Tres Xiprers

Per què m'enfado?

2010-10-11T18:00:00.002+02:00

I per dins m'enfado amb la gent quan no veig en les seves paraules res de clar i distint.

Però quan m'enfado més és quan no veig en allò que he vist res que pugui agradar els ulls que observen allò que enfoco. I us puc garantir en primera persona que segur que enfoco malament.

Sé que no tinc la cultura suficient per dir que no en tinc, tot i així hi ha quelcom en la meva relacionalitat amb el món que em diu que no estic tant desencaminada quan dic que no cal ser un il·lustre historiador per caçar les fal·làcies a mig vol.

Suelo. Nada más.

2010-08-27T23:42:00.002+02:00

Suelo. Nada más.
Suelo. Nada menos.
Y que te baste con eso.
Porque en el suelo los pies hincados,
en los pies torso derecho,
en el torso la testa firme,
y allá, al socaire de la frente,
la idea pura y en la idea pura
el mañana, la llave
-mañana- de lo eterno.
Suelo. Ni más ni menos.
Y que te baste con eso.

Pedro Salinas.

STOP-GIRLS

2010-08-09T18:33:00.002+02:00

gangster ... ¡¡ Els muts no parlen així!!
Plató, Doctrines No Esrites, editorial Mithos.
xumaneia - aienamux Aristòtil, creador dels Aristogatos.
Sofrosine, comprimidos efervescentes. No tengo noticia de Dios.
Zòcrates Polis Bic serem més felins
Plató era un immadur. Déu també. Una societat floreixent.
Hola maya ... esto es una piramide? Gat i got
Què és una immaduresa del Logos?
Et filosofes? Territori Terricabres
iPod, si pot - topis doPi The pinck socks of the blonde woman.
Platonic concept. d.C. = després de quist

MÓN DE LES IDEES
usuari:
contrassenya:

Grans sistemes: Platon Vista, Aristòtil XP
We are “èticus” (Etiïsme) Punt de partença?
Naturalista natural azucarado Sí a les idees! El paraulo.

Pobre Plató ... “o i/o a o Roma”

Plato Donald
EH, ROSA!?
A Maquiavel no li agradaven els tirans ... preferia els cinturons.

Garantia GARIN
¡Juli life II, energia para todo el dia!
Til•la fabian

Episteme pack – Platon’s Vista
Para habermas, leete a Habermas. I l’úter de Luter?
sorates sol – los setarcos Cavalacatalana
Laca LAKANT
Max Weber i menox fumar (made in Gemma)
Socratestosterona Apadrina un Pico.

Heggel es el Del Pozo Hegelcatil
Francis atún y bacon (made in Coral)

El só d'un timbre

2010-06-10T20:02:00.005+02:00

Estava tirat al sofà. El cap em donava voltes i estava suat. Tot i que feia xafogor, vaig ignorar aquella sensació desagradable que m'asaltava durant la major part dels dies calorosos d'estiu. Vaig limitar-me a obrir els ulls amb lentitud i a enfocar el pasadís. Un passadís tant llarg que la vista s'hi perdia abans d'arribar a copsar-ne el final. Tot estava tranquil, l'ambient no semblava afectat pel meu malestar... pura injusticia, perquè jo si estava afectat per l'ambient.

Cansat com estava, volia tornar a dormir, però el món em retenia amb el só dels seus engranatges: al carrer els cotxes passaven d'un costat a l'altre amb insistencia i la gent caminava despreocupadament, deixant anar algun que d'altre crit de tant en tant. Els ocells del meu germà estaven en plena pugna pel domini de ves a saber quina propietat efímera que els obsesionava. D'un dels cels oberts m'arrivava una extranya remor, com una barreja de sons indistingibles que arriven tots junts i es distorsionen mutuament... D'on provenien...? d'una conversa?, d'una dutxa encesa?, o del mer repicar d'algun objecte? o tot a la vegada? No ho sabia i tampoc estava disposat a esbrinar-ho.

Centrant-me en escoltar el món que m'envoltava, vaig veure que l'únic que restava en silenci eren els llibres i el gat. Era relaxant veure el gat tombat, fent-me servir de coixí, amb els ulls tancats i aquella expresió de profunda tranquilitat. M'impresionava veure'l tant quiet, gairabé immòvil o immòvil total. Però rapidament vaig fixar-me en els llibres i vaig compendre que el seu silenci només era provisional, no com el del gat, que donava una sensació de descans etern... un moment: "¿descans etern?" la meva ment va quedar paralitzada. La imatge del gat que descançava tan plàcidament em va preocupar. Qui sabia si aquell silenci tan inusual en ell era senyal de que potser s'havia mort. Sinó, com és que estava tan quiet? Preocupat, vaig moure la cama per comprovar si reaccionava. Va reaccionar tant vitalment com si es tractés d'un coixí inanimat. "Coi, que està mort?" Em vaig espantar i vaig donar-li uns quants copets amb la mà, a veure què passava. Aleshores va començar a moure's, va aixecar el cap i em va mirar mentre deixava anar un enorme badall. Va aixecar-se molt lentament i va marxar ofés. Tranquilitzat després de veure que el gat no s'havia mort, vaig tornar a agafar-me a la corda i vaig prosseguir el descens imaginatiu. Els llibres es mantenien silenciosos, però aquest estat només era provisional (com el del gat). Aviat, quan jo tornés al mòn dels actius, n'obriria algún i aquest començaria la cantarella. Era igual quin llibre fos, perquè tots els llibres eren iguals: obtusos i críptics mentre restaven tancats i desmesuradament xerraires quan estaven oberts. Quina era la cantarella que m'esperava amagada en algún d'aquells èssers duals? Geogràfica o literaria? Ni idea, això ni tan sols ho savia la casualitat que en provocaria la sentència.

Arrivat a aquest punt, em vaig adonar d'un fet important: no estava dormint. Mala cosa, perquè jo estava tirat allà per a dormir... però no ho aconseguia. Tenia la ment esgotada, cansada de tantes lletres i preocupacions numèriques. Havia de descansar. Però no podia. I, en aquell precís instant, algú va tocar el timbre. "Redeu!" vaig deixar anar. Estava tan cansat que ni tenia esma d'obrir la porta. A més, el gat va saltar sobre la taula i es va asseure d'esquenes a mi, mentre m'apuntava amb les orelles. "Passo de tu, borde!" devia estar pensant, tot resentit perquè l'havia desvetllat sense cap raó 'justificada'. I allà es va quedar, d'esquenes a mi, recreant-se en la seva innocent venjança. En aquell petit lapsus, la persona que estava a l'altre costat de la porta devia haver marxat. Ja que em va semblar sentir un soroll a les escales. Qui devia ser? La veïna d'abaix segurament... sempre que li passava alguna cosa o sempre que li cosejava alguna passa, venia a avisar-nos. Més aviat, a avisar a la meva mare... s'entenien prou bé, potser perquè jo sempre em perdia en allò de que li 'cosejava alguna passa' i la meva mare, en canvi, s'hi sentia com peix a l'aigua. Sigui com sigui, vaig aixecar-me amb lentitud i mentre sortia de la sala d'estar vaig sentir un soroll extrany. Com si algú donés un cop a un vidre. El só venia de l'altre cel obert. "Algun cosseig que passava o una passa que cosejava, segurament." vaig pensar despreocupadament al mateix temps que tirava cap a la porta, decidit a saber qui m'havia tocat el timbre. I tot capficat en les coses que passen i les pases que cosejen, em vaig trobar davant de la porta de la veïna d'abaix. "Brillant, un ni té que mirar on posa els peus per a arribar allà on vulgui anar." vaig reflexionar mentre tocava el timbre.

Instants més tard, una ombra es va deixar veure per l'ull de bou. Després llum. A continuació hombra. A continuació llum. Un soroll sord va atravessar la porta blindada i una veueta molt fluixa va fer-se sentir molt dèbilment:

- Qui hi ha?

