Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

dissabte, 29 de maig de 2010

El buit

¿El buit és en la mesura que no és i deixa de ser en la mesura que passa a ser?

¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?













Si l'univers és allò ocupat per materia/energia, ¿és correcte afirmar que dins de l'univers hi ha arees que no són univers? Podriem dir que l'univers és com un formatge ple de forats? Però, si l'univers només és materia/energia, què passa amb la resta? Vull dir, què passa amb el buit? Si anem més enllà de la materia/energia més allunyada del "nucli" de l'univers, esterem ampliant els límits de l'univers? No sembla que estem caient en un altre centrisme patètic, com podria ser l'antropocentrisme? Que nosaltres siguem materia/energia, no vol dir que el que no és materia/energia s'hagi d'ignorar. Per tant, què en fem del buit? L'afegim a l'univers? És que, si no hi hagués buit, no hi hauria moviment. Si no hi hagués moviment, no podriem viure.



















¿El buit és en la mesura que no és i deixa de ser en la mesura que passa a ser?

¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?

dimecres, 26 de maig de 2010

Ella: la fortuna, la fam

Eren temps de patiment, de grans esforços i miserables recompenses. L'aire era més feixuc, el sol més incisiu, el camí... inacabable. La pell, envermellida per la sang bullent, s'empapava de suor tèbia que feia regalimar la suor calenta. La roba, enfosquida i enganxifosa, feia de cada moviment un enderreriment. La mirada, presa de l'esgotament, es recargolava en girs dispersos. El cervell, com si fos un pollastre en una rostisseria, giravoltava irregularment però incessantment. No paris... oblida la teva sang... recorda la dels ancestres... em salta la pell... a mi la suor m'encega... deliravem amb Símies. Hem d'avançar... hem de menjar... però el temps ens devorarà...

El temps teixeix la realitat amb les seves negres, primes i allargassades potes. Som titelles de la seva voluntat. Ens dona empentetes amb el seu ventre llis i tou. Ens rodeja amb les seves potetes llargues, fines i fosques. Ens observa des de sobre amb els seus buit ulls, ulls opacs i buits. Es deleix fregant suaument el nostre cabell amb les puntes dels seus ullals peluts, i nosaltres el sentim, pervers, i pensem que és el vent, inocent. Som delícies domesticades subtilment. Ens apunta amb el seu fibló. Fa un gest ràpid i, destripant l'aire, ens atravessa sobtadament. No ens n'adonem. Som guspires brillants en mans del crepuscle. Ens devora.


Passà la nit.
_________No sopà.

Passà el matí.
__________No esmorzà.

____________________Caminà.

__________________________Avançà.

____________Dubtà.

_________________________________S'esfondrà?

__________________Delirà.

________________________S'apagà.

_______________________________Us escudrinyà.

_________Es cargolà.

_________________Gemegà.



Però quan ella va arribar.
Les feres es van calmar.
L'ascens als cels va acabar.



- Buit -
Menjar
- Plató -
Metafísica
- Silenci -
Estupidesa
- Esvaïment -

Buit [ ] tiuB



Puc trucar?
Endavant, jo aprofitaré per trucar a ma mare.
A quí truques?
A l'A., per si pot portar-me.
Ah! Doncs jo no sé com podria tornar...


Tribut als mundans:



dilluns, 24 de maig de 2010

Anella de plom

En Roger és un noi sensat i, si fem cas dels ignorants, és de classe alta. Però, certament, aquells que importen són els savis, els mestres, els erudits, els cultivats, els geranis: els coneixedors de la veritat. I si anem a parlar amb ells, gent de lletres i números, d'ulls i llengua, de cul i mans, veurem que realment en Roger no és pas de classe alta.

Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.

Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.

