Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

dijous, 4 de març del 2010

Només el 20% de la societat pren les regnes de les seves vides.

Bé, tots els que us moriu de ganes i espereu el moment indicat per burlar-vos de la meva persona, us felicito perquè ja ha arribat el vostre dia. El juny del 2008 se'm va ocórrer posar per escrit una pseudotesi filosòfica que ningú ha de provar mai, però que no deixa de ser el fruit d'unes circumstàncies post-postmodernistes. Potser fins i tot ara discrepo amb el que vaig escriure en aquell moment i és el blanc perfecte per trobar-hi incongruències cada mitja paraula. Però tan li fa, si ho vaig escriure per deixar-ho tancat ara és el moment de que deixi de ser així, ja sigui perquè sembla ser propici o potser perquè m'hi ha animat el nostre amic Manawee.

La tesi que presento materialitza la seva finalitat en el desenvolupament màxim de l'individu, ja que aquesta és la única manera d'assumir amb plenitud qualsevol fenomen vital.
El nostre ego ha de ser la nostre principal interès, perquè és aquest el que absorbeix el si de la seva vida, i dins d'ella rau la clau de viure-la amb autèntica intensitat i consciència. El desconeixement d'allò que ens fonamenta és el més gran dels errors, ja que de fet és la nostra única certesa.
Podem dubtar de tot allò exterior a la nostra subjectivitat, no hi ha res que ens ho desmenteixi. Tot i així no s'ha de caure en l'escepticisme ni nihilisme, sinó que desenvolupant al màxim el si del nostre individu podrem comportar-nos amb plena SINCERITAT i crear o interpretar valors que ens serveixin de guia, per construir-nos.
Aquest individualisme no és pur egoisme, sinó que és la millor manera d'aportar el nostre subjectivisme a la societat, com més aprofundim, més coneixement i amb més sentit podrem aportar. Per tant el subjecte ha de ser el centre de la realitat per després poder posar en el comú de la societat allò que ha extret del seu si més intern, justament el punt de vista propi és allò més important que es pot aportar ja que és un coneixement més extensiu.
La societat s'enriqueix a partir de les conclusions de cada individu, per tant aquest mètode deixa lloc a pensaments contraris, no per exterminar-se sinó per debatre's i extreure dels participants de la societat les idees que poden fer-la prosperar.
El desenvolupament propi contempla totes les seves vessants, les constitutives i també les constructives. Si un no té consciència d'ell mateix els seus actes no procediran de cap “font”, per tant si no procedeixen de la seva subjectivitat hi ha un espai entre l'acció i l'individu: les accions no tindran causalitat basada en una consciència que les porti a terme, seran accions inconscients, sense raó de ser.
L'agnosticisme és principal i necessari en aquesta tesi perquè tot el món exterior no deixa de ser el lloc o la construcció externa del nostre ésser. L'individu es marca les seves pròpies pautes, ell mateix ha de ser la seva màxima creença: l'origen i la finalitat de tota acció
basades en: obrar de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui conduir al màxim desenvolupament de la teva subjectivitat

