Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.
Gent del Claustre
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Per què m'enfado?
divendres, 27 d’agost del 2010
Suelo. Nada más.
Suelo. Nada menos.
Y que te baste con eso.
Porque en el suelo los pies hincados,
en los pies torso derecho,
en el torso la testa firme,
y allá, al socaire de la frente,
la idea pura y en la idea pura
el mañana, la llave
-mañana- de lo eterno.
Suelo. Ni más ni menos.
Y que te baste con eso.
Pedro Salinas.
dilluns, 9 d’agost del 2010
STOP-GIRLS
Plató, Doctrines No Esrites, editorial Mithos.
xumaneia - aienamux Aristòtil, creador dels Aristogatos.
Sofrosine, comprimidos efervescentes. No tengo noticia de Dios.
Zòcrates Polis Bic serem més felins
Plató era un immadur. Déu també. Una societat floreixent.
Hola maya ... esto es una piramide? Gat i got
Què és una immaduresa del Logos?
Et filosofes? Territori Terricabres
iPod, si pot - topis doPi The pinck socks of the blonde woman.
Platonic concept. d.C. = després de quist
MÓN DE LES IDEES
usuari:
contrassenya:
Grans sistemes: Platon Vista, Aristòtil XP
We are “èticus” (Etiïsme) Punt de partença?
Naturalista natural azucarado Sí a les idees! El paraulo.
Pobre Plató ... “o i/o a o Roma”
Plato Donald
EH, ROSA!?
A Maquiavel no li agradaven els tirans ... preferia els cinturons.
Garantia GARIN
¡Juli life II, energia para todo el dia!
Til•la fabian
Episteme pack – Platon’s Vista
Para habermas, leete a Habermas. I l’úter de Luter?
sorates sol – los setarcos Cavalacatalana
Laca LAKANT
Max Weber i menox fumar (made in Gemma)
Socratestosterona Apadrina un Pico.
Heggel es el Del Pozo Hegelcatil
Francis atún y bacon (made in Coral)
dijous, 10 de juny del 2010
El só d'un timbre
Cansat com estava, volia tornar a dormir, però el món em retenia amb el só dels seus engranatges: al carrer els cotxes passaven d'un costat a l'altre amb insistencia i la gent caminava despreocupadament, deixant anar algun que d'altre crit de tant en tant. Els ocells del meu germà estaven en plena pugna pel domini de ves a saber quina propietat efímera que els obsesionava. D'un dels cels oberts m'arrivava una extranya remor, com una barreja de sons indistingibles que arriven tots junts i es distorsionen mutuament... D'on provenien...? d'una conversa?, d'una dutxa encesa?, o del mer repicar d'algun objecte? o tot a la vegada? No ho sabia i tampoc estava disposat a esbrinar-ho.
Centrant-me en escoltar el món que m'envoltava, vaig veure que l'únic que restava en silenci eren els llibres i el gat. Era relaxant veure el gat tombat, fent-me servir de coixí, amb els ulls tancats i aquella expresió de profunda tranquilitat. M'impresionava veure'l tant quiet, gairabé immòvil o immòvil total. Però rapidament vaig fixar-me en els llibres i vaig compendre que el seu silenci només era provisional, no com el del gat, que donava una sensació de descans etern... un moment: "¿descans etern?" la meva ment va quedar paralitzada. La imatge del gat que descançava tan plàcidament em va preocupar. Qui sabia si aquell silenci tan inusual en ell era senyal de que potser s'havia mort. Sinó, com és que estava tan quiet? Preocupat, vaig moure la cama per comprovar si reaccionava. Va reaccionar tant vitalment com si es tractés d'un coixí inanimat. "Coi, que està mort?" Em vaig espantar i vaig donar-li uns quants copets amb la mà, a veure què passava. Aleshores va començar a moure's, va aixecar el cap i em va mirar mentre deixava anar un enorme badall. Va aixecar-se molt lentament i va marxar ofés. Tranquilitzat després de veure que el gat no s'havia mort, vaig tornar a agafar-me a la corda i vaig prosseguir el descens imaginatiu. Els llibres es mantenien silenciosos, però aquest estat només era provisional (com el del gat). Aviat, quan jo tornés al mòn dels actius, n'obriria algún i aquest començaria la cantarella. Era igual quin llibre fos, perquè tots els llibres eren iguals: obtusos i críptics mentre restaven tancats i desmesuradament xerraires quan estaven oberts. Quina era la cantarella que m'esperava amagada en algún d'aquells èssers duals? Geogràfica o literaria? Ni idea, això ni tan sols ho savia la casualitat que en provocaria la sentència.
