Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

divendres, 21 de maig del 2010

Tot passa

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Malgrat això, si abans de l’accident ja era alt, ara ningú pot concebre’l faltat d’altura. I si algú ho fa, és que és un feixista acabat. És més, si ho fa és que és un d’aquells personatgets que necessiten tenir les coses entre les mans per creure-se-les... però aquests personatgets són resoludament ridículs perquè, quan els parles d’amor o felicitat, et responen com si hi creguessin... Però és que mai les han tingut entre les mans! Capollots! O creieu només en el que teniu entre les mans, o accepteu la V-E-R-I-T-A-T: En Josep és més alt ara que fa 50 anys, abans de trepitjar la mina.

Ara bé, n’hi ha que diuen que com que només té 55 anys, i com que la va trepitjar als 23, és absurd afirmar que és més alt ara que abans de trepitjar-la. Però jo no m’ho crec pas, això. Perquè jo sé que ell és més alt que jo, està per sobre de mi. És un ésser elevat. I davant dels éssers elevats només tens dos alternatives: 1) Acceptar que són més alts del que eren fa 50 anys o 2) Acceptar que si els fessis la traveta no s’entrebancarien.

Per tant, si seguim la raó, la lògica i la veritat, només ens queda una cosa: acceptar la realitat, rendir-se davant dels fets, sotmetre’s al pes de l’evidència:

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Tot i això, passats els anys, aconseguí anar més enllà i avui és el far de la nostra consciència.

Tots tenim un petit Josep, sense cames, dins nostre. Està per allà, en el més profund, balancejant-se. O no, potser no hi és. Més ben dit, segur que no hi és. Millor dit: no hi és. En el nostre interior no hi ha cap petit Josep descamat i elevat, balancejant-se.

En Josep, més enllà d’especulacions fracassades, és un ciutadà de peu de carrer.

Ell, mati rere matí, agafa el seu monopatí i ve lliscant fins a la cantonada del meu pis. Just davant de l’ample pont de fusta. I allà s’hi passa el dia sencer, bastant quietet (encara que puntualment es balanceja lleugerament, d'endavant a endarrere o d'endarrere cap endavant; és molt vital).

Cap al mig dia, quan mon pare té gana i en Josep també, la veïna de davant de la cantonada agafa quatre menges senzilles però intenses, i se’n va a seure al costat d’en Josep. Es saluden. Somriuen. Ella menja. Ell s’ho mira. El meu pare cuina; ella no ho sap; ell s’ho espera. Ella li ofereix menjar a canvi d’ajuts especials. Ell no accepta el menjar, però s’ofereix encantat per als ajuts especials. "A les 12?" xiuxiueja ella, "A les 12" xiuxiueja ell. Ella se’n va, encantada dels seus encants. En Josep s’escolta la simfonia dels intestins. Sospira, ara que ella no se’l mira. El meu pare travessa el pont de fusta, avança tot recte, directament cap a la cantonada del meu pis. Es saluden. Mengen. Somriuen. Fa temps que es coneixen. Conversen. El meu pare es retira.

Cap a la tarda en Josep segueix en el seu dinamisme habitual: s’està allà, de tant en quan es balanceja lleugerament, d'endavant cap endarrere o d’endarrere cap endavant. És aleshores quan jo torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis. I me’l trobo. M’assec al seu davant. Ens saludem. M’explica que ha dinat amb el meu pare, em diu que és un bon home i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ell. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ell és ell, que jo he de fer el meu camí i ell el seu. Fa que si amb el cap, i m’explica que ahir va sopar amb la meva mare, em diu que és una bona dona i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ella. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ella és ella, que jo he de fer el meu camí i ella el seu; li comento que aquesta nit segurament trobarà el sopar més bo del normal. Fa que si amb el cap, i m’explica que aquest matí ha esmorzat amb el meu germà, em diu que és un home bo i que fa grans coses a la vida, que jo he de ser ell. Jo li dic que no, que jo he de ser jo i ell ha de ser ell, que jo faig el meu camí i ell el seu. Assentim convençuts. Ens piquem l'ullet i somriguem. Porto menjar. Guarda gana. Berenem. "Gràcies", "Gràcies". Me’n vaig: torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis.

Cap al vespre, mentre el sol va caient pel seu propi pes, la meva mare travessa la rambla sense parar gaire esment en res ni ningú. En Josep segueix presa de la vitalitat, quietet, balancejant-se lleument cap endavant i cap endarrere. Es veuen. Es saluden. Conversen sobre el temps. Mengen. Conversen sobre la salut. Somriuen. Conversen sobre l’ànim. Ell li diu que ha d’anar a ajudar a la dona que viu davant. Ella va a avisar-la. Ell va tirant tranquil·lament cap endavant. Hi arriba. La veïna de davant i la mare ajuden a en Josep a baixar. Baixen el monopatí. La meva mare se’n va. Ells es queden.

Cap a la matinada, quan les estrelles es giren cap a nosaltres, la veïna de davant ajuda a en Josep a pujar. "Baixar et costa, però pujar és més fàcil", diu ella. Ell assenteix. Ella li dona el monopatí. "Gràcies." Ell s’acomoda en el monopatí. "Gràcies." Ella se’n torna abaix. Ell se’n va cap a casa, patinant. Pel camí es troba amb els seus gats. L’acompanyen. Arriben a casa seva. Els obre la porta. N’hi ha que entren, n’hi ha que s’esperen. Ell entra. D’altres entren. Va cap al fons, encén el llum del passadís. Els que queden fora entren. Torna cap a la porta, la tanca. Agafa la corda, apaga el llum, la va estirant, tot lliscant cap endavant, fins que xoca amb el matalàs. Es tira, i després s’estira. Mira cap al sostre. Sent com els gats es burxen. Pensa en el dia, en la nit, en l’esdevenir; pensa en ell mateix, en el que era, en el que és. Sospira.



"Què faré? A on aniré?"
"Què puc fer? A on puc anar?"
"Per què fer? Per què anar?"

S'adorm.
_______Somia.
_____________Es desperta.

_____________Comença a sortir el sol.
_______Suspira.
S'aixeca.
_________________________________Comença el dia.