[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]

En Roger és un noi sensat i de classe alta? N'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. En canvi, uns altres afirmen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat. També n'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè només medeix un metre i mig d'altura. N'hi ha que consideren que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, d'entre aquests, n'hi ha uns de molt lloables que afirmen que, apart de no saber què vol dir ser de classe alta, tampoc podem saber-ho. D'aquests últims, uns diuen que no podem saber-ho perquè tan sols és una creació mental imposada per l'eteri arbre de les ànimes; uns altres que no podem saber-ho perquè som homes i el nostre paper és no saber. I, com aquests, milers: això sí, amb criteri propi. De tots, el més curiós, és l'inesperat Buttercup el Gos, que diu que en Roger no pot ser de classe alta perquè tots els anteriors així ho han constatat.

Com que nosaltres som ignorants profunds, semblarà estúpid portar la contrària als millors. Però resulta ser que ja ho som, d'estúpids, així que no hi ha problema: podem actuar com els millors. Ells són la massa intel·lectual, i nosaltres, comparats amb ells, som de la minoria vulgar i ignorant. Per tant, com a ignorants que som, hem de seguir l'exemple de la massa. I la massa ens ensenya que hem de tenir criteri propi. És per això que ara ens disposarem a defensar la falsedat: en Roger és de classe alta.

Diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. Però això és veritat. No s'ho creuen ni ells. Per començar, el seu pare és jardiner i la seva mare és hostessa, però això no els fa ser de classe no-alta. Perquè, ells, persones admirables, van migrar al País del Mirall.

Quan diuen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat s'equivoquen. Justament, és de classe alta perquè és un assalariat amb accés a comissions i contactes.

En quant al que diu que no pot ser de classe alta perquè medeix un metre i mig d'altura, també podem afirmar sense dubtar que està profundament equivocat: la mitjana d'altura de la seva classe era de 2 metres... és a dir, que ell potser és baix, però els de la seva classe són ben alts.

Responent als que diuen que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, només ens cal dir que el pobre bebè que no sap què vol dir morir, pot morir. Per tant, en Roger és de classe alta, tot i que n'hi hagi que siguin incapaços de saber-ho.

Per l'objecció dels erudits eteris de l'arbre eteri de les ànimes, tan sols ens hem de fixar en un fet: si volem i podem saber-ho és perquè així ens ho ha imposat l'eteri arbre de les ànimes. I si és el contrari, que ho demostrin tot portant la contraria a les imposicions de l'arbre eteri de les ànimes.

Sobre si no podem saber si en Roger és de classe alta perquè el nostre paper és no saber-ho, només podem dir el següent: si el nostre paper és no saber-ho, com és que ja ho sabem?

Davant del savi Buttercup no sabem ben bé què dir. Tots els erudits que hem citat són gent honesta que, si es troba davant d'una discussió, i els seus arguments són rebatuts fulminantment, només els queda acceptar que s'havien equivocat i adoptar la veritat. Ara, tots aquests erudits, com que són una creació nostre, es troben abatuts davant dels nostres arguments i, gradualment, van acceptat la veritat: en Roger és un noi sensat i de classe alta. Com que tots ells ara consideren que en Roger és de classe alta, en Buttercup el Gos també ho considera. Però, si d'ells hem après que hem de tenir criteri propi, i ara resulta ser que ens trobem posseint el criteri dels molts, és que hem deixat de tenir criteri propi per passar a tenir criteri dels molts. Què podem fer per poder ser coherents a la nostre naturalesa ignorant i, al mateix temps, ser fidels a allò que hem après? Només una cosa: rendir-nos a la realitat... acceptar que en Roger és un noi sensat i de classe no-alta.

En Roger és un noi sensat i, si fem cas dels ignorants, és de classe no-alta. Però, certament, aquells que importen són els savis, els mestres, els erudits, els cultivats, els geranis: els coneixedors de la veritat. I si anem a parlar amb ells, gent de lletres i números, d'ulls i llengua, de cul i mans, veurem que realment en Roger no és pas de classe no-alta.

Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe no-alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.

Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe no-alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.

