Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

dimarts, 1 de juny de 2010

Presa del
________Coneixement

Està clar que afirmar que sóc presa del coneixement seria menysprear el coneixement. Aquest ja està prou ocupat, emanant dels grans pensadors i científics de la nostra època, així com impregnant les biblioteques i la xarxa, [...] per no parlar dels pescadors, els caçadors i els recolectors en els quals es regenera eternament.

Però el que si que puc afirmar és que em sento empès a voler saber: [...]

Els professors diuen coses, moltes coses i els alcem torres de Marfil i hi fiquem figures seves de cera. Ens les mirem, i ens hi recreem "Què bo que és!" "Com parla!" "I quin caràcter!" "Diu el que jo pensava!!" "Oh! Això cuadra amb el que sabia però no podia expressar en paraules...!" "Ohh...! Ahhh...!". Però el temps passa, i aquests que abans deien Blanc ara diuen Gris, i les coses ja no són tant senzilles. És difícil rebre el cop, i hàbils com a bons humans que som, ràpidament canviem l'estatueta de cera i diem "Si té raó!" "És que no podiem ser tant extremistes...!" "És clar que les coses són així, però tampoc hem de capgirar-les..." "I és que té un caràcter!" "I sap parlar tan bé" "Oh, és que ho fa per picar-nos...!". [...]

Els professors diuen coses, massa coses, i els cavem fosses comunes i hi tirem ninotets vodoo seus. Els escoltem, i ens hi emprenyem "Va de sobrat!" "S'enfot de nosaltres!" "És un immoral!" "Tira per terra el que pensava...!" "S'empesca cuentos surrealistes per defensar coses indefensables!" "Tsss.... grrrr....!". Però el temps passa, i alguns d'aquests que abans deien Negre ara diuen Gris (d'altres encara no sabem si segueixen amb el negre), i les coses ja no són tan extremades. És difícil desenterrar el nitotet vodoo i no clavar-li alguna agulla extra, però com a bons humans que som, alguns, ràpidament canviem el ninotet vodoo per un altre i el deixem tirat per allà. A la seva sort. I, dissimulant hàbilment, desviem la mirada i assenyalem al ninotet de cera que tenim al cap damunt de la torre de Marfil i cridem "És que és tant bo! Fixeu-vos-hi!". I ens en anem a dormir orgullosos de poder comptar amb Grans Pensadors, d'ahir i Avui, que secunden el que volem creure. Potser no acaben de calmar els neguits, però ens hi co [...]

Però, més enllà dels professors, veig un món immens, enorme, que va més enllà de mi. L'univers, infinit, s'escapa a les meves possibilitats. Faig una pasa, visc un instant, i res canvia: tot fluctua en l'etern fluir. Tot esdevé. Puc actuar, puc saltar, puc correr, però la gran bola del món sempre m'esclafarà.

Som un no res en mig del tot. Un no res recobert de tot. Un tot que és i que no és. I que necessita no ser per a poder ser. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som fet. I la riuada se'ns emporta a gran velocitat. Els esdeveniments s'esfondren com si es tractessin d'enormes rius que salten cap al buit. I no som res més que la part més ínfima d'una molècula d'aigua. Una engruna de no res que circula en l'etern discorrer de la materia. [...]

Els professors ens parlen d'un pseudocosmos. Els llibres ens transmeten un micracosmos. I el cosmos, vull dir, el COSMOS, desborda tot el que és aire per les cordes vocals o tinta sobre paper. No som res. I no fotem res. Vivim acceleradament, tot se'ns enduu cap endavant. Ens autoprojectem cap endavant amb una força sobrehumana que ens fa projectar-nos amb molta més força. I ens exhaurim en aquest etern voler anar més enllà de tot el que nosaltres podem abastar, és a dir: res. I ho odio. M'exaspera. Som entitats supramentalitzades que ens enorgullim de fer una cosa com pensar i, quan arriba el moment d'actuar, ens desinflem com globus de fira. Som com enormes columnes de fum que, estèticament impresionen, però que físicament s'atrevessen. Espeteguem sense més ni més. I hi ha qui diu "Oh...! Ahhh...!", i [...] no canviem absolutament res: n-o c-a-n-v-i-e-m a-b-s-o-l-u-t-a-m-e-n-t r-e-s. Ens enorgullim d'anar als llocs en els que anem, i de fer les coses que fem. Però ens limitem a enredar i desenredar sempre els mateixos nusos. Som petits Sísifs que carreguem pedres d'amunt a avall, d'amunt a avall, sense parar. Decidits. Convençuts. Condemnats. I em treu de pulleguera.

Qui som nosaltres? Ningú! Què som nosaltres? Res! Què mereixem nosaltres? ToT! Tant de bo ens hi ofeguem, entre orgull i subèrbia. Pensant-nos ves a saber què, sobre si som els millors dels millors o si gaudim de posicions privilegiades en el sí de la vida. "Tenim consciència!" diuen uns. "Tenim raó!" diuen altres. "Hem assolit la perfecció tècnica!" afegeixen alguns. I jo afegeixo "I a nosaltres? Ens tenim a nosaltres?". No hem millorat, ens hem mentalitzat fins al punt d'allunyar-nos tant del que som, que sentim l'imperiosa necessitat de recorrer a ideologies de l'altra punta del continent i dir "com molo, m'assec com un indi i tenco els ulls...!".

...

Som animals ferits, coixos, miops, cobards i arrogants. Ens enfilem en pedestals de gelatina, ens fotem de llorus, i només se'ns acut tirar la culpa a tal o qual persona del nostre passat. Però, i nosaltres? Que no fem res nosaltres? [...]