Se'm va ocorrer dir-li "Alguna passa que coseja!", però la maduresa em va amordaçar i va parlar en lloc meu.

- Sóc en Pau!

Haver madurat era tant entristidor com encantador. Així em perdia algunes converses absurdament divertides, però també m'estalviava donar una imatge exaltada i embravida per les tombarelles del temps.

- Ah! Ets tu, fillet de Déu, ja m'havies espantat. Només es veia una cosa marró per l'ullet i jo ja estava preocupada.

Va respondre la veueta, superant qualsevol rècord de silenci comunicatiu, ja que m'ho havia dit gairabé sense emetre cap só.

- No, no s'espanti senyora, que ningú li vol cap mal.

- No, tu no, ni ells... però els altres... No saps com eren les coses aquí quan encara no teniem porter del botonet.

Digué mentre obria la porta.

- Perquè, Pau, aquí ens hi haviem trobat homes que s'hi quedaven a dormir, eh? Gent de mal viure, creu-me.

- Però ara vosté no s'ha de preocupar per aquestes coses, pensi que ara tenim porter automatic.

- Porter autimatic?

- Si, dona, porter automatic... no? que si, d'aquest del botonet que diu vosté.

- Ahh! Ja, és clar, però la porta ara està trencada! El seu martell ens ha abandonat! No ho has vist? Algú l'ha tret...

- Però és que estava espatllat... segurament l'han tret per arreclar-lo.

"Mala cosa" vaig pensar. Jo només volia preguntar-li què volia abans quan m'havia tocat el timbre i ara em veia enredat en aquesta conversa.

- No es pot arreclar! Quan ens morim no hi ha marxa enrere noi. I el martell no és diferent. Pensa en el meu marit que en pau descansi, que ja fa 12 anys que se'n va anar i ara estic aquí sola... ell no tornarà, ho saps oi?

- Dona.. però és que...

- Doncs amb el martell igual! Com amb el comandament de l'estufa! I el moble que us vaig donar! Han marxat! I no tornaran... mai més...

- Bé, bé.. calmi's. Jo només venia per preguntar-li què volia.

- Jo? Quan?

- Ara, deu fer... 5 minuts? No ho sé, fa poc vosté m'ha tocat el timbre, no?

- No, i ara, Déu me'n guard. No em fa falta res.

- Ah, aleshores no era vosté qui ha tocat el timbre?

- No, jo estava allà estirada. Reposant. Saps? Amb aquest temps...

Cosa complicada, ara la curiositat començava a clavar-me les seves dents carregades del famós verí de la xafarderia. Qui devia haber-me tocat el timbre? I per què?

- Doncs ara em deixa sorprés, gairebé m'atreviria a dir que impresionat. I no ha vist o sentit algú que pugés per les escales?

Ella era una veïna tradicional: res escapava a la seva atenta mirada. Persona preocupada pel nostre benestar, sempre dedicava tot el temps que podia a protegir-nos amb la seva mirada perspicaç que, amb tota la inocencia del mòn, dirigia al mirador de la porta i després transmetia a través de l'intens tràfic d'informació que compartia amb les seves amigues veteranes. La seva bona voluntat superava cualsevol frontera i sempre que feia falta, transmetia tot allò que la seva afilada vista havia detectat al replà del seu pis. En definitiva, era tant cega com críptica. Una senyora impresionant. Algun dia li hauria de preguntar si els ocells volen.

- No, la veritat és que no...

Aleshores va fer gala del seu infinit saber: va treure el cap i va mirar les escales d'amunt a avall amb subtilesa i serietat.

- ... Però espera, ara que ho dius, si que m'ha semblat sentir algú...

Es va quedar callada i se'm quedà mirant inquieta, com si esperés alguna cosa. Abans de que el secret s'esvaís, vaig entendre-la i tot seguint el seu ritual, vaig mirar cap als costats amb subtilesa i serietat per comprobar que ningú ens escoltava.

- I l'ha vist?

- Si, bé, si que he vist algú. Però fes-me el favor de no cotorrejar-ho enlloc, eh?

- És clar... al cap i a la fi, és a mi a qui li han tocat el timbre. Aleshores, a qui ha vist?

- Doncs he vist una dona que baixava. Però no sé qui ha pujat, com compendràs jo estava allà estirada.

- Una dona? I com era?

Es va quedar parada, pensativa, frgant-se la barbeta i mirant cap a ves a saber on.

- Grossa i sorollosa. Una mala dona...

Va callar i em va mirar de cap a peus. Seguia pensativa. Vaig intentar dir alguna cosa, però em va tallar.

- Tu et barreges amb aquesta gent...?

Vaig apujar una cella, "aquesta gent? què s'empatolla?".

- Amb quina gent?

Va abaixar lleument el cap i va fer que no repetidament. Se'm va ocorrer que el millor seria sortir d'aquelles arenes movedisses.

- Humm.. doncs moltes gràcies i perdoni per les molesties.

- Però Pau jo no he pogut veure res, eh? Que estava allà estirada, descansant.

- És clar que no, passi un bon dia!

- Es diu bona tarda, que no has vist l'hora que és?

- Te raó, aleshores... bona tarda i bon descans!

- Adéu, adéu...

I es va esvair darrera de la porta, però no la va tencar. La va deixar ajustada i fins que jo no vaig entrar al pis i no vaig tancar la meva porta, no vaig sentir com la seva porta es tancava.

Un cop a casa, vaig pensar que tot allò del toc al timbre era absurd. "Tan li fa." em vaig dir. Però la curiositat m'havia deixat una queixalada ben forta, infinitament intensa. Tant, que em feia mal l'espatlla. Món injust, crueltat divina, desgràcia mundana. Tenia la ment espessa, els números regalimaven des de sobre del meu cap fins a les durícies dels meus peus i lles letres se m'enfilaven pel cos fent espirals, com si fossin plantes enredaderes decidides a cobrir tot el meu cos. Estava esgotat, immers en un món que m'era extrany i desagradable. I la curiositat m'havia enverinat l'espatlla. Però, què podia fer? Tot donava voltes i les broques del rellotge havien deixat de moure's. Tot era igual. El món era insípid. La vida era banal. Els sons eren monòtons. Les olors, distants, anaven entreteixint una realitat que se'm feia espessa, desagradable. Una realitat que jo desitjava etèria. Em vaig deixar caure sobre el sofà i vaig tancar els ulls, tot sentint com el món s'entregava a la minuciosa tasca de descabdellar-me la consciència.

2010-06-07T00:24:00.000+02:00

N'hi ha que, segons diuen, treballem amb els que mengen aire.

Fast forward

2010-06-03T19:27:00.005+02:00

És massa temptador pitjar el botó

amb la punta del dit.

2010-06-01T21:36:00.006+02:00

Presa del
________Coneixement

Està clar que afirmar que sóc presa del coneixement seria menysprear el coneixement. Aquest ja està prou ocupat, emanant dels grans pensadors i científics de la nostra època, així com impregnant les biblioteques i la xarxa, [...] per no parlar dels pescadors, els caçadors i els recolectors en els quals es regenera eternament.

Però el que si que puc afirmar és que em sento empès a voler saber: [...]

Els professors diuen coses, moltes coses i els alcem torres de Marfil i hi fiquem figures seves de cera. Ens les mirem, i ens hi recreem "Què bo que és!" "Com parla!" "I quin caràcter!" "Diu el que jo pensava!!" "Oh! Això cuadra amb el que sabia però no podia expressar en paraules...!" "Ohh...! Ahhh...!". Però el temps passa, i aquests que abans deien Blanc ara diuen Gris, i les coses ja no són tant senzilles. És difícil rebre el cop, i hàbils com a bons humans que som, ràpidament canviem l'estatueta de cera i diem "Si té raó!" "És que no podiem ser tant extremistes...!" "És clar que les coses són així, però tampoc hem de capgirar-les..." "I és que té un caràcter!" "I sap parlar tan bé" "Oh, és que ho fa per picar-nos...!". [...]