Arrivat a aquest punt, em vaig adonar d'un fet important: no estava dormint. Mala cosa, perquè jo estava tirat allà per a dormir... però no ho aconseguia. Tenia la ment esgotada, cansada de tantes lletres i preocupacions numèriques. Havia de descansar. Però no podia. I, en aquell precís instant, algú va tocar el timbre. "Redeu!" vaig deixar anar. Estava tan cansat que ni tenia esma d'obrir la porta. A més, el gat va saltar sobre la taula i es va asseure d'esquenes a mi, mentre m'apuntava amb les orelles. "Passo de tu, borde!" devia estar pensant, tot resentit perquè l'havia desvetllat sense cap raó 'justificada'. I allà es va quedar, d'esquenes a mi, recreant-se en la seva innocent venjança. En aquell petit lapsus, la persona que estava a l'altre costat de la porta devia haver marxat. Ja que em va semblar sentir un soroll a les escales. Qui devia ser? La veïna d'abaix segurament... sempre que li passava alguna cosa o sempre que li cosejava alguna passa, venia a avisar-nos. Més aviat, a avisar a la meva mare... s'entenien prou bé, potser perquè jo sempre em perdia en allò de que li 'cosejava alguna passa' i la meva mare, en canvi, s'hi sentia com peix a l'aigua. Sigui com sigui, vaig aixecar-me amb lentitud i mentre sortia de la sala d'estar vaig sentir un soroll extrany. Com si algú donés un cop a un vidre. El só venia de l'altre cel obert. "Algun cosseig que passava o una passa que cosejava, segurament." vaig pensar despreocupadament al mateix temps que tirava cap a la porta, decidit a saber qui m'havia tocat el timbre. I tot capficat en les coses que passen i les pases que cosejen, em vaig trobar davant de la porta de la veïna d'abaix. "Brillant, un ni té que mirar on posa els peus per a arribar allà on vulgui anar." vaig reflexionar mentre tocava el timbre.
Instants més tard, una ombra es va deixar veure per l'ull de bou. Després llum. A continuació hombra. A continuació llum. Un soroll sord va atravessar la porta blindada i una veueta molt fluixa va fer-se sentir molt dèbilment:
- Qui hi ha?
Se'm va ocorrer dir-li "Alguna passa que coseja!", però la maduresa em va amordaçar i va parlar en lloc meu.
- Sóc en Pau!
Haver madurat era tant entristidor com encantador. Així em perdia algunes converses absurdament divertides, però també m'estalviava donar una imatge exaltada i embravida per les tombarelles del temps.
- Ah! Ets tu, fillet de Déu, ja m'havies espantat. Només es veia una cosa marró per l'ullet i jo ja estava preocupada.
Va respondre la veueta, superant qualsevol rècord de silenci comunicatiu, ja que m'ho havia dit gairabé sense emetre cap só.
- No, no s'espanti senyora, que ningú li vol cap mal.
- No, tu no, ni ells... però els altres... No saps com eren les coses aquí quan encara no teniem porter del botonet.
Digué mentre obria la porta.
- Perquè, Pau, aquí ens hi haviem trobat homes que s'hi quedaven a dormir, eh? Gent de mal viure, creu-me.
- Però ara vosté no s'ha de preocupar per aquestes coses, pensi que ara tenim porter automatic.
- Porter autimatic?
- Si, dona, porter automatic... no? que si, d'aquest del botonet que diu vosté.
- Ahh! Ja, és clar, però la porta ara està trencada! El seu martell ens ha abandonat! No ho has vist? Algú l'ha tret...
- Però és que estava espatllat... segurament l'han tret per arreclar-lo.
"Mala cosa" vaig pensar. Jo només volia preguntar-li què volia abans quan m'havia tocat el timbre i ara em veia enredat en aquesta conversa.
- No es pot arreclar! Quan ens morim no hi ha marxa enrere noi. I el martell no és diferent. Pensa en el meu marit que en pau descansi, que ja fa 12 anys que se'n va anar i ara estic aquí sola... ell no tornarà, ho saps oi?
- Dona.. però és que...
- Doncs amb el martell igual! Com amb el comandament de l'estufa! I el moble que us vaig donar! Han marxat! I no tornaran... mai més...
- Bé, bé.. calmi's. Jo només venia per preguntar-li què volia.
- Jo? Quan?
- Ara, deu fer... 5 minuts? No ho sé, fa poc vosté m'ha tocat el timbre, no?
- No, i ara, Déu me'n guard. No em fa falta res.
- Ah, aleshores no era vosté qui ha tocat el timbre?
- No, jo estava allà estirada. Reposant. Saps? Amb aquest temps...
Cosa complicada, ara la curiositat començava a clavar-me les seves dents carregades del famós verí de la xafarderia. Qui devia haber-me tocat el timbre? I per què?
- Doncs ara em deixa sorprés, gairebé m'atreviria a dir que impresionat. I no ha vist o sentit algú que pugés per les escales?
Ella era una veïna tradicional: res escapava a la seva atenta mirada. Persona preocupada pel nostre benestar, sempre dedicava tot el temps que podia a protegir-nos amb la seva mirada perspicaç que, amb tota la inocencia del mòn, dirigia al mirador de la porta i després transmetia a través de l'intens tràfic d'informació que compartia amb les seves amigues veteranes. La seva bona voluntat superava cualsevol frontera i sempre que feia falta, transmetia tot allò que la seva afilada vista havia detectat al replà del seu pis. En definitiva, era tant cega com críptica. Una senyora impresionant. Algun dia li hauria de preguntar si els ocells volen.
- No, la veritat és que no...
Aleshores va fer gala del seu infinit saber: va treure el cap i va mirar les escales d'amunt a avall amb subtilesa i serietat.
- ... Però espera, ara que ho dius, si que m'ha semblat sentir algú...
