Ganes de passejar en les llambordes de cotó d'un estiu pacífic i llarg.
Cada any sembla que hagi de ser millor, que hi hagi temps per més coses, per més lloc i per més gent. Sé que tan sols és el miratge de l'arribada a una nova sortida, perquè...com diria ma germana "tu no t'ofegues en un got d'aigua, tu t'ofegues en un tap". Ho sé, però deixeu-me seguir creient en l'estiu com a ens immutable i luminiscent.
El d e o n t o l o g i s m e no mola diuen; no mola, dic. Però si saps què és el Bé fes-lo i sinó, també.
Són ben curioses, eh? Te les mires, però no fan res; les olores, però no fan gaire olor; les emputxes, però no es defensen... Els dones un llapis, un paper i una goma, tot esperant que plasmin per escrit allò que tant capficades les té, però no escriuen res. Els fas preguntes, tot esperant-ne una resposta digna d'algú que viu en el nirvana, però t'adones compte de que el nirvana està per allà i tu per aquí.
Un cop t'has rendit només et queda una possibilitat: acostar-te a elles i parar bé l'orella durant hores, dies i setmanes. El temps passarà, però a tu t'han tocat les pomes, ni te n'adonaras.
Encara que, bé, qui sap, potser d'aquí a res alguna poma trenca el silenci.
Però no n'estic segur[...]
El llopferotgemenjapomesamb escabetx! Tremoleu, pomes... Tremoleu!
Sovint em caldria més existencialisme i menys preguntes d'un futur massa llunyà. Mai atrapo la calma, sempre estic tres passos endavant o endarrere.
La felicitat caduca tan bon punt la projectes.
Sóc massa heterònoma.
És criticable, és molt criticable.
Sóc massa egocèntrica.
M'agrada la filosofia, m'agrada parlar-ne, tenir bones converses i bona companyia. M'agrada fer-ho bé i que em diguin "oh Coral, que bé!". M'agrada massa potser, aquesta és la trampa. "El problema rau dins teu" diu la veueta, "sigues més autònoma i pensa més en el cel."
Hi ha dies que només bado la boca i miro. Sé que em disperso massa, que sóc poc seriosa i que de tot em sobra. Però també sé que això és més que una bona estona.
No es tracta d'oci, ni de negoci, ni de tortugues d'Elea. No és tant el que diem, sinó com i per què ho diem. Per què fem el que fem, aquesta intuïció darrera -o primera- que ens empeny a seure al voltant d'una taula i, simplement, intentar aclarir una mica les idees. Això ens obliga a ser rigorosos, crítics, autocrítics, però també respectuosos. Seguint la línia del que la Núria apuntava al post anterior, penso que si som capaços de tenir clar que són els pensaments els que han de barallar-se, i no nosaltres, trobades com la d'avui poden resultar molt fructíferes. Potser són sensacions meves, no ho sé, però m'agradaria que ningú se sentís atacat en cap sentit, perquè per pensar amb claredat cal certa tranquil·litat -ja ho deia el mateix i molt honorable Plató-, o almenys aquesta és la meva opinió (veritable?). Si es queda només en això, una impressió personal, deixem-ho aquí i obviem les meves divagacions sovint massa extenses i absurdes. Però si no, em sembla que no està de més donar-hi unes quantes voltes. També vull dir que estic molt satisfeta de l'activitat filosòfica que s'està promovent últimament al nostre voltant, que ens permet anar més enllà de les classes i gaudir del que realment ens mou, aquest "saber per saber", o "amor a l'art", o com volgueu dir-ne. I si enmig de tot aquest bullici encara trobem un moment per preguntar-nos en què podem millorar, companys, em sembla que haurem tret el màxim suc possible al que tenim entre mans.
Companys, us haig de fer partícips de la preocupació que m’assalta des de fa unes hores. Sols us vull fer saber, i quedi clar que m’incloc en tot el que diré, que últimament, trobo, ens estem enfonsant dins una al·lucinació general un tant perillosa ( fins el punt que a voltes em sembla veure que les soles de les nostres bambes espellifades han deixat de trepitjar les pedres fredes, fresquíssimes del claustre per enlairar-se lleument sobre l'escorça de la terra ). Tot plegat ho atribueixo a una comprensible febrada producte de la joventut; i és que som pocs, tenim molt caràcter, hi ha un gran potencial i per postres ens encanta això que fem. Sentén així que creiem, després d’haver llegit aquest o aquell altre text, haver vist les grans cares de la història del pensament aparegudes a les parets de les nostres habitacions, talment com apareix el rostre de Jesucrist a les humitats, per fer-nos portadors del bon criteri, del bon judici i de la llum total de l’univers.
No obstant, al meu parer, fora bo no oblidar mai quina és i serà la nostra posició dins el món, no obviar que els nostres cossos simples amb simples extremitats rauen i rauran per sempre més instigats al descens de la gravetat. Els bons judicis i els bons criteris, ara mateix, una servidora no pot saber quins son, ho sabrem mai del tot ? Bé, ni idea, però podem produir elucubracions i diàlegs, discussions, ens podem posicionar i fer-ho amb amor, amb passió, fins i tot amb cert escàndol, sigui com sigui de segur que ens divertirem. Però que l’al·lucinació no prengui més terreny del necessari, i ja que semblem ser d’allò més vàlids i fèrtils en l’aprenentatge del desemmascarament de l’estupidesa, ja que semblem aptes i enginyosos en refutar el dogma i l’opinió no fonamentada i finalment, ja que volem i desitgem posseir una òptica crítica davant totes les coses, procurem també ser igualment hàbils en la bona relació entre uns i altres, en primer lloc perquè ens veiem fins i tot dins la sopa i tots sabem que és pesat viure amb recels, en segon lloc perquè fet i fet no val gents la pena establir més conflicte del necessari, -entenent que el conflicte és necessari per a produir noves visions i noves vies de pensament, però no val per res quan es tracta d’esdevenir bons companys, o si que val però sempre amb una intenció sanejadora -. Llavors, algú em podria dir i de fet m’ho dic jo mateixa: perquè ens hem de '' portar bé '' ? cal aquest discurs pseudohippie? Doncs em dic que sí, que cal, que tranquils, calma i a poc a poc. Pensem-hi, a qui li pot interessar la intel·ligència que malmet, que ens fa agres i malcarats? com bé diu un dels nous amics que he tingut la ocasió de conèixer aquests últims mesos, la filosofia l’hem de fer entre tots i totes, potser això vol dir baixar-nos els fums sense que hàgim de trair-nos l’ego o els criteris, potser sols vol dir mesurar les paraules, no abusar tant excessivament dels judicis – dels judicis de dins i dels judicis de fora - i abandonar les inseguretats i les pors. Hem de gaudir d'això que tenim, que és ben maco !
PD: Demà a primera hora classe al bar. Porteu drogues, beure, música i churris a disposar.
PD2: Per la Gemma i en Sergi hi hauran jocs de cucanya, un balencí, l'Ulisses de James Joyce i un piano de colors.
