HA ARRIBAT L'HORA

Ha arribat l'hora, avui hem sabut la nova! Oh, la notícia! Després de 30 dies i les seves 30 nits ha arribat l'hora indicada. Potser és que esperava que els astres s'alineessin. Com diria el nostre amic Sergi, el permafrost no ha esclatat encara.

Cert individu -el nom de la qual no mereix ser pronunciat- ha decidit avui fer cesar el nostre patiment. Aquí s'acaba la nostra gesta? Segurament no, el fat no ens és propici, amics meus. Haurem de seguir aguantant que a punta de pistola ens amenacin i, que per allò que hem escollit ens empassem allò que algú deliberadament va pronunciar.

Alguns dels nostres companys han estat més afortunats, congratulacions a tots ells. No obstant, avui ha decidit fer el gest, allargadament retardat, que la sentenciarà a la mort en vida. Som nosaltres, els futurs pensadors els que recollim el verí d'allò que valdria més no haver estat pensat. De la mateixa manera que Nietzsche carregava contra sa mare, germana i judeocristianisme nosaltres, futurs i presents pensadors deixarem el llegat d'una generació frustrada per la imposició d'idees que lluny de ser dolentes, no han estat ni concebudes.

Petits sistemes

L'última entrada d'en Sergi m'ha fet pensar que fa molt poc que hem començat aquest "camí", estem tan al principi de tot! I me n'alegro que hi hagi els tres xiprers -els de veritat i els virtuals-, que puguem mostrar-nos tal com som sense problemes. Fa un any estava completament a la deriva, amb prou feines sabia què volia estudiar i vivia envoltada de fórmules matemàtiques, elements químics i espais vectorials. Poc m'imaginava que al cap d'uns mesos ja tindria clara quina seria la meva facultat, i que al cap d'uns quants mesos més estaria escrivint una cosa com aquesta en un bloc com aquest i intercanviant experiències amb persones com vosaltres. I no només això, sinó que ara gaudeixo del que faig cada dia i tot adquireix un sentit (bé, tot menys les classes d'evolució, és clar). 

No sé per què però ens he imaginat a tots al parvulari, quan teníem quatre o cinc anys, i he pensat que hauria estat divertit haver-nos conegut llavors. M'imagino la Coral dibuixant en un paper i en Sergi gronxant-se tranquil·lament, mentre la Núria fa córrer un pneumàtic (jo en tenia al pati, no sé si vosaltres també), en Pau persegueix una sargantana i jo intento maldestrament cordar-me les sabates. 

Potser no hem canviat tant.

Grans Sistemes

Així anomenàren Reale i Antiseri (dels quals no en sé res més enllà del nom, de moment) l’apartat dins el qual s’haurien d’englobar Plató i Aristòtil; només Plató i Aristòtil. Un espai historiogràfic per a ells solets. Ja hi som. Si us plau, fem el favor de no recular i tornar al punt des del que vam començar ara fa escassament cinc mesos. Si alguna cosa hem après realment i ens ha fet profit, crec jo, entre moltes d’altres, és el fet que aquest parell d’elements no són els reis del mambo. Potser ho he dit d’una forma massa tècnica però ja m’enteneu. Els ponts de setí que hem estat creuant durant aquest primer semestre ens han portat fins a indrets que, estic segur, no havíem ni imaginat. Espero que ara, no vulguem córrer massa i amb un parell de carreres desfem el camí que ja hem fet nostre.

Si he estat massa subtil feu-m’ho saber.

Una olor familiar...