Els professors diuen coses, massa coses, i els cavem fosses comunes i hi tirem ninotets vodoo seus. Els escoltem, i ens hi emprenyem "Va de sobrat!" "S'enfot de nosaltres!" "És un immoral!" "Tira per terra el que pensava...!" "S'empesca cuentos surrealistes per defensar coses indefensables!" "Tsss.... grrrr....!". Però el temps passa, i alguns d'aquests que abans deien Negre ara diuen Gris (d'altres encara no sabem si segueixen amb el negre), i les coses ja no són tan extremades. És difícil desenterrar el nitotet vodoo i no clavar-li alguna agulla extra, però com a bons humans que som, alguns, ràpidament canviem el ninotet vodoo per un altre i el deixem tirat per allà. A la seva sort. I, dissimulant hàbilment, desviem la mirada i assenyalem al ninotet de cera que tenim al cap damunt de la torre de Marfil i cridem "És que és tant bo! Fixeu-vos-hi!". I ens en anem a dormir orgullosos de poder comptar amb Grans Pensadors, d'ahir i Avui, que secunden el que volem creure. Potser no acaben de calmar els neguits, però ens hi co [...]

Però, més enllà dels professors, veig un món immens, enorme, que va més enllà de mi. L'univers, infinit, s'escapa a les meves possibilitats. Faig una pasa, visc un instant, i res canvia: tot fluctua en l'etern fluir. Tot esdevé. Puc actuar, puc saltar, puc correr, però la gran bola del món sempre m'esclafarà.

Som un no res en mig del tot. Un no res recobert de tot. Un tot que és i que no és. I que necessita no ser per a poder ser. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som fet. I la riuada se'ns emporta a gran velocitat. Els esdeveniments s'esfondren com si es tractessin d'enormes rius que salten cap al buit. I no som res més que la part més ínfima d'una molècula d'aigua. Una engruna de no res que circula en l'etern discorrer de la materia. [...]

Els professors ens parlen d'un pseudocosmos. Els llibres ens transmeten un micracosmos. I el cosmos, vull dir, el COSMOS, desborda tot el que és aire per les cordes vocals o tinta sobre paper. No som res. I no fotem res. Vivim acceleradament, tot se'ns enduu cap endavant. Ens autoprojectem cap endavant amb una força sobrehumana que ens fa projectar-nos amb molta més força. I ens exhaurim en aquest etern voler anar més enllà de tot el que nosaltres podem abastar, és a dir: res. I ho odio. M'exaspera. Som entitats supramentalitzades que ens enorgullim de fer una cosa com pensar i, quan arriba el moment d'actuar, ens desinflem com globus de fira. Som com enormes columnes de fum que, estèticament impresionen, però que físicament s'atrevessen. Espeteguem sense més ni més. I hi ha qui diu "Oh...! Ahhh...!", i [...] no canviem absolutament res: n-o c-a-n-v-i-e-m a-b-s-o-l-u-t-a-m-e-n-t r-e-s. Ens enorgullim d'anar als llocs en els que anem, i de fer les coses que fem. Però ens limitem a enredar i desenredar sempre els mateixos nusos. Som petits Sísifs que carreguem pedres d'amunt a avall, d'amunt a avall, sense parar. Decidits. Convençuts. Condemnats. I em treu de pulleguera.

Qui som nosaltres? Ningú! Què som nosaltres? Res! Què mereixem nosaltres? ToT! Tant de bo ens hi ofeguem, entre orgull i subèrbia. Pensant-nos ves a saber què, sobre si som els millors dels millors o si gaudim de posicions privilegiades en el sí de la vida. "Tenim consciència!" diuen uns. "Tenim raó!" diuen altres. "Hem assolit la perfecció tècnica!" afegeixen alguns. I jo afegeixo "I a nosaltres? Ens tenim a nosaltres?". No hem millorat, ens hem mentalitzat fins al punt d'allunyar-nos tant del que som, que sentim l'imperiosa necessitat de recorrer a ideologies de l'altra punta del continent i dir "com molo, m'assec com un indi i tenco els ulls...!".

...

Som animals ferits, coixos, miops, cobards i arrogants. Ens enfilem en pedestals de gelatina, ens fotem de llorus, i només se'ns acut tirar la culpa a tal o qual persona del nostre passat. Però, i nosaltres? Que no fem res nosaltres? [...]

L'univers és inexorable. I nosaltres tan sols som una ínfima porció de materia en moviment. I, amb un ínfim gest que ni haurà arribat a ser executat, l'univers ens haurà desfet. Dispersos, no serem; no importarem. [...]

Per això, si som efímers, el que realment importa és el petit, breu i insignificant instant en el que visquem. Davant d'això podem desesperar-nos, o ignorar-ho i inflar-nos i explotar com un xiclet. Com fins ara.

O bé, podem reconeixer els nostres límits.

Podem començar per una cosa tan senzilla com aquesta: comprendre que som un petit èsser accidental que interactua amb el món de forma un pél exitosa.

I, a partir d'aquí, podem començar a considerar que de la mateixa manera que avui vivim, demà podem morir. Que tot passa. Que res té sentit de per si. Que mai anirem més enllà de nosaltres mateixos. Que només podem aspirar a descriure i comprobar si hem encertat.

I si comprenem això, si ho acceptem, podrem passar a copsar coses com que els nostres desitjos, objectius i projectes són variables, temporals, provisionals. Que la nostra existencia és fluir. Que el dogma i l'ortodoxa són cadenes. Que veure-ho tot segons el motlle de la moneda és limitador. Que tot és transitori. Que nosaltres som flexibles, transmutables.

I si aconseguim assimilar tot això, ja només caldrà començar a pensar flexiblement. Creure que som tal com som. Que podem pensar que és millor fer blanc, però veure que fem negre. Integrar la realitat en la mentalitat. Comprendre que podem desitjar coses contraposades i no contradir-nos. Entendre que la vista està limitada, que imaginar-nos amb imatges les mans que ens massatgegen, o les cames que es refreguen, o el terra que trepitges amb els peus, o el pes que carregues, és imaginar-se amb imatges coses que transformades en imatges no són res més que oci estètic. Pensar que allò que escoltem vibra amb nosaltres, que tot el nostre cos s'acompassa als sons que ens envolten, és entendre que les imatges són limitades per a expressar allò que ni les paraules ni les imatges tenen capacitat per expresar. Deixar-se dur pel compàs de les onades, fluir en les corrents marines, reposar sota el cel estrellat, somriure empès per la brisa matinal.

...

El món no és hores i imatges. Però el món flueix i mostra. El món no són paraules i números. Però parla i destria. El món és discorrer. Nosaltres no som hores i imatges, però ens recreem en hores i imatges. Nosaltres no som paraules i números, però ens recargolem entre paraules i números. Nosaltres no som símbols, però hi vivim. Som contradicció. Som xoc. Som contrast. Som moviment. Som dinamisme. Som acció. Som voluntat. Som consciència. Som vida. I som tal com som. Tant li fot si pensem d'una manera i actuem d'una altra, tant li fot si creiem en blanc i parlem de negre. No importa gens si desitgem gris, i ens proposem fer gris, però a l'hora de la veritat ni tan sols arribem a fer res. La vida és així. La consciència tan sols és un rai de nàufrags en mig d'un oceà. No sabem d'on anem, ni cap a on anem. Però quan l'existència és una esfera d'aigua enorme, ja pots fer els cops de rem que vulguis, que només trobaràs cel horitzó oceà. No cal saber d'on es ve i cap a on es va. No importa, perquè mai ens n'anirem i hi anirem. L'important, l'única cosa essencialment imprescindible, és comprendre que som tal com som i que, si no ho acceptem, estarem condemnats a vagar desesperadament, en busca de ports que no existexen, en busca de cales que no floreixen. Però, si ho comprenem, podrem fer el primer pas: acceptar-ho.

