Bé, tots els que us moriu de ganes i espereu el moment indicat per burlar-vos de la meva persona, us felicito perquè ja ha arribat el vostre dia. El juny del 2008 se'm va ocórrer posar per escrit una pseudotesi filosòfica que ningú ha de provar mai, però que no deixa de ser el fruit d'unes circumstàncies post-postmodernistes. Potser fins i tot ara discrepo amb el que vaig escriure en aquell moment i és el blanc perfecte per trobar-hi incongruències cada mitja paraula. Però tan li fa, si ho vaig escriure per deixar-ho tancat ara és el moment de que deixi de ser així, ja sigui perquè sembla ser propici o potser perquè m'hi ha animat el nostre amic Manawee.
La tesi que presento materialitza la seva finalitat en el desenvolupament màxim de l'individu, ja que aquesta és la única manera d'assumir amb plenitud qualsevol fenomen vital.
El nostre ego ha de ser la nostre principal interès, perquè és aquest el que absorbeix el si de la seva vida, i dins d'ella rau la clau de viure-la amb autèntica intensitat i consciència. El desconeixement d'allò que ens fonamenta és el més gran dels errors, ja que de fet és la nostra única certesa.
Podem dubtar de tot allò exterior a la nostra subjectivitat, no hi ha res que ens ho desmenteixi. Tot i així no s'ha de caure en l'escepticisme ni nihilisme, sinó que desenvolupant al màxim el si del nostre individu podrem comportar-nos amb plena SINCERITAT i crear o interpretar valors que ens serveixin de guia, per construir-nos.
Aquest individualisme no és pur egoisme, sinó que és la millor manera d'aportar el nostre subjectivisme a la societat, com més aprofundim, més coneixement i amb més sentit podrem aportar. Per tant el subjecte ha de ser el centre de la realitat per després poder posar en el comú de la societat allò que ha extret del seu si més intern, justament el punt de vista propi és allò més important que es pot aportar ja que és un coneixement més extensiu.
La societat s'enriqueix a partir de les conclusions de cada individu, per tant aquest mètode deixa lloc a pensaments contraris, no per exterminar-se sinó per debatre's i extreure dels participants de la societat les idees que poden fer-la prosperar.
El desenvolupament propi contempla totes les seves vessants, les constitutives i també les constructives. Si un no té consciència d'ell mateix els seus actes no procediran de cap “font”, per tant si no procedeixen de la seva subjectivitat hi ha un espai entre l'acció i l'individu: les accions no tindran causalitat basada en una consciència que les porti a terme, seran accions inconscients, sense raó de ser.
L'agnosticisme és principal i necessari en aquesta tesi perquè tot el món exterior no deixa de ser el lloc o la construcció externa del nostre ésser. L'individu es marca les seves pròpies pautes, ell mateix ha de ser la seva màxima creença: l'origen i la finalitat de tota acció
basades en: obrar de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui conduir al màxim desenvolupament de la teva subjectivitat
COM HA DE SER AQUESTA REALITZACIÓ
No pot aïllar a l'individu de la societat.
No trencar les seves creences personals.
No pot basar-se en creences externes idealistes.
El desenvolupament personal no requereix un aïllament social, sinó que necessita la societat per fer-se gran, l'ésser humà està fet per conviure, per tant les seves idees s'hi han de correspondre. Tot i així, la ment ha de contrarestar informació, destil·lar el coneixement constructiu, i no deixar que s'ofusqui la seva essència, aquesta no necessita formar part d'un col·lectiu que elimini la subjectivitat. Això faria perdre la riquesa de cadascun dels individus de la societat.
Avui en dia en trobem en una societat segmentada que intenta agrupar-se en tota mena de grups socials per sentir-se emparada i admesa, això fa que s'oblidin de la seva pròpia persona, allò que els fa un individu singular.
La gent lluita per uns ideals, no s'adonen que ells mateixos són molt més importants. Molt més autèntics, primordials i la base de tot allò que els envolta.
QUINA SOCIETAT? Aquesta no pot ser segmentada per qualsevol tipus d'idea imposada: parlem d'HUMANITAT amb tots els seus matisos, la seva segmentació ha reduït la perspectiva pròpia en la vida.
Entenem que en molts casos s'ha de dividir per ser més pràctic, però no pot ser un fet que dirigeixi els nostres actes, ja que la màxima aspiració ha de ser l'individu.