Es va quedar callada i se'm quedà mirant inquieta, com si esperés alguna cosa. Abans de que el secret s'esvaís, vaig entendre-la i tot seguint el seu ritual, vaig mirar cap als costats amb subtilesa i serietat per comprobar que ningú ens escoltava.
- I l'ha vist?
- Si, bé, si que he vist algú. Però fes-me el favor de no cotorrejar-ho enlloc, eh?
- És clar... al cap i a la fi, és a mi a qui li han tocat el timbre. Aleshores, a qui ha vist?
- Doncs he vist una dona que baixava. Però no sé qui ha pujat, com compendràs jo estava allà estirada.
- Una dona? I com era?
Es va quedar parada, pensativa, frgant-se la barbeta i mirant cap a ves a saber on.
- Grossa i sorollosa. Una mala dona...
Va callar i em va mirar de cap a peus. Seguia pensativa. Vaig intentar dir alguna cosa, però em va tallar.
- Tu et barreges amb aquesta gent...?
Vaig apujar una cella, "aquesta gent? què s'empatolla?".
- Amb quina gent?
Va abaixar lleument el cap i va fer que no repetidament. Se'm va ocorrer que el millor seria sortir d'aquelles arenes movedisses.
- Humm.. doncs moltes gràcies i perdoni per les molesties.
- Però Pau jo no he pogut veure res, eh? Que estava allà estirada, descansant.
- És clar que no, passi un bon dia!
- Es diu bona tarda, que no has vist l'hora que és?
- Te raó, aleshores... bona tarda i bon descans!
- Adéu, adéu...
I es va esvair darrera de la porta, però no la va tencar. La va deixar ajustada i fins que jo no vaig entrar al pis i no vaig tancar la meva porta, no vaig sentir com la seva porta es tancava.
Un cop a casa, vaig pensar que tot allò del toc al timbre era absurd. "Tan li fa." em vaig dir. Però la curiositat m'havia deixat una queixalada ben forta, infinitament intensa. Tant, que em feia mal l'espatlla. Món injust, crueltat divina, desgràcia mundana. Tenia la ment espessa, els números regalimaven des de sobre del meu cap fins a les durícies dels meus peus i lles letres se m'enfilaven pel cos fent espirals, com si fossin plantes enredaderes decidides a cobrir tot el meu cos. Estava esgotat, immers en un món que m'era extrany i desagradable. I la curiositat m'havia enverinat l'espatlla. Però, què podia fer? Tot donava voltes i les broques del rellotge havien deixat de moure's. Tot era igual. El món era insípid. La vida era banal. Els sons eren monòtons. Les olors, distants, anaven entreteixint una realitat que se'm feia espessa, desagradable. Una realitat que jo desitjava etèria. Em vaig deixar caure sobre el sofà i vaig tancar els ulls, tot sentint com el món s'entregava a la minuciosa tasca de descabdellar-me la consciència.
dijous, 3 de juny del 2010
dimarts, 1 de juny del 2010
________Coneixement
Però el que si que puc afirmar és que em sento empès a voler saber: [...]
Els professors diuen coses, moltes coses i els alcem torres de Marfil i hi fiquem figures seves de cera. Ens les mirem, i ens hi recreem "Què bo que és!" "Com parla!" "I quin caràcter!" "Diu el que jo pensava!!" "Oh! Això cuadra amb el que sabia però no podia expressar en paraules...!" "Ohh...! Ahhh...!". Però el temps passa, i aquests que abans deien Blanc ara diuen Gris, i les coses ja no són tant senzilles. És difícil rebre el cop, i hàbils com a bons humans que som, ràpidament canviem l'estatueta de cera i diem "Si té raó!" "És que no podiem ser tant extremistes...!" "És clar que les coses són així, però tampoc hem de capgirar-les..." "I és que té un caràcter!" "I sap parlar tan bé" "Oh, és que ho fa per picar-nos...!". [...]
Els professors diuen coses, massa coses, i els cavem fosses comunes i hi tirem ninotets vodoo seus. Els escoltem, i ens hi emprenyem "Va de sobrat!" "S'enfot de nosaltres!" "És un immoral!" "Tira per terra el que pensava...!" "S'empesca cuentos surrealistes per defensar coses indefensables!" "Tsss.... grrrr....!". Però el temps passa, i alguns d'aquests que abans deien Negre ara diuen Gris (d'altres encara no sabem si segueixen amb el negre), i les coses ja no són tan extremades. És difícil desenterrar el nitotet vodoo i no clavar-li alguna agulla extra, però com a bons humans que som, alguns, ràpidament canviem el ninotet vodoo per un altre i el deixem tirat per allà. A la seva sort. I, dissimulant hàbilment, desviem la mirada i assenyalem al ninotet de cera que tenim al cap damunt de la torre de Marfil i cridem "És que és tant bo! Fixeu-vos-hi!". I ens en anem a dormir orgullosos de poder comptar amb Grans Pensadors, d'ahir i Avui, que secunden el que volem creure. Potser no acaben de calmar els neguits, però ens hi co [...]
Però, més enllà dels professors, veig un món immens, enorme, que va més enllà de mi. L'univers, infinit, s'escapa a les meves possibilitats. Faig una pasa, visc un instant, i res canvia: tot fluctua en l'etern fluir. Tot esdevé. Puc actuar, puc saltar, puc correr, però la gran bola del món sempre m'esclafarà.
