Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

diumenge, 28 de març del 2010

Batalla perduda

Companys ludicofilosòfics, avui és el dia, ha arribat la meva primera aportació. Voldria demanar disculpes, en primer lloc, per la meva gran (grandiosa!) ausència en aquest projecte i, en segon lloc, per la banalitat de text que penjaré, no és gaire bo, de fet no es mereix estar aquí penjat però he decidit que no pot ser, que algun dia havia de començar i així sempre puc millorar!

Sabeu aquelles coses que són obvies, tan obvies que no arribes ni a plantejar-te però que, un bon dia, mentre veus un nen jugant amb el seu avi, a la vora de la mar tot just quan el sol comença a pondre's, de sobte (o, en sec!), et fan despertar? Això m'ha passat avui i com una gran vomitada (sí, sí, és poc poètic però així ha estat) ho he deixat anar sobre un nou document de word: pam! ho he deixat anar i si he de ser sincera, sense mirar-m'ho gaire, per no tenir la temptació de fer un Alt+f4 i "no desear guardar los
cambios", ho he penjat.

Si us plau, companys, no m'ho tingueu en compte, tant sols es tracta d'una gastroenteritis literària!


-----


Corres. No t’atures. Mires a banda i banda i continues endavant. Ell, però, sempre va un pèl avançat. Mai l’enxampes i, quan creus que ho aconseguiràs, fa un pas en fals i es torna a escapar.

Inspires profunda: olor a sal, olor a sorra, olor a casa. I s’apropa: la seva olor. T’agafa la mà i mentre t’acarona els cabells amb la barbeta veus que és com ha de ser, que encaixen i junts us deixeu endur.

La petita ja no és petita. Ara és la petita gran. El pare, que sempre havia estat jove, jeu en el seu lloc del sofà i somriu abraçat a la mare a qui entre cabells emblanquinats se li descobreixen unes petites arrugues al voltant de les celles. I quan somriu, encara li brillen més els ulls que abans: els cosins, que sempre havien estat els nens, ara porten criatures en braços i es saluden com els pares ho havien fet abans. L’àvia, que abans era la tieta, mira els néts i els dóna la mà fins arribar allà on els petits volen anar mentre els fills, que ara són els pares, li demanen que prou de ximpleries, que és hora de dinar, com els pares, que ara són els avis havien fet amb ells mentre els avis, que ja són besavis, corrien amb ells amunt i avall.

Encara encaixant les mans, continuem corrent i mai l’arribem a atrapar: els amics marxen, es casen, es separen i es tornen a casar, tornen a marxar i sembla que la roda torna a començar. Ens mirem i som els mateixos, recordem i riem: tot el que ens uneixi ens farà més forts i més afortunats. Continuem endavant.

La batalla està perduda: temps, ens has guanyat.


divendres, 26 de març del 2010

tot amb el seu nom petit sempre en minúscula

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer,
aquest verd
                      aquest pètal
                                             allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passerell,
                                      aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

(Vicent Andrés Estellés)


Sabeu què? Ahir a la nit vaig intentar escriure a la vostra llibreta i em va fer respecte tacar aquelles pàgines tan gruixudes, solemnes i impecables amb la inseguretat de les meves paraules. Potser per això m'agrada tant escriure aquí, perquè tinc un espai infinit per omplir-lo amb les bajanades que vulgui. M'ha espantat la idea que això d'internet pugui haver-se convertit en una eina més per a incitar a la verborrea: més no sempre vol dir millor, en tot cas al contrari. És cert que no costa res posar-se aquí davant i començar a teclejar, però llavors he pensat que amb una mica de sort sovint se'n pot salvar alguna cosa i acaba valent la pena. De totes maneres,  el fet de trobar-te davant d'un paper en blanc amb una ploma a les mans et fa ser més conscient de la màgia d'escriure, t'obliga a ser més precís en cada traç que fas. La veritat és que no sempre escric a l'ordinador, també tinc una llibreta per quan vull deixar rajar més directament el que em passa per dins (el factor físic és més important del que molts creuen!). Però no és el mateix un DIN A5 quadriculat  que una  Hemingway-Picasso com la vostra, així que em reservaré aquest petit bloc encisador per quan tingui dins del cap la frase perfecta (en el sentit menys perfecte de la perfecció), per quan les paraules em vinguin a les mans com un tret o com una necessitat d'allò més profunda. Per quan realment sàpiga què vull expressar. Per quan vulgui dir, per exemple i molt sincerament, gràcies.

