Companys ludicofilosòfics, avui és el dia, ha arribat la meva primera aportació. Voldria demanar disculpes, en primer lloc, per la meva gran (grandiosa!) ausència en aquest projecte i, en segon lloc, per la banalitat de text que penjaré, no és gaire bo, de fet no es mereix estar aquí penjat però he decidit que no pot ser, que algun dia havia de començar i així sempre puc millorar!
Sabeu aquelles coses que són obvies, tan obvies que no arribes ni a plantejar-te però que, un bon dia, mentre veus un nen jugant amb el seu avi, a la vora de la mar tot just quan el sol comença a pondre's, de sobte (o, en sec!), et fan despertar? Això m'ha passat avui i com una gran vomitada (sí, sí, és poc poètic però així ha estat) ho he deixat anar sobre un nou document de word: pam! ho he deixat anar i si he de ser sincera, sense mirar-m'ho gaire, per no tenir la temptació de fer un Alt+f4 i "no desear guardar los cambios", ho he penjat.
Si us plau, companys, no m'ho tingueu en compte, tant sols es tracta d'una gastroenteritis literària!
Corres. No t’atures. Mires a banda i banda i continues endavant. Ell, però, sempre va un pèl avançat. Mai l’enxampes i, quan creus que ho aconseguiràs, fa un pas en fals i es torna a escapar.
Inspires profunda: olor a sal, olor a sorra, olor a casa. I s’apropa: la seva olor. T’agafa la mà i mentre t’acarona els cabells amb la barbeta veus que és com ha de ser, que encaixen i junts us deixeu endur.
La petita ja no és petita. Ara és la petita gran. El pare, que sempre havia estat jove, jeu en el seu lloc del sofà i somriu abraçat a la mare a qui entre cabells emblanquinats se li descobreixen unes petites arrugues al voltant de les celles. I quan somriu, encara li brillen més els ulls que abans: els cosins, que sempre havien estat els nens, ara porten criatures en braços i es saluden com els pares ho havien fet abans. L’àvia, que abans era la tieta, mira els néts i els dóna la mà fins arribar allà on els petits volen anar mentre els fills, que ara són els pares, li demanen que prou de ximpleries, que és hora de dinar, com els pares, que ara són els avis havien fet amb ells mentre els avis, que ja són besavis, corrien amb ells amunt i avall.
Encara encaixant les mans, continuem corrent i mai l’arribem a atrapar: els amics marxen, es casen, es separen i es tornen a casar, tornen a marxar i sembla que la roda torna a començar. Ens mirem i som els mateixos, recordem i riem: tot el que ens uneixi ens farà més forts i més afortunats. Continuem endavant.
La batalla està perduda: temps, ens has guanyat.
4 comentaris:
Celebrem la teva incorporació Ingrid! Doncs jo sí que m'ho havia plantejat, l'altre dia li comentava a la Gemma i em fa patir... perquè jo sóc la petita de la família i la que marca el canvi de generació i no m'agrada el que significa fer-me gran en aquest sentit.
A la vida hi ha moltes coses que depenen de nosaltres mateixos, i moltes altres que no en depenen. Centrar-se en aquelles que no en depenen i ignorar les que en depenen és la millor manera de posar punt i final a la felicitat i a la llibertat.
P.D.: Ingrid, per fi! Felicitats! xD
Ai, el temps, de vegades tinc la sensació que he de lluitar perquè no m'angoixi gaire... Però d'altres aconsegueixo formar-ne part, i al final és això, continuar endavant, siguis la gran, la petita o la mitjana, i gaudir el que vingui (que el temps ens roba coses però també ens en porta!). Així m'agrada Ingrid, activa amb els Xiprers!
Publica un comentari a l'entrada