Som un no res en mig del tot. Un no res recobert de tot. Un tot que és i que no és. I que necessita no ser per a poder ser. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som fet. I la riuada se'ns emporta a gran velocitat. Els esdeveniments s'esfondren com si es tractessin d'enormes rius que salten cap al buit. I no som res més que la part més ínfima d'una molècula d'aigua. Una engruna de no res que circula en l'etern discorrer de la materia. [...]
Els professors ens parlen d'un pseudocosmos. Els llibres ens transmeten un micracosmos. I el cosmos, vull dir, el COSMOS, desborda tot el que és aire per les cordes vocals o tinta sobre paper. No som res. I no fotem res. Vivim acceleradament, tot se'ns enduu cap endavant. Ens autoprojectem cap endavant amb una força sobrehumana que ens fa projectar-nos amb molta més força. I ens exhaurim en aquest etern voler anar més enllà de tot el que nosaltres podem abastar, és a dir: res. I ho odio. M'exaspera. Som entitats supramentalitzades que ens enorgullim de fer una cosa com pensar i, quan arriba el moment d'actuar, ens desinflem com globus de fira. Som com enormes columnes de fum que, estèticament impresionen, però que físicament s'atrevessen. Espeteguem sense més ni més. I hi ha qui diu "Oh...! Ahhh...!", i [...] no canviem absolutament res: n-o c-a-n-v-i-e-m a-b-s-o-l-u-t-a-m-e-n-t r-e-s. Ens enorgullim d'anar als llocs en els que anem, i de fer les coses que fem. Però ens limitem a enredar i desenredar sempre els mateixos nusos. Som petits Sísifs que carreguem pedres d'amunt a avall, d'amunt a avall, sense parar. Decidits. Convençuts. Condemnats. I em treu de pulleguera.
Qui som nosaltres? Ningú! Què som nosaltres? Res! Què mereixem nosaltres? ToT! Tant de bo ens hi ofeguem, entre orgull i subèrbia. Pensant-nos ves a saber què, sobre si som els millors dels millors o si gaudim de posicions privilegiades en el sí de la vida. "Tenim consciència!" diuen uns. "Tenim raó!" diuen altres. "Hem assolit la perfecció tècnica!" afegeixen alguns. I jo afegeixo "I a nosaltres? Ens tenim a nosaltres?". No hem millorat, ens hem mentalitzat fins al punt d'allunyar-nos tant del que som, que sentim l'imperiosa necessitat de recorrer a ideologies de l'altra punta del continent i dir "com molo, m'assec com un indi i tenco els ulls...!".
...
Som animals ferits, coixos, miops, cobards i arrogants. Ens enfilem en pedestals de gelatina, ens fotem de llorus, i només se'ns acut tirar la culpa a tal o qual persona del nostre passat. Però, i nosaltres? Que no fem res nosaltres? [...]
L'univers és inexorable. I nosaltres tan sols som una ínfima porció de materia en moviment. I, amb un ínfim gest que ni haurà arribat a ser executat, l'univers ens haurà desfet. Dispersos, no serem; no importarem. [...]
Per això, si som efímers, el que realment importa és el petit, breu i insignificant instant en el que visquem. Davant d'això podem desesperar-nos, o ignorar-ho i inflar-nos i explotar com un xiclet. Com fins ara.
O bé, podem reconeixer els nostres límits.
Podem començar per una cosa tan senzilla com aquesta: comprendre que som un petit èsser accidental que interactua amb el món de forma un pél exitosa.
I, a partir d'aquí, podem començar a considerar que de la mateixa manera que avui vivim, demà podem morir. Que tot passa. Que res té sentit de per si. Que mai anirem més enllà de nosaltres mateixos. Que només podem aspirar a descriure i comprobar si hem encertat.
I si comprenem això, si ho acceptem, podrem passar a copsar coses com que els nostres desitjos, objectius i projectes són variables, temporals, provisionals. Que la nostra existencia és fluir. Que el dogma i l'ortodoxa són cadenes. Que veure-ho tot segons el motlle de la moneda és limitador. Que tot és transitori. Que nosaltres som flexibles, transmutables.
I si aconseguim assimilar tot això, ja només caldrà començar a pensar flexiblement. Creure que som tal com som. Que podem pensar que és millor fer blanc, però veure que fem negre. Integrar la realitat en la mentalitat. Comprendre que podem desitjar coses contraposades i no contradir-nos. Entendre que la vista està limitada, que imaginar-nos amb imatges les mans que ens massatgegen, o les cames que es refreguen, o el terra que trepitges amb els peus, o el pes que carregues, és imaginar-se amb imatges coses que transformades en imatges no són res més que oci estètic. Pensar que allò que escoltem vibra amb nosaltres, que tot el nostre cos s'acompassa als sons que ens envolten, és entendre que les imatges són limitades per a expressar allò que ni les paraules ni les imatges tenen capacitat per expresar. Deixar-se dur pel compàs de les onades, fluir en les corrents marines, reposar sota el cel estrellat, somriure empès per la brisa matinal.
...