COM HA DE SER AQUESTA REALITZACIÓ
No pot aïllar a l'individu de la societat.
No trencar les seves creences personals.
No pot basar-se en creences externes idealistes.
El desenvolupament personal no requereix un aïllament social, sinó que necessita la societat per fer-se gran, l'ésser humà està fet per conviure, per tant les seves idees s'hi han de correspondre. Tot i així, la ment ha de contrarestar informació, destil·lar el coneixement constructiu, i no deixar que s'ofusqui la seva essència, aquesta no necessita formar part d'un col·lectiu que elimini la subjectivitat. Això faria perdre la riquesa de cadascun dels individus de la societat.
Avui en dia en trobem en una societat segmentada que intenta agrupar-se en tota mena de grups socials per sentir-se emparada i admesa, això fa que s'oblidin de la seva pròpia persona, allò que els fa un individu singular.
La gent lluita per uns ideals, no s'adonen que ells mateixos són molt més importants. Molt més autèntics, primordials i la base de tot allò que els envolta.
QUINA SOCIETAT? Aquesta no pot ser segmentada per qualsevol tipus d'idea imposada: parlem d'HUMANITAT amb tots els seus matisos, la seva segmentació ha reduït la perspectiva pròpia en la vida.
Entenem que en molts casos s'ha de dividir per ser més pràctic, però no pot ser un fet que dirigeixi els nostres actes, ja que la màxima aspiració ha de ser l'individu.
INDIVIDU vs SOCIETAT
La nostra essència ens és molt més present, vertadera i propera que cap d'altra, per tant se superposa a la societat ja que és el principal interès. La societat no se'n veu afectada, sinó beneficiada. En molts casos la dedicació externa ha fet oblidar la subjectivitat i això ha provocat un abandó d'allò que és més genuí i una pèrdua d'exuberància vital.
A més no podem estar segurs de l'existència de les altres persones, però tot i així ens hi comportarem pràcticament com si existissin, ja que permeten el màxim desenvolupament de les nostres facultats
La res extensa pot ser un muntatge perfectament, però sigui o no ho sigui la viurem com la nostra realitat i com la única. La res divina existeixi com existeixi no ens limita la nostra capacitat de decisió i reflexió, construcció i coneixement, qualsevol força superior a nosaltres no pot condicionar el nostre objectiu de desenvolupament personal.
CREENCIA EN UN MATEIX
És de la única “substància” de la qual podem estar segurs. Tota la resta pot ser una enganyifa. És la màxima corda de la qual sostenim, som contingents però hem de ser la nostra única guia i finalitat última.
Es pot qüestionar la “res cogitans” com faria un empirista, Hume deia que allò que anomenem individu és una suma d'impressions, etc... Bé doncs, tot i que fos així optar per aquesta creença ens conduiria a un comportament vague, sense finalitat. Cadascú és perfectament conscient de la seva naturalesa, i repeteixo: ÉS L'ÚNIC IDEALISME POSSIBLE
Aquesta base ens portarà a la màxima autenticitat vital.
llavors te una part de vitalista aixo que dic.. el que passa que puc considerar que ajudar als debils o els que no tenen la força per desenvolupar-se forma part de lenriquiment personal.. i de fet ha dhaverhi una voluntat que aquesta actitud sigui seguida per els teus similars pq aixo beneficii al societat.
el maxim de be pel maxim nombre de persones... es la unio de desenvolupaments personals.. diguessim
llavors aquests es debaten i tal.. i creen els que sostenen la societat
la gent va en ramat, no sen recorden dells mateixos, creuen en idealismes i no saben ni en el fons qui es que hi creu, que son els mateixos
es una resposta a aquesta actitud, a mes el desenvolupament personal es de les satisfaccions mes humanes

Eliminar nacionalismes: Els nacionalismes no han fet més que esmorteir les identitats individuals, sota un mateix lema, sota un mateix nom... que al cap i a la fi, representa coses diferents per a tots ells. Els idealismes d'aquesta mena no tenen sentit, no hi ha un ens superior tangible, que sigui el mateix per tothom. I si existís no podria ser la guia de les nostres vides, perquè aquesta hem de ser nosaltres mateixos, vivim per nosaltres abans que res. No hem de servir a cap pàtria: la pàtria no existeix, els límits de les fronteres varien cada dia, la gent d'un mateix territori no s'estima, o té diferències que tendeixen a uniformitzar-se, potser tenim més semblants a l'altra punta de món que al costat de casa nostra. No té sentit reduir l'interès de les persones a allò més proper dins l'espai-temps.
La teoria no ha de ser un obstacle per la pràctica d'aquestes idees, sota qualsevol valor o idea ha de regnar l'individu, sense ser-hi sotmès.
S'han acabat les ideologies que ens posen a tots dins del mateix sac, cadascú ha de confeccionar-se el seu propi sac, abans que res, ha de ser allò més primordial.
REALITZACIÓ PRÒPIA
No hi ha res més mort que la vida mancada de sentit personal, propi.
La nostra subjectivitat és tan complexa, si vius sense saber qui ets, no vius.
CREACIÓ DE VALORS
L'individu s'ha trobat amb una societat plena de valors contradictoris. Aquest, ha d'analitzar cada un d'aquests valors i reflexionar internament si suposen una millora o una base amb què guiar el seu desenvolupament personal.
AUTOSUFICIÈNCIA Hem de ser autosuficients en tot allò que puguem, en tot els fets possibles hem de ser la causa, el mitjà i la finalitat.
IDEALISME INDIVIDUAL
No existeix cap idealisme exterior a un mateix, com ja he demostrat abans, la nostra persona és la única per la qual val la pena lluitar, només tenim la nostra vida i un munt d'oportunitats esperant-nos per fer-la lluir. De nosaltres depèn que tots els factors externs ( a la pràctica reals) contribueixin a construir-nos i a fer de la nostra vida la més bona de les eleccions i aprofitar-ne les oportunitats sempre que aquestes ens beneficiïn com a persones.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

PELIGRO
ALARMA
PELIGRO
ALARMA
PELIGRO
ALARMA
PELIGRO
ALARMA
PELIGRO
ALARMA
PELIGRO
ALARMA
PELIGRO

Unknown ha dit...

