Potser sí que escric tou, potser sí que depèn de com llegir-me és com menjar-se un núvol de sucre d'aquells roses (oh no, roses no, si us plau... deixem-ho en blaus). M'agrada crear harmonia, l'harmonia que de vegades no veig allà fora i faig sortir de dins, d'alguna manera. Per mi no té sentit dir que mira quin fred que fa, mira que fredes les teves mans i que glaçada la nit. Si en canvi dic que el fred em fa sentir viva, que la lluna mai no deixa de mirar-me - de mirar-nos - o que només respirant profundament puc imaginar-me lluny d'aquí, aleshores juraria que em sento millor. El cas és que mai m'ha agradat forçar-me a escriure, d'una manera o d'una altra, d'aquest caparró en surt el que en surt i quan els dits van sols no hi puc fer gaire res. No m'agraden les discoteques i quan m'angoixo tanco els ulls i m'imagino que tota la gent és dins del meu cap. En canvi m'agraden els dies grisos, els dies en què tothom es queixa del mal temps que fa. I si no fos perquè mulla, em passaria el dia sota la pluja. Ja no sé què dic, es tracta de donar vida als tres xiprers amb les meves tonteries, i que vosaltres hi afegiu les vostres i això sigui un festival de divagacions.
I demà sant tornem-hi.
1 comentari:
però jo penso, gemma, que precisament perquè mulla hauriem de restar sota la pluja.
Publica un comentari a l'entrada