Tot passa

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Malgrat això, si abans de l’accident ja era alt, ara ningú pot concebre’l faltat d’altura. I si algú ho fa, és que és un feixista acabat. És més, si ho fa és que és un d’aquells personatgets que necessiten tenir les coses entre les mans per creure-se-les... però aquests personatgets són resoludament ridículs perquè, quan els parles d’amor o felicitat, et responen com si hi creguessin... Però és que mai les han tingut entre les mans! Capollots! O creieu només en el que teniu entre les mans, o accepteu la V-E-R-I-T-A-T: En Josep és més alt ara que fa 50 anys, abans de trepitjar la mina.

Ara bé, n’hi ha que diuen que com que només té 55 anys, i com que la va trepitjar als 23, és absurd afirmar que és més alt ara que abans de trepitjar-la. Però jo no m’ho crec pas, això. Perquè jo sé que ell és més alt que jo, està per sobre de mi. És un ésser elevat. I davant dels éssers elevats només tens dos alternatives: 1) Acceptar que són més alts del que eren fa 50 anys o 2) Acceptar que si els fessis la traveta no s’entrebancarien.

Per tant, si seguim la raó, la lògica i la veritat, només ens queda una cosa: acceptar la realitat, rendir-se davant dels fets, sotmetre’s al pes de l’evidència:

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Tot i això, passats els anys, aconseguí anar més enllà i avui és el far de la nostra consciència.

Tots tenim un petit Josep, sense cames, dins nostre. Està per allà, en el més profund, balancejant-se. O no, potser no hi és. Més ben dit, segur que no hi és. Millor dit: no hi és. En el nostre interior no hi ha cap petit Josep descamat i elevat, balancejant-se.

En Josep, més enllà d’especulacions fracassades, és un ciutadà de peu de carrer.

Ell, mati rere matí, agafa el seu monopatí i ve lliscant fins a la cantonada del meu pis. Just davant de l’ample pont de fusta. I allà s’hi passa el dia sencer, bastant quietet (encara que puntualment es balanceja lleugerament, d'endavant a endarrere o d'endarrere cap endavant; és molt vital).

Cap al mig dia, quan mon pare té gana i en Josep també, la veïna de davant de la cantonada agafa quatre menges senzilles però intenses, i se’n va a seure al costat d’en Josep. Es saluden. Somriuen. Ella menja. Ell s’ho mira. El meu pare cuina; ella no ho sap; ell s’ho espera. Ella li ofereix menjar a canvi d’ajuts especials. Ell no accepta el menjar, però s’ofereix encantat per als ajuts especials. "A les 12?" xiuxiueja ella, "A les 12" xiuxiueja ell. Ella se’n va, encantada dels seus encants. En Josep s’escolta la simfonia dels intestins. Sospira, ara que ella no se’l mira. El meu pare travessa el pont de fusta, avança tot recte, directament cap a la cantonada del meu pis. Es saluden. Mengen. Somriuen. Fa temps que es coneixen. Conversen. El meu pare es retira.

Cap a la tarda en Josep segueix en el seu dinamisme habitual: s’està allà, de tant en quan es balanceja lleugerament, d'endavant cap endarrere o d’endarrere cap endavant. És aleshores quan jo torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis. I me’l trobo. M’assec al seu davant. Ens saludem. M’explica que ha dinat amb el meu pare, em diu que és un bon home i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ell. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ell és ell, que jo he de fer el meu camí i ell el seu. Fa que si amb el cap, i m’explica que ahir va sopar amb la meva mare, em diu que és una bona dona i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ella. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ella és ella, que jo he de fer el meu camí i ella el seu; li comento que aquesta nit segurament trobarà el sopar més bo del normal. Fa que si amb el cap, i m’explica que aquest matí ha esmorzat amb el meu germà, em diu que és un home bo i que fa grans coses a la vida, que jo he de ser ell. Jo li dic que no, que jo he de ser jo i ell ha de ser ell, que jo faig el meu camí i ell el seu. Assentim convençuts. Ens piquem l'ullet i somriguem. Porto menjar. Guarda gana. Berenem. "Gràcies", "Gràcies". Me’n vaig: torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis.