El món no és hores i imatges. Però el món flueix i mostra. El món no són paraules i números. Però parla i destria. El món és discorrer. Nosaltres no som hores i imatges, però ens recreem en hores i imatges. Nosaltres no som paraules i números, però ens recargolem entre paraules i números. Nosaltres no som símbols, però hi vivim. Som contradicció. Som xoc. Som contrast. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som voluntat. Som consciència. Som vida. I som tal com som. Tant li fot si pensem d'una manera i actuem d'una altra, tant li fot si creiem en blanc i parlem de negre. No importa gens si desitgem gris, i ens proposem fer gris, però a l'hora de la veritat ni tan sols arribem a fer res. La vida és així. La consciència tan sols és un rai de nàufrags en mig d'un oceà. No sabem d'on anem, ni cap a on anem. Però quan l'existència és una esfera d'aigua enorme, ja pots fer els cops de rem que vulguis, que només trobaràs cel horitzó oceà. No cal saber d'on es ve i cap a on es va. No importa, perquè mai ens n'anirem i hi anirem. L'important, l'única cosa essencialment imprescindible, és comprendre que som tal com som i que, si no ho acceptem, estarem condemnats a vagar desesperadament, en busca de ports que no existexen, en busca de cales que no floreixen. Però, si ho comprenem, podrem fer el primer pas: acceptar-ho.
I, aleshores, sabent que l'existència s'exaureix pel seu propi pes i que no hi ha origen ni fi, passarem a comprendre que, ja que hi som i demà potser ja no hi serem, el millor és recordar que no estem sols en mig d'aquest immens univers. Que hi ha altres persones surant en rais, vivint en l'etern naufràgi de la consciència. I aleshores haurà arribat el moment de compartir l'existència amb aquestes persones. Haurà arribat el moment de dir "No estic sol". I tan sols per aquesta raó, no caldrà el silenci, la passivitat.
Quan ens ensumem, quan ens escoltem, quan ens veiem, quan ens percebem, no fem res més que compartir. I compartir ens dóna corda. Compartir permet fer ports, i trobar estrelles al cel, i somriure, i navegar d'aquí cap allà. I ahir estavem aquí, i gaudiem d'aquesta brisa, i avui estem aquí, i gaudim d'aquest onatge. I ja no importa si aquell era, o és, o serà, ni importa si no serem. Tan sols importa ser-hi. Ser-hi enterament. Sentir-ho enterament. Viure-ho enterament. L'ara és la clau. El tu i jo és la clau. Cada moment té el seu pròpi valor. Cada cosa val la pena de per si. Tot és transitori. Qui sap si demà no hi haurà una tormenta i se'ns endurà. L'important és saber que hi som. Veure'ns, escoltar-nos, olorar-nos, catar-nos, palpar-nos, sentir-nos. Cal ser durant l'instant. [...]
Tu i jo tan sols som durant l'instant. I el plaer només sura en present. El cos només viu en present. És la ment, que s'esvalota. És el rai, que s'embala. Som nosaltres, que ens desesperem i intentem fugir. Però el cert és que no cal fugir. Que jo sóc aquí, i que tu ets aquí; que tots som [...]
[...] viure és compartir.
dissabte, 29 de maig del 2010
El buit
¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?
¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?
dimecres, 26 de maig del 2010
Ella: la fortuna, la fam
_________No sopà.
Passà el matí.
__________No esmorzà.
____________________Caminà.
__________________________Avançà.
____________Dubtà.
_________________________________S'esfondrà?
__________________Delirà.
________________________S'apagà.
_______________________________Us escudrinyà.
_________Es cargolà.
_________________Gemegà.
- Buit -
Menjar
- Plató -
Metafísica
- Silenci -
Estupidesa
- Esvaïment -
Buit [ ] tiuB
Puc trucar?
Endavant, jo aprofitaré per trucar a ma mare.
A quí truques?
A l'A., per si pot portar-me.
Ah! Doncs jo no sé com podria tornar...
dilluns, 24 de maig del 2010
Anella de plom
Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.
Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.
[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]
En Roger és un noi sensat i de classe alta? N'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. En canvi, uns altres afirmen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat. També n'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè només medeix un metre i mig d'altura. N'hi ha que consideren que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, d'entre aquests, n'hi ha uns de molt lloables que afirmen que, apart de no saber què vol dir ser de classe alta, tampoc podem saber-ho. D'aquests últims, uns diuen que no podem saber-ho perquè tan sols és una creació mental imposada per l'eteri arbre de les ànimes; uns altres que no podem saber-ho perquè som homes i el nostre paper és no saber. I, com aquests, milers: això sí, amb criteri propi. De tots, el més curiós, és l'inesperat Buttercup el Gos, que diu que en Roger no pot ser de classe alta perquè tots els anteriors així ho han constatat.
Com que nosaltres som ignorants profunds, semblarà estúpid portar la contrària als millors. Però resulta ser que ja ho som, d'estúpids, així que no hi ha problema: podem actuar com els millors. Ells són la massa intel·lectual, i nosaltres, comparats amb ells, som de la minoria vulgar i ignorant. Per tant, com a ignorants que som, hem de seguir l'exemple de la massa. I la massa ens ensenya que hem de tenir criteri propi. És per això que ara ens disposarem a defensar la falsedat: en Roger és de classe alta.
Diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. Però això és veritat. No s'ho creuen ni ells. Per començar, el seu pare és jardiner i la seva mare és hostessa, però això no els fa ser de classe no-alta. Perquè, ells, persones admirables, van migrar al País del Mirall.
