12 minuts d'un vagó matutí.

Son les 9:35 del matí, fa vint minuts que soc al tren. Plou. Hi ha un professor de la universitat en aquest mateix vagó, és de Comunicació. Avui toca Comunicació, vaja. Comença a entrar gent gran. Cada matí igual. La ja familiar veu femenina anuncia per megafonia l’hora de sortida d’aquest Media Distancia. Tothom entra moll. Un matrimoni deixa les feixugues maletes a la meva dreta, al lloc de les maletes. Uns altres s’asseuen a la zona de taules. Tot gent gran. Una dona que entra sola. Du paraigües dels de tota la vida blau, bossa vermellosa i jaqueta marró. Maneja un telèfon sorprenentment modern per l’edat i l’aspecte de la senyora. Parla en veu alta, en veu molt alta. Sona un altre mòbil dins el vagó. És el del professor de la universitat. “El Carnestoltes és avui”, diu la dona del paraigües blau. S’acomiada d’algú després de preguntar pel Pol i el Ramón. Parla d’un (suposat) telèfon mòbil que anuncien per la televisió, es penja al cap i per un ull veus la pantalla ... això diu la dona del mòbil modern ...
La veu femenina anuncia un regional, va cap a Cervera. La dona parla quatre llengües, o això ens vol fer creure. Entra aire fred per la porta. Un home amb posat seriós, americana i cabells de color gris. Que algú tanqui la porta si us plau. Sento veus joves, de noies. Efectivament, entren. Vaja, passen cap a l’altre part del vagó. Les portes que el separen es tanquen. Un home tot de negre també passa cap allà, em sona, l’he vist algun altre cop en aquest mateix tren. Sento que la dona dels idiomes diu que sortirem de seguida. Ja son les 9:47 del matí. La dona del paraigües blau llegeix, per sort no ho fa en veu alta. Només se sent la fressa del tren i el teclejar del professor de Comunicació. Un xiulet des de l’andana. La porta es tenca. El tren es posa en marxa. Ens movem. Les feixugues maletes es tomben. RENFE ens dona la benvinguda i les gràcies en tres llengües, com cada matí. Som-hi, doncs.