I, aleshores, sabent que l'existència s'exaureix pel seu propi pes i que no hi ha origen ni fi, passarem a comprendre que, ja que hi som i demà potser ja no hi serem, el millor és recordar que no estem sols en mig d'aquest immens univers. Que hi ha altres persones surant en rais, vivint en l'etern naufràgi de la consciència. I aleshores haurà arribat el moment de compartir l'existència amb aquestes persones. Haurà arribat el moment de dir "No estic sol". I tan sols per aquesta raó, no caldrà el silenci, la passivitat.

Quan ens ensumem, quan ens escoltem, quan ens veiem, quan ens percebem, no fem res més que compartir. I compartir ens dóna corda. Compartir permet fer ports, i trobar estrelles al cel, i somriure, i navegar d'aquí cap allà. I ahir estavem aquí, i gaudiem d'aquesta brisa, i avui estem aquí, i gaudim d'aquest onatge. I ja no importa si aquell era, o és, o serà, ni importa si no serem. Tan sols importa ser-hi. Ser-hi enterament. Sentir-ho enterament. Viure-ho enterament. L'ara és la clau. El tu i jo és la clau. Cada moment té el seu pròpi valor. Cada cosa val la pena de per si. Tot és transitori. Qui sap si demà no hi haurà una tormenta i se'ns endurà. L'important és saber que hi som. Veure'ns, escoltar-nos, olorar-nos, catar-nos, palpar-nos, sentir-nos. Cal ser durant l'instant. [...]

Tu i jo tan sols som durant l'instant. I el plaer només sura en present. El cos només viu en present. És la ment, que s'esvalota. És el rai, que s'embala. Som nosaltres, que ens desesperem i intentem fugir. Però el cert és que no cal fugir. Que jo sóc aquí, i que tu ets aquí; que tots som [...]

[...] viure és compartir.

El buit

2010-05-29T16:12:00.002+02:00

¿El buit és en la mesura que no és i deixa de ser en la mesura que passa a ser?

¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?

Si l'univers és allò ocupat per materia/energia, ¿és correcte afirmar que dins de l'univers hi ha arees que no són univers? Podriem dir que l'univers és com un formatge ple de forats? Però, si l'univers només és materia/energia, què passa amb la resta? Vull dir, què passa amb el buit? Si anem més enllà de la materia/energia més allunyada del "nucli" de l'univers, esterem ampliant els límits de l'univers? No sembla que estem caient en un altre centrisme patètic, com podria ser l'antropocentrisme? Que nosaltres siguem materia/energia, no vol dir que el que no és materia/energia s'hagi d'ignorar. Per tant, què en fem del buit? L'afegim a l'univers? És que, si no hi hagués buit, no hi hauria moviment. Si no hi hagués moviment, no podriem viure.

¿El buit és en la mesura que no és i deixa de ser en la mesura que passa a ser?

¿Quan el buit no és, és; quan el buit és, no és?

Ella: la fortuna, la fam

2010-05-26T21:33:00.003+02:00

Eren temps de patiment, de grans esforços i miserables recompenses. L'aire era més feixuc, el sol més incisiu, el camí... inacabable. La pell, envermellida per la sang bullent, s'empapava de suor tèbia que feia regalimar la suor calenta. La roba, enfosquida i enganxifosa, feia de cada moviment un enderreriment. La mirada, presa de l'esgotament, es recargolava en girs dispersos. El cervell, com si fos un pollastre en una rostisseria, giravoltava irregularment però incessantment. No paris... oblida la teva sang... recorda la dels ancestres... em salta la pell... a mi la suor m'encega... deliravem amb Símies. Hem d'avançar... hem de menjar... però el temps ens devorarà...

El temps teixeix la realitat amb les seves negres, primes i allargassades potes. Som titelles de la seva voluntat. Ens dona empentetes amb el seu ventre llis i tou. Ens rodeja amb les seves potetes llargues, fines i fosques. Ens observa des de sobre amb els seus buit ulls, ulls opacs i buits. Es deleix fregant suaument el nostre cabell amb les puntes dels seus ullals peluts, i nosaltres el sentim, pervers, i pensem que és el vent, inocent. Som delícies domesticades subtilment. Ens apunta amb el seu fibló. Fa un gest ràpid i, destripant l'aire, ens atravessa sobtadament. No ens n'adonem. Som guspires brillants en mans del crepuscle. Ens devora.

Passà la nit.
_________No sopà.

Passà el matí.
__________No esmorzà.

____________________Caminà.

__________________________Avançà.

____________Dubtà.

_________________________________S'esfondrà?

__________________Delirà.

________________________S'apagà.

_______________________________Us escudrinyà.

_________Es cargolà.

_________________Gemegà.

Però quan ella va arribar.

Les feres es van calmar.

L'ascens als cels va acabar.

- Buit -
Menjar
- Plató -
Metafísica
- Silenci -
Estupidesa
- Esvaïment -

Buit [ ] tiuB

Puc trucar?
Endavant, jo aprofitaré per trucar a ma mare.
A quí truques?
A l'A., per si pot portar-me.
Ah! Doncs jo no sé com podria tornar...

Tribut als mundans:

Anella de plom

2010-05-24T16:54:00.007+02:00

En Roger és un noi sensat i, si fem cas dels ignorants, és de classe alta. Però, certament, aquells que importen són els savis, els mestres, els erudits, els cultivats, els geranis: els coneixedors de la veritat. I si anem a parlar amb ells, gent de lletres i números, d'ulls i llengua, de cul i mans, veurem que realment en Roger no és pas de classe alta.

Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.

Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.

[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]

En Roger és un noi sensat i de classe alta? N'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. En canvi, uns altres afirmen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat. També n'hi ha que diuen que no pot ser de classe alta perquè només medeix un metre i mig d'altura. N'hi ha que consideren que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, d'entre aquests, n'hi ha uns de molt lloables que afirmen que, apart de no saber què vol dir ser de classe alta, tampoc podem saber-ho. D'aquests últims, uns diuen que no podem saber-ho perquè tan sols és una creació mental imposada per l'eteri arbre de les ànimes; uns altres que no podem saber-ho perquè som homes i el nostre paper és no saber. I, com aquests, milers: això sí, amb criteri propi. De tots, el més curiós, és l'inesperat Buttercup el Gos, que diu que en Roger no pot ser de classe alta perquè tots els anteriors així ho han constatat.

Com que nosaltres som ignorants profunds, semblarà estúpid portar la contrària als millors. Però resulta ser que ja ho som, d'estúpids, així que no hi ha problema: podem actuar com els millors. Ells són la massa intel·lectual, i nosaltres, comparats amb ells, som de la minoria vulgar i ignorant. Per tant, com a ignorants que som, hem de seguir l'exemple de la massa. I la massa ens ensenya que hem de tenir criteri propi. És per això que ara ens disposarem a defensar la falsedat: en Roger és de classe alta.

Diuen que no pot ser de classe alta perquè el seu pare és jardiner i la seva mare hostessa. Però això és veritat. No s'ho creuen ni ells. Per començar, el seu pare és jardiner i la seva mare és hostessa, però això no els fa ser de classe no-alta. Perquè, ells, persones admirables, van migrar al País del Mirall.

Quan diuen que no pot ser de classe alta perquè és un assalariat s'equivoquen. Justament, és de classe alta perquè és un assalariat amb accés a comissions i contactes.

En quant al que diu que no pot ser de classe alta perquè medeix un metre i mig d'altura, també podem afirmar sense dubtar que està profundament equivocat: la mitjana d'altura de la seva classe era de 2 metres... és a dir, que ell potser és baix, però els de la seva classe són ben alts.

Responent als que diuen que no pot ser de classe alta perquè no sabem què vol dir ser de classe alta, només ens cal dir que el pobre bebè que no sap què vol dir morir, pot morir. Per tant, en Roger és de classe alta, tot i que n'hi hagi que siguin incapaços de saber-ho.