[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]

divendres, 21 de maig de 2010

Tot passa

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Malgrat això, si abans de l’accident ja era alt, ara ningú pot concebre’l faltat d’altura. I si algú ho fa, és que és un feixista acabat. És més, si ho fa és que és un d’aquells personatgets que necessiten tenir les coses entre les mans per creure-se-les... però aquests personatgets són resoludament ridículs perquè, quan els parles d’amor o felicitat, et responen com si hi creguessin... Però és que mai les han tingut entre les mans! Capollots! O creieu només en el que teniu entre les mans, o accepteu la V-E-R-I-T-A-T: En Josep és més alt ara que fa 50 anys, abans de trepitjar la mina.

Ara bé, n’hi ha que diuen que com que només té 55 anys, i com que la va trepitjar als 23, és absurd afirmar que és més alt ara que abans de trepitjar-la. Però jo no m’ho crec pas, això. Perquè jo sé que ell és més alt que jo, està per sobre de mi. És un ésser elevat. I davant dels éssers elevats només tens dos alternatives: 1) Acceptar que són més alts del que eren fa 50 anys o 2) Acceptar que si els fessis la traveta no s’entrebancarien.

Per tant, si seguim la raó, la lògica i la veritat, només ens queda una cosa: acceptar la realitat, rendir-se davant dels fets, sotmetre’s al pes de l’evidència:

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Tot i això, passats els anys, aconseguí anar més enllà i avui és el far de la nostra consciència.

Tots tenim un petit Josep, sense cames, dins nostre. Està per allà, en el més profund, balancejant-se. O no, potser no hi és. Més ben dit, segur que no hi és. Millor dit: no hi és. En el nostre interior no hi ha cap petit Josep descamat i elevat, balancejant-se.

En Josep, més enllà d’especulacions fracassades, és un ciutadà de peu de carrer.

Ell, mati rere matí, agafa el seu monopatí i ve lliscant fins a la cantonada del meu pis. Just davant de l’ample pont de fusta. I allà s’hi passa el dia sencer, bastant quietet (encara que puntualment es balanceja lleugerament, d'endavant a endarrere o d'endarrere cap endavant; és molt vital).

Cap al mig dia, quan mon pare té gana i en Josep també, la veïna de davant de la cantonada agafa quatre menges senzilles però intenses, i se’n va a seure al costat d’en Josep. Es saluden. Somriuen. Ella menja. Ell s’ho mira. El meu pare cuina; ella no ho sap; ell s’ho espera. Ella li ofereix menjar a canvi d’ajuts especials. Ell no accepta el menjar, però s’ofereix encantat per als ajuts especials. "A les 12?" xiuxiueja ella, "A les 12" xiuxiueja ell. Ella se’n va, encantada dels seus encants. En Josep s’escolta la simfonia dels intestins. Sospira, ara que ella no se’l mira. El meu pare travessa el pont de fusta, avança tot recte, directament cap a la cantonada del meu pis. Es saluden. Mengen. Somriuen. Fa temps que es coneixen. Conversen. El meu pare es retira.

Cap a la tarda en Josep segueix en el seu dinamisme habitual: s’està allà, de tant en quan es balanceja lleugerament, d'endavant cap endarrere o d’endarrere cap endavant. És aleshores quan jo torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis. I me’l trobo. M’assec al seu davant. Ens saludem. M’explica que ha dinat amb el meu pare, em diu que és un bon home i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ell. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ell és ell, que jo he de fer el meu camí i ell el seu. Fa que si amb el cap, i m’explica que ahir va sopar amb la meva mare, em diu que és una bona dona i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ella. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ella és ella, que jo he de fer el meu camí i ella el seu; li comento que aquesta nit segurament trobarà el sopar més bo del normal. Fa que si amb el cap, i m’explica que aquest matí ha esmorzat amb el meu germà, em diu que és un home bo i que fa grans coses a la vida, que jo he de ser ell. Jo li dic que no, que jo he de ser jo i ell ha de ser ell, que jo faig el meu camí i ell el seu. Assentim convençuts. Ens piquem l'ullet i somriguem. Porto menjar. Guarda gana. Berenem. "Gràcies", "Gràcies". Me’n vaig: torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis.