Cap al vespre, mentre el sol va caient pel seu propi pes, la meva mare travessa la rambla sense parar gaire esment en res ni ningú. En Josep segueix presa de la vitalitat, quietet, balancejant-se lleument cap endavant i cap endarrere. Es veuen. Es saluden. Conversen sobre el temps. Mengen. Conversen sobre la salut. Somriuen. Conversen sobre l’ànim. Ell li diu que ha d’anar a ajudar a la dona que viu davant. Ella va a avisar-la. Ell va tirant tranquil·lament cap endavant. Hi arriba. La veïna de davant i la mare ajuden a en Josep a baixar. Baixen el monopatí. La meva mare se’n va. Ells es queden.

Cap a la matinada, quan les estrelles es giren cap a nosaltres, la veïna de davant ajuda a en Josep a pujar. "Baixar et costa, però pujar és més fàcil", diu ella. Ell assenteix. Ella li dona el monopatí. "Gràcies." Ell s’acomoda en el monopatí. "Gràcies." Ella se’n torna abaix. Ell se’n va cap a casa, patinant. Pel camí es troba amb els seus gats. L’acompanyen. Arriben a casa seva. Els obre la porta. N’hi ha que entren, n’hi ha que s’esperen. Ell entra. D’altres entren. Va cap al fons, encén el llum del passadís. Els que queden fora entren. Torna cap a la porta, la tanca. Agafa la corda, apaga el llum, la va estirant, tot lliscant cap endavant, fins que xoca amb el matalàs. Es tira, i després s’estira. Mira cap al sostre. Sent com els gats es burxen. Pensa en el dia, en la nit, en l’esdevenir; pensa en ell mateix, en el que era, en el que és. Sospira.

"Què faré? A on aniré?"

"Què puc fer? A on puc anar?"

"Per què fer? Per què anar?"

S'adorm.
_______Somia.
_____________Es desperta.

_____________Comença a sortir el sol.
_______Suspira.
S'aixeca.
_________________________________Comença el dia.

Intermundia (o per què per descendir un pis del Claustre baixes tres nivells d’escales).

Estrany fenomen és l’edifici del professorat.
Allà un despatx són quatre noms i una bústia és un forat.

Però la cosa no està, encara; les escales també són cosa rara.

Des del pis de baix del Claustre, per anar fins el segon, tot i que sembli força obvi, quants nivells diries que són?

No un, ni dos: són tres! Imagina’t tu, quan puges, quin estrés!

Allà hi viuen, sols, els informàtics,
entre cables, ratolins i masturbadors automàtics.

Es tracta, com bé veus, d’un intermundia pur;
amb déus, és clar, i potser també Epicur (?)

La solitud del claustre

L'altre dia els arcs i les columnes eren més freds que mai. No hi havia ni peripatètics, ni herba seca ni res que satisfés la meva gelosia contemporània*.

Insalvable la distància entre el el glaç enganxat a la pell i el que fos que hi hagués fora. Els records eren més crus i més afilats que mai. Lluny d'arrencar-me un somriure, em passaven per davant dels morros fugaces rialles que sortien de la meva boca i que aquesta vegada es reien de mi. Arraconada contra la pedra estant vaig pensar que era pètrida i no era pútrida, però que si seguia plovent aviat ho seria.

La pluja se'm burla i jo no ric.




*Dic contemporània, perquè es veu que això de l'individualisme és una característica pròpia de la nostra generació. Jo que em creia més guai i més fatale.

Cançoneta per fer dormir a les mentideres.

Copes i estrelles, martells i cabassos, pales i ocells, escaroles i mapes, diamants i palmeres, cocodrils, un pot, un plor i una barca. Aquestes són totes les coses que envolten el meu cor fet de llauna, de riure, de res.

Petita aportació

I somriure a la primavera que, un pèl massa tímida, comença a despertar!