Per l'objecció dels erudits eteris de l'arbre eteri de les ànimes, tan sols ens hem de fixar en un fet: si volem i podem saber-ho és perquè així ens ho ha imposat l'eteri arbre de les ànimes. I si és el contrari, que ho demostrin tot portant la contraria a les imposicions de l'arbre eteri de les ànimes.

Sobre si no podem saber si en Roger és de classe alta perquè el nostre paper és no saber-ho, només podem dir el següent: si el nostre paper és no saber-ho, com és que ja ho sabem?

Davant del savi Buttercup no sabem ben bé què dir. Tots els erudits que hem citat són gent honesta que, si es troba davant d'una discussió, i els seus arguments són rebatuts fulminantment, només els queda acceptar que s'havien equivocat i adoptar la veritat. Ara, tots aquests erudits, com que són una creació nostre, es troben abatuts davant dels nostres arguments i, gradualment, van acceptat la veritat: en Roger és un noi sensat i de classe alta. Com que tots ells ara consideren que en Roger és de classe alta, en Buttercup el Gos també ho considera. Però, si d'ells hem après que hem de tenir criteri propi, i ara resulta ser que ens trobem posseint el criteri dels molts, és que hem deixat de tenir criteri propi per passar a tenir criteri dels molts. Què podem fer per poder ser coherents a la nostre naturalesa ignorant i, al mateix temps, ser fidels a allò que hem après? Només una cosa: rendir-nos a la realitat... acceptar que en Roger és un noi sensat i de classe no-alta.

En Roger és un noi sensat i, si fem cas dels ignorants, és de classe no-alta. Però, certament, aquells que importen són els savis, els mestres, els erudits, els cultivats, els geranis: els coneixedors de la veritat. I si anem a parlar amb ells, gent de lletres i números, d'ulls i llengua, de cul i mans, veurem que realment en Roger no és pas de classe no-alta.

Ara bé, com a bons homes de ciència i de coneixement, mai compartiran la mateixa opinió ni les mateixes consideracions. Perquè, sens dubte, ells tenen criteri propi. Ells mai imitarien a la majoria, ni s'atrevirien a sotmetre les seves consideracions als capritxos de la massa. És per això que, si els preguntem si en Roger és de classe no-alta, cap d'ells respondrà segons el criteri d'altri. Sempre respondran el que ells pensin, autònomament.

Així doncs, plens de curiositat i carregats de mediocritat, no podem resistir la gran temptació de preguntar-los si en Roger és de classe no-alta. Primer li preguntarem a Joseph el Corb, després a Horaci el Rellotger, a continuació a Manelic el Castanyer, tot seguit a Abd Kama el Kurt, seguidament a Macuilxochitl el Ploraner i, finalment, a Huehuecóyot el Feliçot.

[Manawee tira una mica de gespa al foc i escolta com va consumint-se. "Són entretinguts, aquests savis. Diuen molt, i escoltem ben poc; fan molt, i veiem ben poc. Alguns, asseguts, van gesticulant i cridant; d'altres, drets, van caminant i parafrasejant. Pocs, molt pocs, responen sense dilació: decidits i silenciosos.]

Tot passa

2010-05-21T19:28:00.002+02:00

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Malgrat això, si abans de l’accident ja era alt, ara ningú pot concebre’l faltat d’altura. I si algú ho fa, és que és un feixista acabat. És més, si ho fa és que és un d’aquells personatgets que necessiten tenir les coses entre les mans per creure-se-les... però aquests personatgets són resoludament ridículs perquè, quan els parles d’amor o felicitat, et responen com si hi creguessin... Però és que mai les han tingut entre les mans! Capollots! O creieu només en el que teniu entre les mans, o accepteu la V-E-R-I-T-A-T: En Josep és més alt ara que fa 50 anys, abans de trepitjar la mina.

Ara bé, n’hi ha que diuen que com que només té 55 anys, i com que la va trepitjar als 23, és absurd afirmar que és més alt ara que abans de trepitjar-la. Però jo no m’ho crec pas, això. Perquè jo sé que ell és més alt que jo, està per sobre de mi. És un ésser elevat. I davant dels éssers elevats només tens dos alternatives: 1) Acceptar que són més alts del que eren fa 50 anys o 2) Acceptar que si els fessis la traveta no s’entrebancarien.

Per tant, si seguim la raó, la lògica i la veritat, només ens queda una cosa: acceptar la realitat, rendir-se davant dels fets, sotmetre’s al pes de l’evidència:

En Josep, veterà de veterans, diuen que va perdre les cames per culpa d’una mina. Tot i això, passats els anys, aconseguí anar més enllà i avui és el far de la nostra consciència.

Tots tenim un petit Josep, sense cames, dins nostre. Està per allà, en el més profund, balancejant-se. O no, potser no hi és. Més ben dit, segur que no hi és. Millor dit: no hi és. En el nostre interior no hi ha cap petit Josep descamat i elevat, balancejant-se.

En Josep, més enllà d’especulacions fracassades, és un ciutadà de peu de carrer.

Ell, mati rere matí, agafa el seu monopatí i ve lliscant fins a la cantonada del meu pis. Just davant de l’ample pont de fusta. I allà s’hi passa el dia sencer, bastant quietet (encara que puntualment es balanceja lleugerament, d'endavant a endarrere o d'endarrere cap endavant; és molt vital).

Cap al mig dia, quan mon pare té gana i en Josep també, la veïna de davant de la cantonada agafa quatre menges senzilles però intenses, i se’n va a seure al costat d’en Josep. Es saluden. Somriuen. Ella menja. Ell s’ho mira. El meu pare cuina; ella no ho sap; ell s’ho espera. Ella li ofereix menjar a canvi d’ajuts especials. Ell no accepta el menjar, però s’ofereix encantat per als ajuts especials. "A les 12?" xiuxiueja ella, "A les 12" xiuxiueja ell. Ella se’n va, encantada dels seus encants. En Josep s’escolta la simfonia dels intestins. Sospira, ara que ella no se’l mira. El meu pare travessa el pont de fusta, avança tot recte, directament cap a la cantonada del meu pis. Es saluden. Mengen. Somriuen. Fa temps que es coneixen. Conversen. El meu pare es retira.

Cap a la tarda en Josep segueix en el seu dinamisme habitual: s’està allà, de tant en quan es balanceja lleugerament, d'endavant cap endarrere o d’endarrere cap endavant. És aleshores quan jo torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis. I me’l trobo. M’assec al seu davant. Ens saludem. M’explica que ha dinat amb el meu pare, em diu que és un bon home i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ell. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ell és ell, que jo he de fer el meu camí i ell el seu. Fa que si amb el cap, i m’explica que ahir va sopar amb la meva mare, em diu que és una bona dona i que farà grans coses a la vida, que jo he de ser com ella. Jo li dic que no, que jo sóc jo i ella és ella, que jo he de fer el meu camí i ella el seu; li comento que aquesta nit segurament trobarà el sopar més bo del normal. Fa que si amb el cap, i m’explica que aquest matí ha esmorzat amb el meu germà, em diu que és un home bo i que fa grans coses a la vida, que jo he de ser ell. Jo li dic que no, que jo he de ser jo i ell ha de ser ell, que jo faig el meu camí i ell el seu. Assentim convençuts. Ens piquem l'ullet i somriguem. Porto menjar. Guarda gana. Berenem. "Gràcies", "Gràcies". Me’n vaig: torno d’allà i vaig cap allà, cap al meu pis.

Cap al vespre, mentre el sol va caient pel seu propi pes, la meva mare travessa la rambla sense parar gaire esment en res ni ningú. En Josep segueix presa de la vitalitat, quietet, balancejant-se lleument cap endavant i cap endarrere. Es veuen. Es saluden. Conversen sobre el temps. Mengen. Conversen sobre la salut. Somriuen. Conversen sobre l’ànim. Ell li diu que ha d’anar a ajudar a la dona que viu davant. Ella va a avisar-la. Ell va tirant tranquil·lament cap endavant. Hi arriba. La veïna de davant i la mare ajuden a en Josep a baixar. Baixen el monopatí. La meva mare se’n va. Ells es queden.