Quan diuen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat s'equivoquen. Justament, és de classe alta perquè és un assalariat amb accés a comissions i contactes.
En quant al que diu que no pot ser de classe alta perquè medeix un metre i mig d'altura, també podem afirmar sense dubtar que està profundament equivocat: la mitjana d'altura de la seva classe era de 2 metres... és a dir, que ell potser és baix, però els de la seva classe són ben alts.
Responent als que diuen que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, només ens cal dir que el pobre bebè que no sap què vol dir morir, pot morir. Per tant, en Roger és de classe alta, tot i que n'hi hagi que siguin incapaços de saber-ho.
Per l'objecció dels erudits eteris de l'arbre eteri de les ànimes, tan sols ens hem de fixar en un fet: si volem i podem saber-ho és perquè així ens ho ha imposat l'eteri arbre de les ànimes. I si és el contrari, que ho demostrin tot portant la contraria a les imposicions de l'arbre eteri de les ànimes.
Sobre si no podem saber si en Roger és de classe alta perquè el nostre paper és no saber-ho, només podem dir el següent: si el nostre paper és no saber-ho, com és que ja ho sabem?
Davant del savi Buttercup no sabem ben bé què dir. Tots els erudits que hem citat són gent honesta que, si es troba davant d'una discussió, i els seus arguments són rebatuts fulminantment, només els queda acceptar que s'havien equivocat i adoptar la veritat. Ara, tots aquests erudits, com que són una creació nostre, es troben abatuts davant dels nostres arguments i, gradualment, van acceptat la veritat: en Roger és un noi sensat i de classe alta. Com que tots ells ara consideren que en Roger és de classe alta, en Buttercup el Gos també ho considera. Però, si d'ells hem après que hem de tenir criteri propi, i ara resulta ser que ens trobem posseint el criteri dels molts, és que hem deixat de tenir criteri propi per passar a tenir criteri dels molts. Què podem fer per poder ser coherents a la nostre naturalesa ignorant i, al mateix temps, ser fidels a allò que hem après? Només una cosa: rendir-nos a la realitat... acceptar que en Roger és un noi sensat i de classe no-alta.
En Roger és un noi sensat i, si fem cas dels ignorants, és de classe no-alta. Però, certament, aquells que importen són els savis, els mestres, els erudits, els cultivats, els geranis: els coneixedors de la veritat. I si anem a parlar amb ells, gent de lletres i números, d'ulls i llengua, de cul i mans, veurem que realment en Roger no és pas de classe no-alta.
Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe no-alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.
Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe no-alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.
[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]
divendres, 21 de maig del 2010
Tot passa
En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Malgrat això, si abans de l’accident ja era alt, ara ningú pot concebre’l faltat d’altura. I si algú ho fa, és que és un feixista acabat. És més, si ho fa és que és un d’aquells personatgets que necessiten tenir les coses entre les mans per creure-se-les... però aquests personatgets són resoludament ridículs perquè, quan els parles d’amor o felicitat, et responen com si hi creguessin... Però és que mai les han tingut entre les mans! Capollots! O creieu només en el que teniu entre les mans, o accepteu
Ara bé, n’hi ha que diuen que com que només té 55 anys, i com que la va trepitjar als 23, és absurd afirmar que és més alt ara que abans de trepitjar-la. Però jo no m’ho crec pas, això. Perquè jo sé que ell és més alt que jo, està per sobre de mi. És un ésser elevat. I davant dels éssers elevats només tens dos alternatives: 1) Acceptar que són més alts del que eren fa 50 anys o 2) Acceptar que si els fessis la traveta no s’entrebancarien.
Per tant, si seguim la raó, la lògica i la veritat, només ens queda una cosa: acceptar la realitat, rendir-se davant dels fets, sotmetre’s al pes de l’evidència:
En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Tot i això, passats els anys, aconseguí anar més enllà i avui és el far de la nostra consciència.
Tots tenim un petit Josep, sense cames, dins nostre. Està per allà, en el més profund, balancejant-se. O no, potser no hi és. Més ben dit, segur que no hi és. Millor dit: no hi és. En el nostre interior no hi ha cap petit Josep descamat i elevat, balancejant-se.
En Josep, més enllà d’especulacions fracassades, és un ciutadà de peu de carrer.
Ell, mati rere matí, agafa el seu monopatí i ve lliscant fins a la cantonada del meu pis. Just davant de l’ample pont de fusta. I allà s’hi passa el dia sencer, bastant quietet (encara que puntualment es balanceja lleugerament, d'endavant a endarrere o d'endarrere cap endavant; és molt vital).
Cap al mig dia, quan mon pare té gana i en Josep també, la veïna de davant de la cantonada agafa quatre menges senzilles però intenses, i se’n va a seure al costat d’en Josep. Es saluden. Somriuen. Ella menja. Ell s’ho mira. El meu pare cuina; ella no ho sap; ell s’ho espera. Ella li ofereix menjar a canvi d’ajuts especials. Ell no accepta el menjar, però s’ofereix encantat per als ajuts especials. "A les 12?" xiuxiueja ella, "A les 12" xiuxiueja ell. Ella se’n va, encantada dels seus encants. En Josep s’escolta la simfonia dels intestins. Sospira, ara que ella no se’l mira. El meu pare travessa el pont de fusta, avança tot recte, directament cap a la cantonada del meu pis. Es saluden. Mengen. Somriuen. Fa temps que es coneixen. Conversen. El meu pare es retira.