L'univers és inexorable. I nosaltres tan sols som una ínfima porció de materia en moviment. I, amb un ínfim gest que ni haurà arribat a ser executat, l'univers ens haurà desfet. Dispersos, no serem; no importarem. [...]

Per això, si som efímers, el que realment importa és el petit, breu i insignificant instant en el que visquem. Davant d'això podem desesperar-nos, o ignorar-ho i inflar-nos i explotar com un xiclet. Com fins ara.

O bé, podem reconeixer els nostres límits.

Podem començar per una cosa tan senzilla com aquesta: comprendre que som un petit èsser accidental que interactua amb el món de forma un pél exitosa.

I, a partir d'aquí, podem començar a considerar que de la mateixa manera que avui vivim, demà podem morir. Que tot passa. Que res té sentit de per si. Que mai anirem més enllà de nosaltres mateixos. Que només podem aspirar a descriure i comprobar si hem encertat.

I si comprenem això, si ho acceptem, podrem passar a copsar coses com que els nostres desitjos, objectius i projectes són variables, temporals, provisionals. Que la nostra existencia és fluir. Que el dogma i l'ortodoxa són cadenes. Que veure-ho tot segons el motlle de la moneda és limitador. Que tot és transitori. Que nosaltres som flexibles, transmutables.

I si aconseguim assimilar tot això, ja només caldrà començar a pensar flexiblement. Creure que som tal com som. Que podem pensar que és millor fer blanc, però veure que fem negre. Integrar la realitat en la mentalitat. Comprendre que podem desitjar coses contraposades i no contradir-nos. Entendre que la vista està limitada, que imaginar-nos amb imatges les mans que ens massatgegen, o les cames que es refreguen, o el terra que trepitges amb els peus, o el pes que carregues, és imaginar-se amb imatges coses que transformades en imatges no són res més que oci estètic. Pensar que allò que escoltem vibra amb nosaltres, que tot el nostre cos s'acompassa als sons que ens envolten, és entendre que les imatges són limitades per a expressar allò que ni les paraules ni les imatges tenen capacitat per expresar. Deixar-se dur pel compàs de les onades, fluir en les corrents marines, reposar sota el cel estrellat, somriure empès per la brisa matinal.

...

El món no és hores i imatges. Però el món flueix i mostra. El món no són paraules i números. Però parla i destria. El món és discorrer. Nosaltres no som hores i imatges, però ens recreem en hores i imatges. Nosaltres no som paraules i números, però ens recargolem entre paraules i números. Nosaltres no som símbols, però hi vivim. Som contradicció. Som xoc. Som contrast. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som voluntat. Som consciència. Som vida. I som tal com som. Tant li fot si pensem d'una manera i actuem d'una altra, tant li fot si creiem en blanc i parlem de negre. No importa gens si desitgem gris, i ens proposem fer gris, però a l'hora de la veritat ni tan sols arribem a fer res. La vida és així. La consciència tan sols és un rai de nàufrags en mig d'un oceà. No sabem d'on anem, ni cap a on anem. Però quan l'existència és una esfera d'aigua enorme, ja pots fer els cops de rem que vulguis, que només trobaràs cel horitzó oceà. No cal saber d'on es ve i cap a on es va. No importa, perquè mai ens n'anirem i hi anirem. L'important, l'única cosa essencialment imprescindible, és comprendre que som tal com som i que, si no ho acceptem, estarem condemnats a vagar desesperadament, en busca de ports que no existexen, en busca de cales que no floreixen. Però, si ho comprenem, podrem fer el primer pas: acceptar-ho.

I, aleshores, sabent que l'existència s'exaureix pel seu propi pes i que no hi ha origen ni fi, passarem a comprendre que, ja que hi som i demà potser ja no hi serem, el millor és recordar que no estem sols en mig d'aquest immens univers. Que hi ha altres persones surant en rais, vivint en l'etern naufràgi de la consciència. I aleshores haurà arribat el moment de compartir l'existència amb aquestes persones. Haurà arribat el moment de dir "No estic sol". I tan sols per aquesta raó, no caldrà el silenci, la passivitat.

Quan ens ensumem, quan ens escoltem, quan ens veiem, quan ens percebem, no fem res més que compartir. I compartir ens dóna corda. Compartir permet fer ports, i trobar estrelles al cel, i somriure, i navegar d'aquí cap allà. I ahir estavem aquí, i gaudiem d'aquesta brisa, i avui estem aquí, i gaudim d'aquest onatge. I ja no importa si aquell era, o és, o serà, ni importa si no serem. Tan sols importa ser-hi. Ser-hi enterament. Sentir-ho enterament. Viure-ho enterament. L'ara és la clau. El tu i jo és la clau. Cada moment té el seu pròpi valor. Cada cosa val la pena de per si. Tot és transitori. Qui sap si demà no hi haurà una tormenta i se'ns endurà. L'important és saber que hi som. Veure'ns, escoltar-nos, olorar-nos, catar-nos, palpar-nos, sentir-nos. Cal ser durant l'instant. [...]

Tu i jo tan sols som durant l'instant. I el plaer només sura en present. El cos només viu en present. És la ment, que s'esvalota. És el rai, que s'embala. Som nosaltres, que ens desesperem i intentem fugir. Però el cert és que no cal fugir. Que jo sóc aquí, i que tu ets aquí; que tots som [...]

[...] viure és compartir.

2 comentaris:

Tram ha dit...

Ara i aquí, és tan efímer...
No hi ha cap explicació, el que és és i el que no és no és.
Només cal respirar i viure el moment, com quan passa una bombolla de sabó: és increïblement bella, però si la toques es desfà.

núria ha dit...

Volia dir moltes coses però veig que no cal. Ja ho has dit tot.