El migdia emboirat em contemplava, des del punt més exterior del meu egocentrisme. Jo tancada dins una càpsula de passiva llibertat projectava els meus pensaments a les gotes que sostenien la densa i confusa boira. Callada, sense moure'm, només sentia el vaivé del meu diafragma. Sense mirar, havia enviat a l'horitzó pròxim l'última paraula que em furgava el cervell. Jo seguia quieta, preparada per aniquilar qualsevol indici de vida exterior.
Aquí, en aquest punt de màxima identitat vaig exprimir la meva essència, la vaig guardar en un flascó. El vaig amagar a la última lleixa.
Vaig moure'm, vaig parpellejar i el meu cervell saturat d'impulsos nerviosos va recordar el seu present estrident. Vaig aixecar el cul dirigint-me a qui sap on, la inèrcia recuperava el seu poder habitual, jo la seguia. Un pas, un altre, els meus peus tocaven el terra un i altre cop. Jo només sentia el seu ressò i l'intentava desxifrar, convençuda que era la clau de quelcom massa llunyà per poder-lo detectar. Ara sé que aquells passos intentaven dir-me alguna cosa, que prengués consciència, que parés o que em posés a córrer. No va ser així, durant molt de temps.
Un dia, els meus peus extasiats van deixar de sostenir-me, arrossegant-me vaig arribar aquí altre cop. Vaig aixecar un braç fins tocar el vidre fred del petit receptacle, a l'última lleixa, on la pols emmascara els colors i embrut la llum. Silenci, vaig tancar els ulls, a poc a poc, vaig obrir aquell tap que m'havia apartat de tot fa massa temps ja. Aquesta flaire... c'est la vie!

Fa un any, rares coses (II)

Quan estàs encaixonat en un racó lluny de la civilització sembla que el temps sigui més llunyà, que estiguis a la última reserva fora del temps. Però no te n'adones que repapieges i et repeteixes amb freqüència alarmant. No haig d'explicar res a ningú em deia. Després d'adonar-me que el que havia escrit feia fàstic vaig somniar amb una dona ni massa jove ni massa vella, agradable de cara, amb un somriure mig dibuixat que estenia llargs llençols en un terrat de qualsevol indret del mediterrani. Els llençols interminables s'estenien fins a l'abast de la meva vista, ajudats pel vent dibuixaven paràboles sinuoses, era la millor imatge. La millor olor, la millor temperatura, la millor brisa. Hagués estat una imatge idíl·lica, si jo no m'hagués negat en rotund a que ho fos. No era idíl·lic el vent que havia inventat. El mateix vent que enfilava les plomes de l'ocell que cantava aquell matí, i jo no ho podia entendre, ni llavors ni mai. Vaig assumir-ho i l'endemà vaig escriure una altra cosa (com per exemple, una carta estranya):

Hola Amèlia,
M'ha costat molt trobar-te però m'he pogut permetre buscar-te per tot el país. He arribat en un moment a la vida en què tinc la impressió que ho he fet tot, sóc un home d'èxit, puc tenir tot el que vull, i estic acabant un llibre. La única cosa que crec que em falta és fer de pare, necessito que m'ha arribat l'hora. Resulta que fa dos anys vaig caure d'un cavall i vaig quedar-me estèril. És per això que et demano que deixis fer-me càrrec de la nostra filla. Li vull donar el millor, jo podré mantenir-la sense haver d'arribar escanyat a final de mes, podria pagar-li els estudis, universitat, sé que tu també vols donar-li una bona vida. Per això penso que el millor per ella seria que me'n quedés la custodia. Puc ajudar-te econòmicament, si vols, a canvi, i ja te la deixaré veure. Estic bastant enfeinat entre rodatges i altres coses, però ja podré pagar-li una “tata” i qui sap, d'aquí poc podria seguir els meus passos en el món de la interpretació. Sento que necessito aquesta part de mi, tenir un successor a la vida, tots els meus col·legues tenen fills i jo que sempre he fugit del compromís crec que m'ha arribat l'hora. Aviat em posaré en contacte amb tu,
que vagi bé.
X

12 minuts d'un vagó matutí.