Cap a la tarda en Josep segueix en el seu dinamisme habitual: s’està allà, de tant en quan es balanceja lleugerament, d'endavant cap endarrere o d’endarrere cap endavant. És aleshores quan jo torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis. I me’l trobo. M’assec al seu davant. Ens saludem. M’explica que ha dinat amb el meu pare, em diu que és un bon home i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ell. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ell és ell, que jo he de fer el meu camí i ell el seu. Fa que si amb el cap, i m’explica que ahir va sopar amb la meva mare, em diu que és una bona dona i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ella. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ella és ella, que jo he de fer el meu camí i ella el seu; li comento que aquesta nit segurament trobarà el sopar més bo del normal. Fa que si amb el cap, i m’explica que aquest matí ha esmorzat amb el meu germà, em diu que és un home bo i que fa grans coses a la vida, que jo he de ser ell. Jo li dic que no, que jo he de ser jo i ell ha de ser ell, que jo faig el meu camí i ell el seu. Assentim convençuts. Ens piquem l'ullet i somriguem. Porto menjar. Guarda gana. Berenem. "Gràcies", "Gràcies". Me’n vaig: torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis.
Cap al vespre, mentre el sol va caient pel seu propi pes, la meva mare travessa la rambla sense parar gaire esment en res ni ningú. En Josep segueix presa de la vitalitat, quietet, balancejant-se lleument cap endavant i cap endarrere. Es veuen. Es saluden. Conversen sobre el temps. Mengen. Conversen sobre la salut. Somriuen. Conversen sobre l’ànim. Ell li diu que ha d’anar a ajudar a la dona que viu davant. Ella va a avisar-la. Ell va tirant tranquil·lament cap endavant. Hi arriba. La veïna de davant i la mare ajuden a en Josep a baixar. Baixen el monopatí. La meva mare se’n va. Ells es queden.
Cap a la matinada, quan les estrelles es giren cap a nosaltres, la veïna de davant ajuda a en Josep a pujar. "Baixar et costa, però pujar és més fàcil", diu ella. Ell assenteix. Ella li dona el monopatí. "Gràcies." Ell s’acomoda en el monopatí. "Gràcies." Ella se’n torna abaix. Ell se’n va cap a casa, patinant. Pel camí es troba amb els seus gats. L’acompanyen. Arriben a casa seva. Els obre la porta. N’hi ha que entren, n’hi ha que s’esperen. Ell entra. D’altres entren. Va cap al fons, encén el llum del passadís. Els que queden fora entren. Torna cap a la porta, la tanca. Agafa la corda, apaga el llum, la va estirant, tot lliscant cap endavant, fins que xoca amb el matalàs. Es tira, i després s’estira. Mira cap al sostre. Sent com els gats es burxen. Pensa en el dia, en la nit, en l’esdevenir; pensa en ell mateix, en el que era, en el que és. Sospira.
"Què faré? A on aniré?"
S'adorm.
_______Somia.
_____________Es desperta.
_____________Comença a sortir el sol.
_______Suspira.
S'aixeca.
_________________________________Comença el dia.
dimarts, 18 de maig del 2010
Intermundia (o per què per descendir un pis del Claustre baixes tres nivells d’escales).
Allà un despatx són quatre noms i una bústia és un forat.
Però la cosa no està, encara; les escales també són cosa rara.
Des del pis de baix del Claustre, per anar fins el segon, tot i que sembli força obvi, quants nivells diries que són?
No un, ni dos: són tres! Imagina’t tu, quan puges, quin estrés!
Allà hi viuen, sols, els informàtics,
entre cables, ratolins i masturbadors automàtics.
Es tracta, com bé veus, d’un intermundia pur;
amb déus, és clar, i potser també Epicur (?)
divendres, 14 de maig del 2010
La solitud del claustre
La pluja se'm burla i jo no ric.
*Dic contemporània, perquè es veu que això de l'individualisme és una característica pròpia de la nostra generació. Jo que em creia més guai i més fatale.
dijous, 6 de maig del 2010
Cançoneta per fer dormir a les mentideres.
dimecres, 5 de maig del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
29 d'abril
El d e o n t o l o g i s m e no mola diuen; no mola, dic. Però si saps què és el Bé fes-lo i sinó, també.
dimecres, 28 d’abril del 2010
El silenci de les pomes
Són ben curioses, eh? Te les mires, però no fan res; les olores, però no fan gaire olor; les emputxes, però no es defensen... Els dones un llapis, un paper i una goma, tot esperant que plasmin per escrit allò que tant capficades les té, però no escriuen res. Els fas preguntes, tot esperant-ne una resposta digna d'algú que viu en el nirvana, però t'adones compte de que el nirvana està per allà i tu per aquí.
Un cop t'has rendit només et queda una possibilitat: acostar-te a elles i parar bé l'orella durant hores, dies i setmanes. El temps passarà, però a tu t'han tocat les pomes, ni te n'adonaras.
El llop ferotge menja pomes amb escabetx! Tremoleu, pomes... Tremoleu!