Cap a la matinada, quan les estrelles es giren cap a nosaltres, la veïna de davant ajuda a en Josep a pujar. "Baixar et costa, però pujar és més fàcil", diu ella. Ell assenteix. Ella li dona el monopatí. "Gràcies." Ell s’acomoda en el monopatí. "Gràcies." Ella se’n torna abaix. Ell se’n va cap a casa, patinant. Pel camí es troba amb els seus gats. L’acompanyen. Arriben a casa seva. Els obre la porta. N’hi ha que entren, n’hi ha que s’esperen. Ell entra. D’altres entren. Va cap al fons, encén el llum del passadís. Els que queden fora entren. Torna cap a la porta, la tanca. Agafa la corda, apaga el llum, la va estirant, tot lliscant cap endavant, fins que xoca amb el matalàs. Es tira, i després s’estira. Mira cap al sostre. Sent com els gats es burxen. Pensa en el dia, en la nit, en l’esdevenir; pensa en ell mateix, en el que era, en el que és. Sospira.

"Què faré? A on aniré?"

"Què puc fer? A on puc anar?"

"Per què fer? Per què anar?"

S'adorm.
_______Somia.
_____________Es desperta.

_____________Comença a sortir el sol.
_______Suspira.
S'aixeca.
_________________________________Comença el dia.

Intermundia (o per què per descendir un pis del Claustre baixes tres nivells d’escales).

2010-05-18T21:36:00.003+02:00

Estrany fenomen és l’edifici del professorat.
Allà un despatx són quatre noms i una bústia és un forat.

Però la cosa no està, encara; les escales també són cosa rara.

Des del pis de baix del Claustre, per anar fins el segon, tot i que sembli força obvi, quants nivells diries que són?

No un, ni dos: són tres! Imagina’t tu, quan puges, quin estrés!

Allà hi viuen, sols, els informàtics,
entre cables, ratolins i masturbadors automàtics.

Es tracta, com bé veus, d’un intermundia pur;
amb déus, és clar, i potser també Epicur (?)

La solitud del claustre

2010-05-14T21:00:00.002+02:00

L'altre dia els arcs i les columnes eren més freds que mai. No hi havia ni peripatètics, ni herba seca ni res que satisfés la meva gelosia contemporània*.

Insalvable la distància entre el el glaç enganxat a la pell i el que fos que hi hagués fora. Els records eren més crus i més afilats que mai. Lluny d'arrencar-me un somriure, em passaven per davant dels morros fugaces rialles que sortien de la meva boca i que aquesta vegada es reien de mi. Arraconada contra la pedra estant vaig pensar que era pètrida i no era pútrida, però que si seguia plovent aviat ho seria.

La pluja se'm burla i jo no ric.

*Dic contemporània, perquè es veu que això de l'individualisme és una característica pròpia de la nostra generació. Jo que em creia més guai i més fatale.

Cançoneta per fer dormir a les mentideres.

2010-05-06T01:27:00.001+02:00

Copes i estrelles, martells i cabassos, pales i ocells, escaroles i mapes, diamants i palmeres, cocodrils, un pot, un plor i una barca. Aquestes són totes les coses que envolten el meu cor fet de llauna, de riure, de res.

Petita aportació

2010-05-05T15:38:00.000+02:00

I somriure a la primavera que, un pèl massa tímida, comença a despertar!

2010-05-02T18:34:00.001+02:00

1- Fugir amb les rates quan els ports desapareixen de sota els peus.

29 d'abril

2010-04-29T19:49:00.002+02:00

Ganes de passejar en les llambordes de cotó d'un estiu pacífic i llarg.

Cada any sembla que hagi de ser millor, que hi hagi temps per més coses, per més lloc i per més gent. Sé que tan sols és el miratge de l'arribada a una nova sortida, perquè...com diria ma germana "tu no t'ofegues en un got d'aigua, tu t'ofegues en un tap". Ho sé, però deixeu-me seguir creient en l'estiu com a ens immutable i luminiscent.

El d e o n t o l o g i s m e no mola diuen; no mola, dic. Però si saps què és el Bé fes-lo i sinó, també.

El silenci de les pomes

2010-04-28T23:05:00.003+02:00

Parlem de les pomes:

Són ben curioses, eh? Te les mires, però no fan res; les olores, però no fan gaire olor; les emputxes, però no es defensen... Els dones un llapis, un paper i una goma, tot esperant que plasmin per escrit allò que tant capficades les té, però no escriuen res. Els fas preguntes, tot esperant-ne una resposta digna d'algú que viu en el nirvana, però t'adones compte de que el nirvana està per allà i tu per aquí.

Un cop t'has rendit només et queda una possibilitat: acostar-te a elles i parar bé l'orella durant hores, dies i setmanes. El temps passarà, però a tu t'han tocat les pomes, ni te n'adonaras.

Encara que, bé, qui sap, potser d'aquí a res alguna poma trenca el silenci.

Però no n'estic segur[...]

El llop ferotge menja pomes amb escabetx! Tremoleu, pomes... Tremoleu!

[...]el silenci de les pomes és així:

Previsible

Comprensible

Desitjable?

massa-massa

2010-04-17T23:26:00.004+02:00

Sovint em caldria més existencialisme i menys preguntes d'un futur massa llunyà. Mai atrapo la calma, sempre estic tres passos endavant o endarrere.

La felicitat caduca tan bon punt la projectes.

Sóc massa heterònoma.

És criticable, és molt criticable.

Sóc massa egocèntrica.

M'agrada la filosofia, m'agrada parlar-ne, tenir bones converses i bona companyia. M'agrada fer-ho bé i que em diguin "oh Coral, que bé!". M'agrada massa potser, aquesta és la trampa. "El problema rau dins teu" diu la veueta, "sigues més autònoma i pensa més en el cel."

Hi ha dies que només bado la boca i miro. Sé que em disperso massa, que sóc poc seriosa i que de tot em sobra. Però també sé que això és més que una bona estona.

Apories i altres històries

2010-04-13T20:23:00.000+02:00

No es tracta d'oci, ni de negoci, ni de tortugues d'Elea. No és tant el que diem, sinó com i per què ho diem. Per què fem el que fem, aquesta intuïció darrera -o primera- que ens empeny a seure al voltant d'una taula i, simplement, intentar aclarir una mica les idees. Això ens obliga a ser rigorosos, crítics, autocrítics, però també respectuosos. Seguint la línia del que la Núria apuntava al post anterior, penso que si som capaços de tenir clar que són els pensaments els que han de barallar-se, i no nosaltres, trobades com la d'avui poden resultar molt fructíferes. Potser són sensacions meves, no ho sé, però m'agradaria que ningú se sentís atacat en cap sentit, perquè per pensar amb claredat cal certa tranquil·litat -ja ho deia el mateix i molt honorable Plató-, o almenys aquesta és la meva opinió (veritable?). Si es queda només en això, una impressió personal, deixem-ho aquí i obviem les meves divagacions sovint massa extenses i absurdes. Però si no, em sembla que no està de més donar-hi unes quantes voltes. També vull dir que estic molt satisfeta de l'activitat filosòfica que s'està promovent últimament al nostre voltant, que ens permet anar més enllà de les classes i gaudir del que realment ens mou, aquest "saber per saber", o "amor a l'art", o com volgueu dir-ne. I si enmig de tot aquest bullici encara trobem un moment per preguntar-nos en què podem millorar, companys, em sembla que haurem tret el màxim suc possible al que tenim entre mans.

No ho he pogut evitar.

