és confiat al meu jardí,
ofereix un secret sentit per tastar
a aquell que en sap gaudir.
És un ésser vivent
que s’ha escindit en ell mateix?
O són dos que s’han triat
perquè els prenguin per un de sol?
Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
no sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
J. W. Goethe
2 comentaris:
M'he pres la llibertat de publicar el poema, sense més explicacions, com a introducció a aquest nostre blog. Què us sembla?
bastant bé,querida mia, tot i que si ens veies el profe probablament se li inflaria el pit estil gall en zel. Acceptada però la influència que aquest bon home exerceix en nosaltres, i considerant-la com a positiva, em sembla bé. vaja.
ens veiem dilluns companys!
firmadissim:
la neo neofita en pràctiques - o la noia que va xerrar tant una nit de vi que va decidir mantenir cinc anys d'absolut silenci sepulcral -
que ja trenco
res
adéu calamars
perdoneu-me els meus pecats
amén
Publica un comentari a l'entrada