Previsible
dissabte, 17 d’abril del 2010
massa-massa
dimarts, 13 d’abril del 2010
Apories i altres històries
dilluns, 12 d’abril del 2010
No ho he pogut evitar.
No obstant, al meu parer, fora bo no oblidar mai quina és i serà la nostra posició dins el món, no obviar que els nostres cossos simples amb simples extremitats rauen i rauran per sempre més instigats al descens de la gravetat. Els bons judicis i els bons criteris, ara mateix, una servidora no pot saber quins son, ho sabrem mai del tot ? Bé, ni idea, però podem produir elucubracions i diàlegs, discussions, ens podem posicionar i fer-ho amb amor, amb passió, fins i tot amb cert escàndol, sigui com sigui de segur que ens divertirem. Però que l’al·lucinació no prengui més terreny del necessari, i ja que semblem ser d’allò més vàlids i fèrtils en l’aprenentatge del desemmascarament de l’estupidesa, ja que semblem aptes i enginyosos en refutar el dogma i l’opinió no fonamentada i finalment, ja que volem i desitgem posseir una òptica crítica davant totes les coses, procurem també ser igualment hàbils en la bona relació entre uns i altres, en primer lloc perquè ens veiem fins i tot dins la sopa i tots sabem que és pesat viure amb recels, en segon lloc perquè fet i fet no val gents la pena establir més conflicte del necessari, -entenent que el conflicte és necessari per a produir noves visions i noves vies de pensament, però no val per res quan es tracta d’esdevenir bons companys, o si que val però sempre amb una intenció sanejadora -. Llavors, algú em podria dir i de fet m’ho dic jo mateixa: perquè ens hem de '' portar bé '' ? cal aquest discurs pseudohippie? Doncs em dic que sí, que cal, que tranquils, calma i a poc a poc.
Pensem-hi, a qui li pot interessar la intel·ligència que malmet, que ens fa agres i malcarats? com bé diu un dels nous amics que he tingut la ocasió de conèixer aquests últims mesos, la filosofia l’hem de fer entre tots i totes, potser això vol dir baixar-nos els fums sense que hàgim de trair-nos l’ego o els criteris, potser sols vol dir mesurar les paraules, no abusar tant excessivament dels judicis – dels judicis de dins i dels judicis de fora - i abandonar les inseguretats i les pors. Hem de gaudir d'això que tenim, que és ben maco !
PD: Demà a primera hora classe al bar. Porteu drogues, beure, música i churris a disposar.
PD2: Per la Gemma i en Sergi hi hauran jocs de cucanya, un balencí, l'Ulisses de James Joyce i un piano de colors.
diumenge, 28 de març del 2010
Batalla perduda
Companys ludicofilosòfics, avui és el dia, ha arribat la meva primera aportació. Voldria demanar disculpes, en primer lloc, per la meva gran (grandiosa!) ausència en aquest projecte i, en segon lloc, per la banalitat de text que penjaré, no és gaire bo, de fet no es mereix estar aquí penjat però he decidit que no pot ser, que algun dia havia de començar i així sempre puc millorar!
Sabeu aquelles coses que són obvies, tan obvies que no arribes ni a plantejar-te però que, un bon dia, mentre veus un nen jugant amb el seu avi, a la vora de la mar tot just quan el sol comença a pondre's, de sobte (o, en sec!), et fan despertar? Això m'ha passat avui i com una gran vomitada (sí, sí, és poc poètic però així ha estat) ho he deixat anar sobre un nou document de word: pam! ho he deixat anar i si he de ser sincera, sense mirar-m'ho gaire, per no tenir la temptació de fer un Alt+f4 i "no desear guardar los cambios", ho he penjat.
Si us plau, companys, no m'ho tingueu en compte, tant sols es tracta d'una gastroenteritis literària!
Corres. No t’atures. Mires a banda i banda i continues endavant. Ell, però, sempre va un pèl avançat. Mai l’enxampes i, quan creus que ho aconseguiràs, fa un pas en fals i es torna a escapar.
Inspires profunda: olor a sal, olor a sorra, olor a casa. I s’apropa: la seva olor. T’agafa la mà i mentre t’acarona els cabells amb la barbeta veus que és com ha de ser, que encaixen i junts us deixeu endur.
La petita ja no és petita. Ara és la petita gran. El pare, que sempre havia estat jove, jeu en el seu lloc del sofà i somriu abraçat a la mare a qui entre cabells emblanquinats se li descobreixen unes petites arrugues al voltant de les celles. I quan somriu, encara li brillen més els ulls que abans: els cosins, que sempre havien estat els nens, ara porten criatures en braços i es saluden com els pares ho havien fet abans. L’àvia, que abans era la tieta, mira els néts i els dóna la mà fins arribar allà on els petits volen anar mentre els fills, que ara són els pares, li demanen que prou de ximpleries, que és hora de dinar, com els pares, que ara són els avis havien fet amb ells mentre els avis, que ja són besavis, corrien amb ells amunt i avall.
Encara encaixant les mans, continuem corrent i mai l’arribem a atrapar: els amics marxen, es casen, es separen i es tornen a casar, tornen a marxar i sembla que la roda torna a començar. Ens mirem i som els mateixos, recordem i riem: tot el que ens uneixi ens farà més forts i més afortunats. Continuem endavant.
La batalla està perduda: temps, ens has guanyat.