Cap al vespre, mentre el sol va caient pel seu propi pes, la meva mare travessa la rambla sense parar gaire esment en res ni ningú. En Josep segueix presa de la vitalitat, quietet, balancejant-se lleument cap endavant i cap endarrere. Es veuen. Es saluden. Conversen sobre el temps. Mengen. Conversen sobre la salut. Somriuen. Conversen sobre l’ànim. Ell li diu que ha d’anar a ajudar a la dona que viu davant. Ella va a avisar-la. Ell va tirant tranquil·lament cap endavant. Hi arriba. La veïna de davant i la mare ajuden a en Josep a baixar. Baixen el monopatí. La meva mare se’n va. Ells es queden.

Cap a la matinada, quan les estrelles es giren cap a nosaltres, la veïna de davant ajuda a en Josep a pujar. "Baixar et costa, però pujar és més fàcil", diu ella. Ell assenteix. Ella li dona el monopatí. "Gràcies." Ell s’acomoda en el monopatí. "Gràcies." Ella se’n torna abaix. Ell se’n va cap a casa, patinant. Pel camí es troba amb els seus gats. L’acompanyen. Arriben a casa seva. Els obre la porta. N’hi ha que entren, n’hi ha que s’esperen. Ell entra. D’altres entren. Va cap al fons, encén el llum del passadís. Els que queden fora entren. Torna cap a la porta, la tanca. Agafa la corda, apaga el llum, la va estirant, tot lliscant cap endavant, fins que xoca amb el matalàs. Es tira, i després s’estira. Mira cap al sostre. Sent com els gats es burxen. Pensa en el dia, en la nit, en l’esdevenir; pensa en ell mateix, en el que era, en el que és. Sospira.



"Què faré? A on aniré?"
"Què puc fer? A on puc anar?"
"Per què fer? Per què anar?"

S'adorm.
_______Somia.
_____________Es desperta.

_____________Comença a sortir el sol.
_______Suspira.
S'aixeca.
_________________________________Comença el dia.

dimarts, 18 de maig de 2010

Intermundia (o per què per descendir un pis del Claustre baixes tres nivells d’escales).

Estrany fenomen és l’edifici del professorat.
Allà un despatx són quatre noms i una bústia és un forat.

Però la cosa no està, encara; les escales també són cosa rara.

Des del pis de baix del Claustre, per anar fins el segon, tot i que sembli força obvi, quants nivells diries que són?

No un, ni dos: són tres! Imagina’t tu, quan puges, quin estrés!

Allà hi viuen, sols, els informàtics,
entre cables, ratolins i masturbadors automàtics.

Es tracta, com bé veus, d’un intermundia pur;
amb déus, és clar, i potser també Epicur (?)

divendres, 14 de maig de 2010

La solitud del claustre

L'altre dia els arcs i les columnes eren més freds que mai. No hi havia ni peripatètics, ni herba seca ni res que satisfés la meva gelosia contemporània*.
Insalvable la distància entre el el glaç enganxat a la pell i el que fos que hi hagués fora. Els records eren més crus i més afilats que mai. Lluny d'arrencar-me un somriure, em passaven per davant dels morros fugaces rialles que sortien de la meva boca i que aquesta vegada es reien de mi. Arraconada contra la pedra estant vaig pensar que era pètrida i no era pútrida, però que si seguia plovent aviat ho seria.

La pluja se'm burla i jo no ric.




*Dic contemporània, perquè es veu que això de l'individualisme és una característica pròpia de la nostra generació. Jo que em creia més guai i més fatale.

dijous, 6 de maig de 2010

Cançoneta per fer dormir a les mentideres.

Copes i estrelles, martells i cabassos, pales i ocells, escaroles i mapes, diamants i palmeres, cocodrils, un pot, un plor i una barca. Aquestes són totes les coses que envolten el meu cor fet de llauna, de riure, de res.

dimecres, 5 de maig de 2010

Petita aportació

I somriure a la primavera que, un pèl massa tímida, comença a despertar!

diumenge, 2 de maig de 2010


1- Fugir amb les rates quan els ports desapareixen de sota els peus.