És veritat... Segons diu el meu mail, em dic Carlos.

Manawee ha dit...

Hola Carlos, que la sort t'acompanyi perquè jo encara no sé si ho faré.
____

Coral, cito les parts on crec que, d'alguna manera, coincidim. En relació als punts on divergim em limitaré a citar-ne uns pocs. No pretenc dinamitar el teu escrit.

2n paràgraf: "dins d'ella rau la clau de viure-la amb autèntica intensitat i consciència." Si ho he entés bé, vols dir que la clau de viure la vida amb autèntica intensitat i consciència es troba en la vida mateixa. Si no t'he malinterpretat, en aquest punt coincidim.
"El desconeixement d'allò que ens fonamenta és el més gran dels errors[...]" També coincideixo amb aquesta part, però només si ens la prenem literalment i sense tenir en compte la continuació.

3r p. "Podem dubtar de tot allò exterior a la nostra subjectivitat" Què és la subjectivitat? On es troben els límits que marquen on comença i on acaba la subjectivitat? Què diferencia allò que és extern de la nostra subjectivitat d'allò que n'és intern?

6é p. "Si un no té consciència d'ell mateix els seus actes no procediran de cap “font”, per tant si no procedeixen de la seva subjectivitat hi ha un espai entre l'acció i l'individu: les accions no tindran causalitat basada en una consciència que les porti a terme, seran accions inconscients, sense raó de ser." Deixa'm remarcar aquesta part: "seran accions inconscients, sense raó de ser." Què és el que fa que una acció inconscient no tingui raó de ser?

8é p. "No pot basar-se en creences externes idealistes." Què és una creença externa idealista?
" l'ésser humà està fet per conviure" Si et refereixes a que és un animal social i que, per tant, s'ha de desenvolupar en societat, coincidim plenament.

12é p. "no podem estar segurs de l'existència de les altres persones" Com és que no podem estar-ne segurs?

14é p. "CREENCIA EN UN MATEIX [...]ÉS L'ÚNIC IDEALISME POSSIBLE" Perquè és l'únic idealisme possible?
"Aquesta base ens portarà a la màxima autenticitat vital." Què vol dir això d'autenticitat vital?

17é p. "[...]no sen recorden dells mateixos, creuen en idealismes [...]" Just en aquest context, aquesta afirmació pren un caire cridaner. M'agrada com queda!

20é p. "si vius sense saber qui ets, no vius." Aleshores la teva mà està morta?

22é p. "Hem de ser autosuficients en tot allò que puguem, en tot els fets possibles hem de ser la causa, el mitjà i la finalitat." Perquè?

Anònim ha dit...

Responc:
La nostra subjectivitat és allò que la nostra consciència identifica com a propi. Allò extern és allò que no compleix aquesta definició.
Creença externa idealista: concepte que no ha estat creat per la consciència i que s'eleva com a ideal.
No podem estar segurs de l'existència dels altres perquè allà on acaba la consciència tan sols pots veure-hi estímuls que no saps del cert d'on poden procedir.
La creencia en un mateixx és l'únic idealisme possible perquè ets l'únic del qual estàs segur que existeix.
La meva mà no està morta perquè respon a la voluntat de la meva consciència. I la nostra consciència és prou llestra com per aspirar a autoreconeixer-se. Si aquesta consciència decideix posar-se una mà robòtica o uns pits de silicona dependrà de si la consciència les reconeix. De totes maneres el món físic, pot estar en un interrogant. Però hi ha un cert vincle identitari quan respon a una voluntat.
Hem de ser autosuficients perquè de no ser-ho, dependrem de factors externs a la nostra subjectivitat, que no sabem del segur si existeixen... i sempre és un risc.

Manawee ha dit...

*Els aventurers, armats fins a les dents i carregats de benediccions esteparies, van iniciar una llarga travessia. La primera etapa era la més familiar i inofensiva.*

"La nostra subjectivitat és allò que la nostra consciència identifica com a propi."

És una bona base: jo identifico com a propi el cos, la meva subjectivitat és el meu cos.

"Allò extern és allò que no compleix aquesta definició."

Divergim, per a mi allò extern forma part de la nostre subjectivitat.

"Creença externa idealista: concepte que no ha estat creat per la consciència i que s'eleva com a ideal."

