El migdia emboirat em contemplava, des del punt més exterior del meu egocentrisme. Jo tancada dins una càpsula de passiva llibertat projectava els meus pensaments a les gotes que sostenien la densa i confusa boira. Callada, sense moure'm, només sentia el vaivé del meu diafragma. Sense mirar, havia enviat a l'horitzó pròxim l'última paraula que em furgava el cervell. Jo seguia quieta, preparada per aniquilar qualsevol indici de vida exterior.
Aquí, en aquest punt de màxima identitat vaig exprimir la meva essència, la vaig guardar en un flascó. El vaig amagar a la última lleixa.
Vaig moure'm, vaig parpellejar i el meu cervell saturat d'impulsos nerviosos va recordar el seu present estrident. Vaig aixecar el cul dirigint-me a qui sap on, la inèrcia recuperava el seu poder habitual, jo la seguia. Un pas, un altre, els meus peus tocaven el terra un i altre cop. Jo només sentia el seu ressò i l'intentava desxifrar, convençuda que era la clau de quelcom massa llunyà per poder-lo detectar. Ara sé que aquells passos intentaven dir-me alguna cosa, que prengués consciència, que parés o que em posés a córrer. No va ser així, durant molt de temps.
Un dia, els meus peus extasiats van deixar de sostenir-me, arrossegant-me vaig arribar aquí altre cop. Vaig aixecar un braç fins tocar el vidre fred del petit receptacle, a l'última lleixa, on la pols emmascara els colors i embrut la llum. Silenci, vaig tancar els ulls, a poc a poc, vaig obrir aquell tap que m'havia apartat de tot fa massa temps ja. Aquesta flaire... c'est la vie!
3 comentaris:
Un cercle que, pels péls, es tanca. Interessant espiral ;P
I això demostra que la nostra essència mai no desapareix del tot; per molt que la guardem a la lleixa més alta, no aconseguim enganyar-nos i acaba sortint a la superfície. Per sort :)
La nostre essència (si és que en tenim) ni desapareix ni apareix ni la guardem ni surt... simplement, canvia.
Publica un comentari a l'entrada