2010-04-12T20:56:00.015+02:00

Companys, us haig de fer partícips de la preocupació que m’assalta des de fa unes hores. Sols us vull fer saber, i quedi clar que m’incloc en tot el que diré, que últimament, trobo, ens estem enfonsant dins una al·lucinació general un tant perillosa ( fins el punt que a voltes em sembla veure que les soles de les nostres bambes espellifades han deixat de trepitjar les pedres fredes, fresquíssimes del claustre per enlairar-se lleument sobre l'escorça de la terra ). Tot plegat ho atribueixo a una comprensible febrada producte de la joventut; i és que som pocs, tenim molt caràcter, hi ha un gran potencial i per postres ens encanta això que fem. Sentén així que creiem, després d’haver llegit aquest o aquell altre text, haver vist les grans cares de la història del pensament aparegudes a les parets de les nostres habitacions, talment com apareix el rostre de Jesucrist a les humitats, per fer-nos portadors del bon criteri, del bon judici i de la llum total de l’univers.

No obstant, al meu parer, fora bo no oblidar mai quina és i serà la nostra posició dins el món, no obviar que els nostres cossos simples amb simples extremitats rauen i rauran per sempre més instigats al descens de la gravetat. Els bons judicis i els bons criteris, ara mateix, una servidora no pot saber quins son, ho sabrem mai del tot ? Bé, ni idea, però podem produir elucubracions i diàlegs, discussions, ens podem posicionar i fer-ho amb amor, amb passió, fins i tot amb cert escàndol, sigui com sigui de segur que ens divertirem. Però que l’al·lucinació no prengui més terreny del necessari, i ja que semblem ser d’allò més vàlids i fèrtils en l’aprenentatge del desemmascarament de l’estupidesa, ja que semblem aptes i enginyosos en refutar el dogma i l’opinió no fonamentada i finalment, ja que volem i desitgem posseir una òptica crítica davant totes les coses, procurem també ser igualment hàbils en la bona relació entre uns i altres, en primer lloc perquè ens veiem fins i tot dins la sopa i tots sabem que és pesat viure amb recels, en segon lloc perquè fet i fet no val gents la pena establir més conflicte del necessari, -entenent que el conflicte és necessari per a produir noves visions i noves vies de pensament, però no val per res quan es tracta d’esdevenir bons companys, o si que val però sempre amb una intenció sanejadora -. Llavors, algú em podria dir i de fet m’ho dic jo mateixa: perquè ens hem de '' portar bé '' ? cal aquest discurs pseudohippie? Doncs em dic que sí, que cal, que tranquils, calma i a poc a poc.

Pensem-hi, a qui li pot interessar la intel·ligència que malmet, que ens fa agres i malcarats? com bé diu un dels nous amics que he tingut la ocasió de conèixer aquests últims mesos, la filosofia l’hem de fer entre tots i totes, potser això vol dir baixar-nos els fums sense que hàgim de trair-nos l’ego o els criteris, potser sols vol dir mesurar les paraules, no abusar tant excessivament dels judicis – dels judicis de dins i dels judicis de fora - i abandonar les inseguretats i les pors. Hem de gaudir d'això que tenim, que és ben maco !

PD: Demà a primera hora classe al bar. Porteu drogues, beure, música i churris a disposar.

PD2: Per la Gemma i en Sergi hi hauran jocs de cucanya, un balencí, l'Ulisses de James Joyce i un piano de colors.

Batalla perduda

2010-03-28T22:20:00.006+02:00

Companys ludicofilosòfics, avui és el dia, ha arribat la meva primera aportació. Voldria demanar disculpes, en primer lloc, per la meva gran (grandiosa!) ausència en aquest projecte i, en segon lloc, per la banalitat de text que penjaré, no és gaire bo, de fet no es mereix estar aquí penjat però he decidit que no pot ser, que algun dia havia de començar i així sempre puc millorar!

Sabeu aquelles coses que són obvies, tan obvies que no arribes ni a plantejar-te però que, un bon dia, mentre veus un nen jugant amb el seu avi, a la vora de la mar tot just quan el sol comença a pondre's, de sobte (o, en sec!), et fan despertar? Això m'ha passat avui i com una gran vomitada (sí, sí, és poc poètic però així ha estat) ho he deixat anar sobre un nou document de word: pam! ho he deixat anar i si he de ser sincera, sense mirar-m'ho gaire, per no tenir la temptació de fer un Alt+f4 i "no desear guardar los cambios", ho he penjat.

Si us plau, companys, no m'ho tingueu en compte, tant sols es tracta d'una gastroenteritis literària!

-----

Corres. No t’atures. Mires a banda i banda i continues endavant. Ell, però, sempre va un pèl avançat. Mai l’enxampes i, quan creus que ho aconseguiràs, fa un pas en fals i es torna a escapar.

Inspires profunda: olor a sal, olor a sorra, olor a casa. I s’apropa: la seva olor. T’agafa la mà i mentre t’acarona els cabells amb la barbeta veus que és com ha de ser, que encaixen i junts us deixeu endur.

La petita ja no és petita. Ara és la petita gran. El pare, que sempre havia estat jove, jeu en el seu lloc del sofà i somriu abraçat a la mare a qui entre cabells emblanquinats se li descobreixen unes petites arrugues al voltant de les celles. I quan somriu, encara li brillen més els ulls que abans: els cosins, que sempre havien estat els nens, ara porten criatures en braços i es saluden com els pares ho havien fet abans. L’àvia, que abans era la tieta, mira els néts i els dóna la mà fins arribar allà on els petits volen anar mentre els fills, que ara són els pares, li demanen que prou de ximpleries, que és hora de dinar, com els pares, que ara són els avis havien fet amb ells mentre els avis, que ja són besavis, corrien amb ells amunt i avall.

Encara encaixant les mans, continuem corrent i mai l’arribem a atrapar: els amics marxen, es casen, es separen i es tornen a casar, tornen a marxar i sembla que la roda torna a començar. Ens mirem i som els mateixos, recordem i riem: tot el que ens uneixi ens farà més forts i més afortunats. Continuem endavant.

La batalla està perduda: temps, ens has guanyat.

tot amb el seu nom petit sempre en minúscula

2010-03-26T20:18:00.006+01:00

m'he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,

ara un pessic d'aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d'aquest lluç,

és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,

aquest got d'aigua,

una jove que passa pel carrer,

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passerell,

aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

(Vicent Andrés Estellés)

Sabeu què? Ahir a la nit vaig intentar escriure a la vostra llibreta i em va fer respecte tacar aquelles pàgines tan gruixudes, solemnes i impecables amb la inseguretat de les meves paraules. Potser per això m'agrada tant escriure aquí, perquè tinc un espai infinit per omplir-lo amb les bajanades que vulgui. M'ha espantat la idea que això d'internet pugui haver-se convertit en una eina més per a incitar a la verborrea: més no sempre vol dir millor, en tot cas al contrari. És cert que no costa res posar-se aquí davant i començar a teclejar, però llavors he pensat que amb una mica de sort sovint se'n pot salvar alguna cosa i acaba valent la pena. De totes maneres, el fet de trobar-te davant d'un paper en blanc amb una ploma a les mans et fa ser més conscient de la màgia d'escriure, t'obliga a ser més precís en cada traç que fas. La veritat és que no sempre escric a l'ordinador, també tinc una llibreta per quan vull deixar rajar més directament el que em passa per dins (el factor físic és més important del que molts creuen!). Però no és el mateix un DIN A5 quadriculat que una Hemingway-Picasso com la vostra, així que em reservaré aquest petit bloc encisador per quan tingui dins del cap la frase perfecta (en el sentit menys perfecte de la perfecció), per quan les paraules em vinguin a les mans com un tret o com una necessitat d'allò més profunda. Per quan realment sàpiga què vull expressar. Per quan vulgui dir, per exemple i molt sincerament, gràcies.

La prima-primavera

2010-03-21T20:22:00.002+01:00

La primavera m'ha sorprès un any més, com si es llevés en mi l'olor verda dels capolls.

Com si mai haguéssin existit les diades passades que omplen el jardí de rosers.