diumenge, 21 de març del 2010

La prima-primavera

La primavera m'ha sorprès un any més, com si es llevés en mi l'olor verda dels capolls.
Com si mai haguéssin existit les diades passades que omplen el jardí de rosers.
No sé avenir-me que, a pesar de fer-se els anys més curts,
miri tal com una nena que ha acabat el primer hivern.

dimecres, 17 de març del 2010

El Ginko taronja

Un Ginko taronja entra per la porta,
sap que es troba en el seu jardí,
que quan parla tothom l'escolta,
que els xiprers el volem sentir.

De fulla doble i amb dues cares
el cor molt ràpid ens ha pres,
però ara, de les seves branques,
tot madurant ens hem desprès.

Som brots nascuts del Ginko taronja
que a poc a poc ens obrim camí.
Som brots nascuts del Ginko taronja;
ara ens toca fer el nostre jardí.



Sempre ens agradarà el Ginko taronja, però n'hi ha d'altres colors.

dimarts, 16 de març del 2010

tot va acompanyat d'un gran interrogant?

dijous, 11 de març del 2010

Tres buits

Ja no s’alcen dins el claustre.

Ja no miren el cel.

Dia de dol.

Els tres xiprers han caigut.






Els devem un homenatge.


Gent del claustre.

dimecres, 10 de març del 2010

dimarts, 9 de març del 2010

Quan neva i aquest trist país se'n va a prendre pel cul.

El foc, el foc, el foc és el motor pur i viu del planeta, es mou i s’aixeca i galopa en blau, en groc, en vermell, violent com una ràfega d’homes esvalotats, papallones porpres en la nit, hi ha guerra i sacerdots, pedres, rituals, mites. El foc es retorça com cridant a la vida i a la seva continuïtat, en cremar-se proclama un acte total de supervivència perquè dins seu hi resta una veritat total; mireu el foc o el canvi prolongat de totes les coses plenes de discòrdia, observeu com crema amb fermesa i com s'esvaiex  de manera efímera per sempre més. - Aixeca't vent de foc cap al cel ! ( i el cel, foc al cel! tot el cel és llum de foc! )

O sigui que aquí em teniu, fent el putu hippie, és tard i no hi ha llum ni telèfon ni res, de fet no hi ha massa a fer a banda de llegir, escriure o  pensar,  així que em trobo sola davant del foc que ara cuido. He establit amb ell un pacte de silenci calm i, francament, és com si el seu cremar hipnòtic m’obligués a raure aquí solemnement, amb actitud solemne, amb solemnes pensaments, potser si hi hagués més gent al meu voltant ara fumaríem, tocaríem la guitarra, beuríem, ens drogaríem, saltaríem al voltant de les flames o cremaríem fotos de persones cap per avall, qui sap. En soledat, però, és diferent. Entre la ciutat i les plataformes, aquí, jo, tinc un foc que em calenta i em cou el menjar, m’acompanya i m’ensenya com es transforma i es transforma  per mai cansar-se. M'és inevitable pensar en tot allò ancestral de la meva postura, en els orígens que son en mi com han estat sempre en tots els homes, ( si és que hi ha orígens -i per això entenc un inici, petit, una història que s'allarga i es fa grassa d'èxits- ) penso en si  realment  sóc tan diferent als qui com jo restaren al costat  d'aquest mateix foc veient la flama que mai pot deixar de cremar.  Això és el  que faig en la nit d'avui: beneficiar-me de la tècnica, inquietar-me, sentir una inquietud mil·lenària  i profeerir el meu petit ritual per tal d'identificar-me, finalment la llum m'il·lumina la cara i podria deixar de tenir nom.

( Potser guanyaria calers si m'inventés algun tipus de mètode d'autoconeixament  per a gent  amb crisis d'ansietat anomenat vine a aprendre a fer una foguera amb la Núria ) 

dijous, 4 de març del 2010

Només el 20% de la societat pren les regnes de les seves vides.