1- Fugir amb les rates quan els ports desapareixen de sota els peus.

29 d'abril

Ganes de passejar en les llambordes de cotó d'un estiu pacífic i llarg.

Cada any sembla que hagi de ser millor, que hi hagi temps per més coses, per més lloc i per més gent. Sé que tan sols és el miratge de l'arribada a una nova sortida, perquè...com diria ma germana "tu no t'ofegues en un got d'aigua, tu t'ofegues en un tap". Ho sé, però deixeu-me seguir creient en l'estiu com a ens immutable i luminiscent.

El d e o n t o l o g i s m e no mola diuen; no mola, dic. Però si saps què és el Bé fes-lo i sinó, també.

El silenci de les pomes

Parlem de les pomes:

Són ben curioses, eh? Te les mires, però no fan res; les olores, però no fan gaire olor; les emputxes, però no es defensen... Els dones un llapis, un paper i una goma, tot esperant que plasmin per escrit allò que tant capficades les té, però no escriuen res. Els fas preguntes, tot esperant-ne una resposta digna d'algú que viu en el nirvana, però t'adones compte de que el nirvana està per allà i tu per aquí.

Un cop t'has rendit només et queda una possibilitat: acostar-te a elles i parar bé l'orella durant hores, dies i setmanes. El temps passarà, però a tu t'han tocat les pomes, ni te n'adonaras.

Encara que, bé, qui sap, potser d'aquí a res alguna poma trenca el silenci.

Però no n'estic segur[...]

El llop ferotge menja pomes amb escabetx! Tremoleu, pomes... Tremoleu!

[...]el silenci de les pomes és així:

Previsible

Comprensible

Desitjable?

massa-massa

Sovint em caldria més existencialisme i menys preguntes d'un futur massa llunyà. Mai atrapo la calma, sempre estic tres passos endavant o endarrere.

La felicitat caduca tan bon punt la projectes.

Sóc massa heterònoma.

És criticable, és molt criticable.

Sóc massa egocèntrica.

M'agrada la filosofia, m'agrada parlar-ne, tenir bones converses i bona companyia. M'agrada fer-ho bé i que em diguin "oh Coral, que bé!". M'agrada massa potser, aquesta és la trampa. "El problema rau dins teu" diu la veueta, "sigues més autònoma i pensa més en el cel."

Hi ha dies que només bado la boca i miro. Sé que em disperso massa, que sóc poc seriosa i que de tot em sobra. Però també sé que això és més que una bona estona.

Apories i altres històries

No es tracta d'oci, ni de negoci, ni de tortugues d'Elea. No és tant el que diem, sinó com i per què ho diem. Per què fem el que fem, aquesta intuïció darrera -o primera- que ens empeny a seure al voltant d'una taula i, simplement, intentar aclarir una mica les idees. Això ens obliga a ser rigorosos, crítics, autocrítics, però també respectuosos. Seguint la línia del que la Núria apuntava al post anterior, penso que si som capaços de tenir clar que són els pensaments els que han de barallar-se, i no nosaltres, trobades com la d'avui poden resultar molt fructíferes. Potser són sensacions meves, no ho sé, però m'agradaria que ningú se sentís atacat en cap sentit, perquè per pensar amb claredat cal certa tranquil·litat -ja ho deia el mateix i molt honorable Plató-, o almenys aquesta és la meva opinió (veritable?). Si es queda només en això, una impressió personal, deixem-ho aquí i obviem les meves divagacions sovint massa extenses i absurdes. Però si no, em sembla que no està de més donar-hi unes quantes voltes. També vull dir que estic molt satisfeta de l'activitat filosòfica que s'està promovent últimament al nostre voltant, que ens permet anar més enllà de les classes i gaudir del que realment ens mou, aquest "saber per saber", o "amor a l'art", o com volgueu dir-ne. I si enmig de tot aquest bullici encara trobem un moment per preguntar-nos en què podem millorar, companys, em sembla que haurem tret el màxim suc possible al que tenim entre mans.