Si t'he entès bé, un "concepte que no ha estat creat per la consciència" pot ser un concepte creat per una consciència que no sigui la teva. Aquesta interpretació és vàlida?

*Pasada la primera etapa d'exploració, els aventurers van trobar-se una cova plena de perills; qualsevol sensat ni se l'hauria mirat, però ells hi van entrar.*

"No podem estar segurs de l'existència dels altres perquè allà on acaba la consciència tan sols pots veure-hi estímuls que no saps del cert d'on poden procedir."

Si t'he entès bé...
1.- La nostra ment rep estímuls.
2.- La procedència d'aquests estímuls no pot ser comprobada.
3.- Aquests estímuls ens fan percebre coses.

¿Si no podem comprovar que allò que percebem hi és realment perquè no podem saber del cert d'on procedeix, seria adient pensar el següent: 1) res existeix més enllà de la meva consciència; 2) tot existeix més enllà de la meva consciència? Seria adient pensar una cosa, l'altre o totes dues?

"La creencia en un mateixx és l'únic idealisme possible perquè ets l'únic del qual estàs segur que existeix."

Què vol dir això de 'creure en un mateix'? Més ben dit, a on vols arribar quan dius que creure en un mateix és l'únic idealisme posible?

(per no dir que d'idealismes possibles n'hi ha molts xD)

"La meva mà no està morta perquè respon a la voluntat de la meva consciència.[...]"

És a dir, si t'he entès bé, vols dir que per a tu allò que està viu, està viu perquè respon a la voluntat de la consciència d'algú?

"[...]I la nostra consciència és prou llestra com per aspirar a autoreconeixer-se. Si aquesta consciència decideix posar-se una mà robòtica o uns pits de silicona dependrà de si la consciència les reconeix."

Pensant-ho millor, retiro la pregunta anterior i en faig una altra. Quin criteri fa servir la nostra consciència per autoreconeixer-se?

Com a pregunta atzarosa i sense pretensió de prendre protagonisme... Autoreconeixer-se no vol dir "coneixer a un mateix de forma automàtica"?

"Però hi ha un cert vincle identitari quan respon a una voluntat."

Què voldria dir això? En què consistiria aquest vincle?

"Hem de ser autosuficients perquè de no ser-ho, dependrem de factors externs a la nostra subjectivitat, que no sabem del segur si existeixen... i sempre és un risc."

Segur que és un risc?

Anònim ha dit...

Si la teva subjectivitat és el teu cos quan et moris seguirà sencera mentre no se'l devorin els cuc, o pot seguir essent tot i canviar de forma mentre romangui?
Allò extern pot influenciar la nostra subjectivitat, però hi ha una frontera. Podria afirmar amb tu que forma part de la nostra subjectivitat, però perquè aquesta l'ha absorbit.
Aquesta definició que em poses per creença externa és vàlida, però podria completar-se remarcant que el concepte creat per consciències de les quals no podem estar segurs divergeix entre els que creuen que el comparteixen.
Més enllà de la meva consciència hi existeix tot menys jo. Aquest tot pot ser buit o més ple, dic tot com a totalitat del que hi ha més enllà de jo.
Creure en un mateix és l'únic idealisme possible, perquè seria infonamentat creure en coses que no sabem del cert que existeixen i també perquè tan sols n'ets tu l'únic creient no hi ha possibilitat de divergència del concepte que tu ets.
La consciència s'autoreconeix perquè comprova que és le subjecte i l'objecte al mateix temps d'aquesta reconeixença.
Autoreconeixer-se pot voler dir conèixer-se un mateix de manera automàtica, sí i és factible.

El vincle que em demanes consisteix a la resposta de la voluntat de la consciència. Quelcom físic respon a una situació mental de tal individu.

I a la última pregunta: sí, és un risc, que s'ha d'assumir, però un risc igualment.

Manawee ha dit...

Si el cor deixa de bombar sang al cos o si el sistema digestiu es torna incapaç d'assimilar/metabulitzar el menjar, les cèl·lules (és a dir, basicament, jo) començaran a morir i arribarà un moment en que moriré definitivament. Això és com el tema de la calva, distingir un calv d'un no-calv no costa gaire, però és molt complicat definir la frontera que separa als calvs dels no-calvs.

Que altres organismes es mengin el cadàver tampoc em sembla massa difícil de resoldre: un altre organisme, extern a mi, se'm menja.

"Allò extern pot influenciar la nostra subjectivitat,[...]"

I no podria ser que hi hagi una relació que vagi més enllà d'una posició d'individu per sobre de l'entorn? Vull dir, no podria ser que entor i individu s'infuenciessin mutuament? Pensa la música com a exemple senzill i pràctic.