Bé, tots els que us moriu de ganes i espereu el moment indicat per burlar-vos de la meva persona, us felicito perquè ja ha arribat el vostre dia. El juny del 2008 se'm va ocórrer posar per escrit una pseudotesi filosòfica que ningú ha de provar mai, però que no deixa de ser el fruit d'unes circumstàncies post-postmodernistes. Potser fins i tot ara discrepo amb el que vaig escriure en aquell moment i és el blanc perfecte per trobar-hi incongruències cada mitja paraula. Però tan li fa, si ho vaig escriure per deixar-ho tancat ara és el moment de que deixi de ser així, ja sigui perquè sembla ser propici o potser perquè m'hi ha animat el nostre amic Manawee.

La tesi que presento materialitza la seva finalitat en el desenvolupament màxim de l'individu, ja que aquesta és la única manera d'assumir amb plenitud qualsevol fenomen vital.
El nostre ego ha de ser la nostre principal interès, perquè és aquest el que absorbeix el si de la seva vida, i dins d'ella rau la clau de viure-la amb autèntica intensitat i consciència. El desconeixement d'allò que ens fonamenta és el més gran dels errors, ja que de fet és la nostra única certesa.
Podem dubtar de tot allò exterior a la nostra subjectivitat, no hi ha res que ens ho desmenteixi. Tot i així no s'ha de caure en l'escepticisme ni nihilisme, sinó que desenvolupant al màxim el si del nostre individu podrem comportar-nos amb plena SINCERITAT i crear o interpretar valors que ens serveixin de guia, per construir-nos.
Aquest individualisme no és pur egoisme, sinó que és la millor manera d'aportar el nostre subjectivisme a la societat, com més aprofundim, més coneixement i amb més sentit podrem aportar. Per tant el subjecte ha de ser el centre de la realitat per després poder posar en el comú de la societat allò que ha extret del seu si més intern, justament el punt de vista propi és allò més important que es pot aportar ja que és un coneixement més extensiu.
La societat s'enriqueix a partir de les conclusions de cada individu, per tant aquest mètode deixa lloc a pensaments contraris, no per exterminar-se sinó per debatre's i extreure dels participants de la societat les idees que poden fer-la prosperar.
El desenvolupament propi contempla totes les seves vessants, les constitutives i també les constructives. Si un no té consciència d'ell mateix els seus actes no procediran de cap “font”, per tant si no procedeixen de la seva subjectivitat hi ha un espai entre l'acció i l'individu: les accions no tindran causalitat basada en una consciència que les porti a terme, seran accions inconscients, sense raó de ser.
L'agnosticisme és principal i necessari en aquesta tesi perquè tot el món exterior no deixa de ser el lloc o la construcció externa del nostre ésser. L'individu es marca les seves pròpies pautes, ell mateix ha de ser la seva màxima creença: l'origen i la finalitat de tota acció
basades en: obrar de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui conduir al màxim desenvolupament de la teva subjectivitat