Son les 9:35 del matí, fa vint minuts que soc al tren. Plou. Hi ha un professor de la universitat en aquest mateix vagó, és de Comunicació. Avui toca Comunicació, vaja. Comença a entrar gent gran. Cada matí igual. La ja familiar veu femenina anuncia per megafonia l’hora de sortida d’aquest Media Distancia. Tothom entra moll. Un matrimoni deixa les feixugues maletes a la meva dreta, al lloc de les maletes. Uns altres s’asseuen a la zona de taules. Tot gent gran. Una dona que entra sola. Du paraigües dels de tota la vida blau, bossa vermellosa i jaqueta marró. Maneja un telèfon sorprenentment modern per l’edat i l’aspecte de la senyora. Parla en veu alta, en veu molt alta. Sona un altre mòbil dins el vagó. És el del professor de la universitat. “El Carnestoltes és avui”, diu la dona del paraigües blau. S’acomiada d’algú després de preguntar pel Pol i el Ramón. Parla d’un (suposat) telèfon mòbil que anuncien per la televisió, es penja al cap i per un ull veus la pantalla ... això diu la dona del mòbil modern ...
La veu femenina anuncia un regional, va cap a Cervera. La dona parla quatre llengües, o això ens vol fer creure. Entra aire fred per la porta. Un home amb posat seriós, americana i cabells de color gris. Que algú tanqui la porta si us plau. Sento veus joves, de noies. Efectivament, entren. Vaja, passen cap a l’altre part del vagó. Les portes que el separen es tanquen. Un home tot de negre també passa cap allà, em sona, l’he vist algun altre cop en aquest mateix tren. Sento que la dona dels idiomes diu que sortirem de seguida. Ja son les 9:47 del matí. La dona del paraigües blau llegeix, per sort no ho fa en veu alta. Només se sent la fressa del tren i el teclejar del professor de Comunicació. Un xiulet des de l’andana. La porta es tenca. El tren es posa en marxa. Ens movem. Les feixugues maletes es tomben. RENFE ens dona la benvinguda i les gràcies en tres llengües, com cada matí. Som-hi, doncs.

Love is in the wall

Que bonic és l'amor que s'enfila per les parets...

Mandarines.

Em sorprèn que el lliure vol de les mandarines dins el màgic marc del claustre pugui ser considerat incompatible amb el fet de llegir poesia. Hi ha alguna cosa més poètica que posar en òrbita aquests rodons i taronges fruits de Déu i observar com s’estavellen contra les sàvies pedres del segle XII? Potser sí... no ho sé.

Si la mandarina fos la vida, diríem que hi ha dues classes de persones: les que la pelen amb les mans, evitant clarament l’exterior amarg i procurant de no pringar-se i les que prefereixen dibuixar amb ella un arc en el buit, enviant-la cap a un destí imprevisible per tal que les forces de la natura, espaxurrant-la, en descobreixin el seu interior. Jo conec una persona d’aquestes últimes.

Aprèn-te l’Odissea de memòria, si vols, però no deixis de llançar mandarines.

Pasen y divaguen

Potser sí que escric tou, potser sí que depèn de com llegir-me és com menjar-se un núvol de sucre d'aquells roses (oh no, roses no, si us plau... deixem-ho en blaus). M'agrada crear harmonia, l'harmonia que de vegades no veig allà fora i faig sortir de dins, d'alguna manera. Per mi no té sentit dir que mira quin fred que fa, mira que fredes les teves mans i que glaçada la nit. Si en canvi dic que el fred em fa sentir viva, que la lluna mai no deixa de mirar-me - de mirar-nos - o que només respirant profundament puc imaginar-me lluny d'aquí, aleshores juraria que em sento millor. El cas és que mai m'ha agradat forçar-me a escriure, d'una manera o d'una altra, d'aquest caparró en surt el que en surt i quan els dits van sols no hi puc fer gaire res. No m'agraden les discoteques i quan m'angoixo tanco els ulls i m'imagino que tota la gent és dins del meu cap. En canvi m'agraden els dies grisos, els dies en què tothom es queixa del mal temps que fa. I si no fos perquè mulla, em passaria el dia sota la pluja. Ja no sé què dic, es tracta de donar vida als tres xiprers amb les meves tonteries, i que vosaltres hi afegiu les vostres i això sigui un festival de divagacions.

I demà sant tornem-hi.

Que divertit és citar...

Podem dir que l'univers consisteix en una substància que anomenarem "àtoms", o bé anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida.

(Com ensorrar la cultura, Woody Allen)