"Aquesta definició que em poses per cree[...]"

Si hem d'ignorar les creences externes idealistes i només hem de seguir les pròpies pautes, el correcte i lloable seria no fer cas a les creences externes. Per exemple, tota aquesta creença que exposes és una creença externa idealista ("un concepte que no ha estat creat per la consciència pot ser un concepte creat per una consciència que no sigui la teva." El que tu exposes no ha estat creat per la pròpia consciència.) i, si jo volgués seguir el que em demanes, em veuria empés a ignorar-la i a seguir amb les meves pròpies pautes.

"podria completar-se remarcant que el concepte cre[...]"

Aquí coincidim! Trobo que la vida és interpretació i que és impossible trobar dos persones que pensin el mateix sobre la mateixa cosa. Potser el judici final és similar (el nazime és destructiu), però la forma d'arribar-hi (vaig escoltar una grabació d'un discurs de hitler) i de percebre-ho és diferent (em feia mal a les orelles).

"Més enllà de la meva consciència hi existeix tot men[...]"

Et proposo un experiment. Ara mateix pregunta't on ets tu. On es troba la teva consciència. Pregunta-t'ho i dona't la resposta. Més tard, quan estiguis a les fosques (al 100%, sense cap font de llum), tenca els ulls (encara que sembli una estupidesa xD) i pregunta't on ets tu. Estant dins de la més absoluta fuscor, sense poder fer servir els ulls, pregunta't on es troba la teva consciència, on et trobes tú. Tinc curiositat per saber que et respons quan ho facis (si ho fas).

"Creure en un mateix és l'únic idealisme possi[...]"

Veig per on vas quan dius això de que podria considerar-se infonamentat creure en coses que no sabem del cert. Tot i així, encara ho trobo lleugerament térbol.

"La consciència s'autoreconeix perquè com[...]"

Aquí si que no m'hi sé situar. Em sap greu, però no dec rutllar del tot bé, podries reformular-ho?

"El vincle que em demanes consi[...]"

Però, la silicona no podria cumplir aquest requisit ja que no respon a una situació mental de tal individu. Per altre banda, la tristesa i l'euforia que poden envair a algú tampoc donaran lloc a cap resposta d'una mà robotica. Potser la mà robotica acatarà ordres, però no donarà una resposta total a cap mena de situació mental, només reaccionarà davant d'ordres.

"I a la última pregunta:sí, és un risc, qu[...]"

I no podria ser que el risc fos, precisament, pretendre ser autosuficients, evitant dependre de factors externs?

Anònim ha dit...

Delegues la teva vida a una cèl·lula mentre aquesta estigui viva?
Quan se't mengen desapareixes mentre les cèl·lules estiguin mortes, vols dir?
Pot ser que l'extern influencii a nosaltres més o en la mateixa mesura que nosaltres a allò extern, però nosaltres mateixos sempre som més fiables.


"(...) i, si jo volgués seguir el que em demanes, em veuria empés a ignorar-la i a seguir amb les meves pròpies pautes.
Exacte.


"Et proposo un experiment. Ara mateix pregunta't on ets tu. On es troba la teva consciència. Pregunta-t'ho i dona't la resposta. Més tard, quan estiguis a les fosques (al 100%, sense cap font de llum), tenca els ulls (encara que sembli una estupidesa xD) i pregunta't on ets tu. Estant dins de la més absoluta fuscor, sense poder fer servir els ulls, pregunta't on es troba la teva consciència, on et trobes tú. Tinc curiositat per saber que et respons quan ho facis (si ho fas). "

Responc: aquí, no cal que indiqui amb coordenades res, estic aquí->aquesta paraula ja té prou informació.

La consciència es reconeix perquè veu que la que està intentant reconeixer és la mateixa que ha de ser reconeguda o no.

Tu dius: "Però, la silicona no podria cumplir aquest requisit ja que no respon a una situació mental de tal individu. Per altre banda, la tristesa i l'euforia que poden envair a algú tampoc donaran lloc a cap resposta d'una mà robotica. Potser la mà robotica acatarà ordres, però no donarà una resposta total a cap mena de situació mental, només reaccionarà davant d'ordres."
Justament serà millor per això, perquè respondrà a allò que la consciència vulgui i serà com la consciència vulgui. Si fas un acte involuntari, l'estàs fent tu?

"I no podria ser que el risc fos, precisament, pretendre ser autosuficients, evitant dependre de factors externs?"
Podria ser un risc, però seria coherent.