COM HA DE SER AQUESTA REALITZACIÓ
No pot aïllar a l'individu de la societat.
No trencar les seves creences personals.
No pot basar-se en creences externes idealistes.
El desenvolupament personal no requereix un aïllament social, sinó que necessita la societat per fer-se gran, l'ésser humà està fet per conviure, per tant les seves idees s'hi han de correspondre. Tot i així, la ment ha de contrarestar informació, destil·lar el coneixement constructiu, i no deixar que s'ofusqui la seva essència, aquesta no necessita formar part d'un col·lectiu que elimini la subjectivitat. Això faria perdre la riquesa de cadascun dels individus de la societat.
Avui en dia en trobem en una societat segmentada que intenta agrupar-se en tota mena de grups socials per sentir-se emparada i admesa, això fa que s'oblidin de la seva pròpia persona, allò que els fa un individu singular.
La gent lluita per uns ideals, no s'adonen que ells mateixos són molt més importants. Molt més autèntics, primordials i la base de tot allò que els envolta.
QUINA SOCIETAT? Aquesta no pot ser segmentada per qualsevol tipus d'idea imposada: parlem d'HUMANITAT amb tots els seus matisos, la seva segmentació ha reduït la perspectiva pròpia en la vida.
Entenem que en molts casos s'ha de dividir per ser més pràctic, però no pot ser un fet que dirigeixi els nostres actes, ja que la màxima aspiració ha de ser l'individu.
INDIVIDU vs SOCIETAT
La nostra essència ens és molt més present, vertadera i propera que cap d'altra, per tant se superposa a la societat ja que és el principal interès. La societat no se'n veu afectada, sinó beneficiada. En molts casos la dedicació externa ha fet oblidar la subjectivitat i això ha provocat un abandó d'allò que és més genuí i una pèrdua d'exuberància vital.
A més no podem estar segurs de l'existència de les altres persones, però tot i així ens hi comportarem pràcticament com si existissin, ja que permeten el màxim desenvolupament de les nostres facultats
La res extensa pot ser un muntatge perfectament, però sigui o no ho sigui la viurem com la nostra realitat i com la única. La res divina existeixi com existeixi no ens limita la nostra capacitat de decisió i reflexió, construcció i coneixement, qualsevol força superior a nosaltres no pot condicionar el nostre objectiu de desenvolupament personal.
CREENCIA EN UN MATEIX
És de la única “substància” de la qual podem estar segurs. Tota la resta pot ser una enganyifa. És la màxima corda de la qual sostenim, som contingents però hem de ser la nostra única guia i finalitat última.
Es pot qüestionar la “res cogitans” com faria un empirista, Hume deia que allò que anomenem individu és una suma d'impressions, etc... Bé doncs, tot i que fos així optar per aquesta creença ens conduiria a un comportament vague, sense finalitat. Cadascú és perfectament conscient de la seva naturalesa, i repeteixo: ÉS L'ÚNIC IDEALISME POSSIBLE
Aquesta base ens portarà a la màxima autenticitat vital.
llavors te una part de vitalista aixo que dic.. el que passa que puc considerar que ajudar als debils o els que no tenen la força per desenvolupar-se forma part de lenriquiment personal.. i de fet ha dhaverhi una voluntat que aquesta actitud sigui seguida per els teus similars pq aixo beneficii al societat.
el maxim de be pel maxim nombre de persones... es la unio de desenvolupaments personals.. diguessim
llavors aquests es debaten i tal.. i creen els que sostenen la societat
la gent va en ramat, no sen recorden dells mateixos, creuen en idealismes i no saben ni en el fons qui es que hi creu, que son els mateixos
es una resposta a aquesta actitud, a mes el desenvolupament personal es de les satisfaccions mes humanes

Eliminar nacionalismes: Els nacionalismes no han fet més que esmorteir les identitats individuals, sota un mateix lema, sota un mateix nom... que al cap i a la fi, representa coses diferents per a tots ells. Els idealismes d'aquesta mena no tenen sentit, no hi ha un ens superior tangible, que sigui el mateix per tothom. I si existís no podria ser la guia de les nostres vides, perquè aquesta hem de ser nosaltres mateixos, vivim per nosaltres abans que res. No hem de servir a cap pàtria: la pàtria no existeix, els límits de les fronteres varien cada dia, la gent d'un mateix territori no s'estima, o té diferències que tendeixen a uniformitzar-se, potser tenim més semblants a l'altra punta de món que al costat de casa nostra. No té sentit reduir l'interès de les persones a allò més proper dins l'espai-temps.
La teoria no ha de ser un obstacle per la pràctica d'aquestes idees, sota qualsevol valor o idea ha de regnar l'individu, sense ser-hi sotmès.
S'han acabat les ideologies que ens posen a tots dins del mateix sac, cadascú ha de confeccionar-se el seu propi sac, abans que res, ha de ser allò més primordial.
REALITZACIÓ PRÒPIA
No hi ha res més mort que la vida mancada de sentit personal, propi.
La nostra subjectivitat és tan complexa, si vius sense saber qui ets, no vius.
CREACIÓ DE VALORS
L'individu s'ha trobat amb una societat plena de valors contradictoris. Aquest, ha d'analitzar cada un d'aquests valors i reflexionar internament si suposen una millora o una base amb què guiar el seu desenvolupament personal.
AUTOSUFICIÈNCIA Hem de ser autosuficients en tot allò que puguem, en tot els fets possibles hem de ser la causa, el mitjà i la finalitat.
IDEALISME INDIVIDUAL
No existeix cap idealisme exterior a un mateix, com ja he demostrat abans, la nostra persona és la única per la qual val la pena lluitar, només tenim la nostra vida i un munt d'oportunitats esperant-nos per fer-la lluir. De nosaltres depèn que tots els factors externs ( a la pràctica reals) contribueixin a construir-nos i a fer de la nostra vida la més bona de les eleccions i aprofitar-ne les oportunitats sempre que aquestes ens beneficiïn com a persones.