Em sorprèn que el lliure vol de les mandarines dins el màgic marc del claustre pugui ser considerat incompatible amb el fet de llegir poesia. Hi ha alguna cosa més poètica que posar en òrbita aquests rodons i taronges fruits de Déu i observar com s’estavellen contra les sàvies pedres del segle XII? Potser sí... no ho sé. Si la mandarina fos la vida, diríem que hi ha dues classes de persones: les que la pelen amb les mans, evitant clarament l’exterior amarg i procurant de no pringar-se i les que prefereixen dibuixar amb ella un arc en el buit, enviant-la cap a un destí imprevisible per tal que les forces de la natura, espaxurrant-la, en descobreixin el seu interior. Jo conec una persona d’aquestes últimes.
Aprèn-te l’Odissea de memòria, si vols, però no deixis de llançar mandarines.
1 comentari:
ens casarem i tindrem tres fills; el petit sergi carles riba, la petita nuria rimbaud mallarmé i el petit sergi vilanova II - en honor de la padrina - i un gos. Que es dirà Coral, la musa de tots els homes del planeta. També tindrem dos periquitos, un de verd i un altre de rosa, que es diran pau hare krishna i hingrid, la deesa hebrea de cambrils (respectivament)
en fi et xuparé un peu una estoneta i gràcies per sempre més.
d'acord. està clar. llançar mandarines estelars és un acte poètic en tota regla, la destrucció d'una mandarina a alta velocitat entre l'ombra de la pedra del segle XII. :)
Publica un comentari a l'entrada