INDIVIDU vs SOCIETAT
La nostra essència ens és molt més present, vertadera i propera que cap d'altra, per tant se superposa a la societat ja que és el principal interès. La societat no se'n veu afectada, sinó beneficiada. En molts casos la dedicació externa ha fet oblidar la subjectivitat i això ha provocat un abandó d'allò que és més genuí i una pèrdua d'exuberància vital.
A més no podem estar segurs de l'existència de les altres persones, però tot i així ens hi comportarem pràcticament com si existissin, ja que permeten el màxim desenvolupament de les nostres facultats
La res extensa pot ser un muntatge perfectament, però sigui o no ho sigui la viurem com la nostra realitat i com la única. La res divina existeixi com existeixi no ens limita la nostra capacitat de decisió i reflexió, construcció i coneixement, qualsevol força superior a nosaltres no pot condicionar el nostre objectiu de desenvolupament personal.
CREENCIA EN UN MATEIX
És de la única “substància” de la qual podem estar segurs. Tota la resta pot ser una enganyifa. És la màxima corda de la qual sostenim, som contingents però hem de ser la nostra única guia i finalitat última.
Es pot qüestionar la “res cogitans” com faria un empirista, Hume deia que allò que anomenem individu és una suma d'impressions, etc... Bé doncs, tot i que fos així optar per aquesta creença ens conduiria a un comportament vague, sense finalitat. Cadascú és perfectament conscient de la seva naturalesa, i repeteixo: ÉS L'ÚNIC IDEALISME POSSIBLE
Aquesta base ens portarà a la màxima autenticitat vital.
llavors te una part de vitalista aixo que dic.. el que passa que puc considerar que ajudar als debils o els que no tenen la força per desenvolupar-se forma part de lenriquiment personal.. i de fet ha dhaverhi una voluntat que aquesta actitud sigui seguida per els teus similars pq aixo beneficii al societat.
el maxim de be pel maxim nombre de persones... es la unio de desenvolupaments personals.. diguessim
llavors aquests es debaten i tal.. i creen els que sostenen la societat
la gent va en ramat, no sen recorden dells mateixos, creuen en idealismes i no saben ni en el fons qui es que hi creu, que son els mateixos
es una resposta a aquesta actitud, a mes el desenvolupament personal es de les satisfaccions mes humanes
Eliminar nacionalismes: Els nacionalismes no han fet més que esmorteir les identitats individuals, sota un mateix lema, sota un mateix nom... que al cap i a la fi, representa coses diferents per a tots ells. Els idealismes d'aquesta mena no tenen sentit, no hi ha un ens superior tangible, que sigui el mateix per tothom. I si existís no podria ser la guia de les nostres vides, perquè aquesta hem de ser nosaltres mateixos, vivim per nosaltres abans que res. No hem de servir a cap pàtria: la pàtria no existeix, els límits de les fronteres varien cada dia, la gent d'un mateix territori no s'estima, o té diferències que tendeixen a uniformitzar-se, potser tenim més semblants a l'altra punta de món que al costat de casa nostra. No té sentit reduir l'interès de les persones a allò més proper dins l'espai-temps.
La teoria no ha de ser un obstacle per la pràctica d'aquestes idees, sota qualsevol valor o idea ha de regnar l'individu, sense ser-hi sotmès.
S'han acabat les ideologies que ens posen a tots dins del mateix sac, cadascú ha de confeccionar-se el seu propi sac, abans que res, ha de ser allò més primordial.
REALITZACIÓ PRÒPIA
No hi ha res més mort que la vida mancada de sentit personal, propi.
La nostra subjectivitat és tan complexa, si vius sense saber qui ets, no vius.
CREACIÓ DE VALORS
L'individu s'ha trobat amb una societat plena de valors contradictoris. Aquest, ha d'analitzar cada un d'aquests valors i reflexionar internament si suposen una millora o una base amb què guiar el seu desenvolupament personal.
AUTOSUFICIÈNCIA Hem de ser autosuficients en tot allò que puguem, en tot els fets possibles hem de ser la causa, el mitjà i la finalitat.
IDEALISME INDIVIDUAL
No existeix cap idealisme exterior a un mateix, com ja he demostrat abans, la nostra persona és la única per la qual val la pena lluitar, només tenim la nostra vida i un munt d'oportunitats esperant-nos per fer-la lluir. De nosaltres depèn que tots els factors externs ( a la pràctica reals) contribueixin a construir-nos i a fer de la nostra vida la més bona de les eleccions i aprofitar-ne les oportunitats sempre que aquestes ens beneficiïn com a persones.
