Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

divendres, 29 de gener del 2010

Fa un any, rares coses.

“L'esporuguit ocell canta aquest matí, de la mà del vent les plomes s'enfilen. I quan tu mires per la finestra fa una bona estona que ja ha marxat”. Això em va dir amb el cap cot, “no podràs entendre-ho”, em vaig resignar.
El cafè estava pujant, -hauré de canviar la goma de la cafetera- vaig pensar. Em vaig servir, me'l vaig beure d'un glop i vaig sentir una fiblada a les puntes dels dits. La vida perd el contingut massa sovint, estava a l'atur per voluntat pròpia i em dedicava a mirar el no res. I així vaig començar a passar els dies, amb les persianes pujades i mirant la llum del sol encegada, la solució vindria sola. Jo em justificava dient-me que és quan deixem de banda els problemes que l'inconscient segueix donant-li voltes a l'assumpte, per regalar-te un “eureka!” en el moment menys pensat. Això em deia, això vaig dir-me. La vida posaria les coses al seu lloc, totes aquestes coses que solen dir-se davant la incertesa.

Em vaig tallar les ungles del peu tot pensant que era feliç, encara donava voltes al que m'havia dit. Havia marxat, n'estava segura, no podia negar que estava més sola que mai. Aquelles paraules van ser l'últim bri de veu humana que vaig sentir. En aquest punt m'havia oblidat del to de la meva veu i segurament si hagués intentat pronunciar alguna cosa no l'hagués entès ni jo.
Tant sols sabia que el sol que entra per la finestra i el cafè podrien recordar-me que seguia viva en aquell matí. S'havia construït a part, aquell matí era el marc d'un quadre inexistent. Si que existia, però havia deixat d'adonar-me'n.
“No podré entendre-ho”.

Aquesta mena de coses es poden escriure un divendres al matí quan no et ve de gust res, quan les coses cauen pel seu pes, i el pes és el teu cul clavat al sofà. Em pregunto perquè la humanitat es tenyeix d'exasperació. No aspiren a la felicitat, retroalimenten un sistema malaltís i decadent. No passa res.
Una vespa s'acosta al llindar de la finestra i em cau millor que ahir, no es que sigui determinista, però té tanta culpa de tenir fibló com jo de ser una paranoica. Després d'aquestes vacil·lacions em vaig dir que no servia per escriure, que aquella història tan sols tenia sentit dins el meu cap retorçat. Que la placidesa no existeix, no puc enganyar a la resta. Potser la vida era això, un autoengany, viure d'una mentida, de la idea que de tu mateix t'havies format. Això no em servia per a res, tan sols podia esperar.
“L'esporuguit ocell canta aquest matí, de la mà del vent les plomes s'enfilen. I quan tu mires per la finestra fa una bona estona que ja ha marxat”. M'agrada però no podré entendre-ho, i això que ho he escrit jo. És com si obrís l'aixeta i sortís aigua tèrbola.
Jo estava convençuda de les meves sensacions, escrivia quan podia i no volia agradar a ningú. “Excuses” em dirien, “no saps escriure i punt, divagues”. I jo em defensaria tot citant a Heràclit.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Això és per anar-nos fent tots la idea que la verborrea no serveix per a res.

Gemma ha dit...

"Una vespa s'acosta al llindar de la finestra i em cau millor que ahir, no es que sigui determinista, però té tanta culpa de tenir fibló com jo de ser una paranoica."

Això és verborrea? Visca la verborrea doncs!

No?

Manawee ha dit...

Encara diria més, i per a fer-ho citaré una frase carregada de sabiesa: "l'esporuguit ocell canta aquest matí, de la mà del vent les plomes s'enfilen. I quan tu mires per la finestra fa una bona estona que ja ha marxat." Aquí hi s'hi troba tot "el periple humà" comprimit en una breu i subtil frase.