No sé avenir-me que, a pesar de fer-se els anys més curts,

miri tal com una nena que ha acabat el primer hivern.

El Ginko taronja

2010-03-17T18:49:00.002+01:00

Un Ginko taronja entra per la porta,
sap que es troba en el seu jardí,
que quan parla tothom l'escolta,
que els xiprers el volem sentir.

De fulla doble i amb dues cares
el cor molt ràpid ens ha pres,
però ara, de les seves branques,
tot madurant ens hem desprès.

Som brots nascuts del Ginko taronja
que a poc a poc ens obrim camí.
Som brots nascuts del Ginko taronja;
ara ens toca fer el nostre jardí.

Sempre ens agradarà el Ginko taronja, però n'hi ha d'altres colors.

2010-03-16T22:54:00.001+01:00

tot va acompanyat d'un gran interrogant?

Tres buits

2010-03-11T20:25:00.003+01:00

Ja no s’alcen dins el claustre.

Ja no miren el cel.

Dia de dol.

Els tres xiprers han caigut.

Els devem un homenatge.

Gent del claustre.

A veure qui pot entrar...

2010-03-10T20:24:00.002+01:00

Quan neva i aquest trist país se'n va a prendre pel cul.

2010-03-09T21:48:00.012+01:00

El foc, el foc, el foc és el motor pur i viu del planeta, es mou i s’aixeca i galopa en blau, en groc, en vermell, violent com una ràfega d’homes esvalotats, papallones porpres en la nit, hi ha guerra i sacerdots, pedres, rituals, mites. El foc es retorça com cridant a la vida i a la seva continuïtat, en cremar-se proclama un acte total de supervivència perquè dins seu hi resta una veritat total; mireu el foc o el canvi prolongat de totes les coses plenes de discòrdia, observeu com crema amb fermesa i com s'esvaiex de manera efímera per sempre més. - Aixeca't vent de foc cap al cel ! ( i el cel, foc al cel! tot el cel és llum de foc! )

O sigui que aquí em teniu, fent el putu hippie, és tard i no hi ha llum ni telèfon ni res, de fet no hi ha massa a fer a banda de llegir, escriure o pensar, així que em trobo sola davant del foc que ara cuido. He establit amb ell un pacte de silenci calm i, francament, és com si el seu cremar hipnòtic m’obligués a raure aquí solemnement, amb actitud solemne, amb solemnes pensaments, potser si hi hagués més gent al meu voltant ara fumaríem, tocaríem la guitarra, beuríem, ens drogaríem, saltaríem al voltant de les flames o cremaríem fotos de persones cap per avall, qui sap. En soledat, però, és diferent. Entre la ciutat i les plataformes, aquí, jo, tinc un foc que em calenta i em cou el menjar, m’acompanya i m’ensenya com es transforma i es transforma per mai cansar-se. M'és inevitable pensar en tot allò ancestral de la meva postura, en els orígens que son en mi com han estat sempre en tots els homes, ( si és que hi ha orígens -i per això entenc un inici, petit, una història que s'allarga i es fa grassa d'èxits- ) penso en si realment sóc tan diferent als qui com jo restaren al costat d'aquest mateix foc veient la flama que mai pot deixar de cremar. Això és el que faig en la nit d'avui: beneficiar-me de la tècnica, inquietar-me, sentir una inquietud mil·lenària i profeerir el meu petit ritual per tal d'identificar-me, finalment la llum m'il·lumina la cara i podria deixar de tenir nom.

( Potser guanyaria calers si m'inventés algun tipus de mètode d'autoconeixament per a gent amb crisis d'ansietat anomenat vine a aprendre a fer una foguera amb la Núria )

Només el 20% de la societat pren les regnes de les seves vides.

2010-03-04T20:26:00.004+01:00

Bé, tots els que us moriu de ganes i espereu el moment indicat per burlar-vos de la meva persona, us felicito perquè ja ha arribat el vostre dia. El juny del 2008 se'm va ocórrer posar per escrit una pseudotesi filosòfica que ningú ha de provar mai, però que no deixa de ser el fruit d'unes circumstàncies post-postmodernistes. Potser fins i tot ara discrepo amb el que vaig escriure en aquell moment i és el blanc perfecte per trobar-hi incongruències cada mitja paraula. Però tan li fa, si ho vaig escriure per deixar-ho tancat ara és el moment de que deixi de ser així, ja sigui perquè sembla ser propici o potser perquè m'hi ha animat el nostre amic Manawee.

La tesi que presento materialitza la seva finalitat en el desenvolupament màxim de l'individu, ja que aquesta és la única manera d'assumir amb plenitud qualsevol fenomen vital.
El nostre ego ha de ser la nostre principal interès, perquè és aquest el que absorbeix el si de la seva vida, i dins d'ella rau la clau de viure-la amb autèntica intensitat i consciència. El desconeixement d'allò que ens fonamenta és el més gran dels errors, ja que de fet és la nostra única certesa.
Podem dubtar de tot allò exterior a la nostra subjectivitat, no hi ha res que ens ho desmenteixi. Tot i així no s'ha de caure en l'escepticisme ni nihilisme, sinó que desenvolupant al màxim el si del nostre individu podrem comportar-nos amb plena SINCERITAT i crear o interpretar valors que ens serveixin de guia, per construir-nos.
Aquest individualisme no és pur egoisme, sinó que és la millor manera d'aportar el nostre subjectivisme a la societat, com més aprofundim, més coneixement i amb més sentit podrem aportar. Per tant el subjecte ha de ser el centre de la realitat per després poder posar en el comú de la societat allò que ha extret del seu si més intern, justament el punt de vista propi és allò més important que es pot aportar ja que és un coneixement més extensiu.
La societat s'enriqueix a partir de les conclusions de cada individu, per tant aquest mètode deixa lloc a pensaments contraris, no per exterminar-se sinó per debatre's i extreure dels participants de la societat les idees que poden fer-la prosperar.
El desenvolupament propi contempla totes les seves vessants, les constitutives i també les constructives. Si un no té consciència d'ell mateix els seus actes no procediran de cap “font”, per tant si no procedeixen de la seva subjectivitat hi ha un espai entre l'acció i l'individu: les accions no tindran causalitat basada en una consciència que les porti a terme, seran accions inconscients, sense raó de ser.
L'agnosticisme és principal i necessari en aquesta tesi perquè tot el món exterior no deixa de ser el lloc o la construcció externa del nostre ésser. L'individu es marca les seves pròpies pautes, ell mateix ha de ser la seva màxima creença: l'origen i la finalitat de tota acció
basades en: obrar de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui conduir al màxim desenvolupament de la teva subjectivitat

COM HA DE SER AQUESTA REALITZACIÓ
No pot aïllar a l'individu de la societat.
No trencar les seves creences personals.
No pot basar-se en creences externes idealistes.
El desenvolupament personal no requereix un aïllament social, sinó que necessita la societat per fer-se gran, l'ésser humà està fet per conviure, per tant les seves idees s'hi han de correspondre. Tot i així, la ment ha de contrarestar informació, destil·lar el coneixement constructiu, i no deixar que s'ofusqui la seva essència, aquesta no necessita formar part d'un col·lectiu que elimini la subjectivitat. Això faria perdre la riquesa de cadascun dels individus de la societat.
Avui en dia en trobem en una societat segmentada que intenta agrupar-se en tota mena de grups socials per sentir-se emparada i admesa, això fa que s'oblidin de la seva pròpia persona, allò que els fa un individu singular.
La gent lluita per uns ideals, no s'adonen que ells mateixos són molt més importants. Molt més autèntics, primordials i la base de tot allò que els envolta.
QUINA SOCIETAT? Aquesta no pot ser segmentada per qualsevol tipus d'idea imposada: parlem d'HUMANITAT amb tots els seus matisos, la seva segmentació ha reduït la perspectiva pròpia en la vida.
Entenem que en molts casos s'ha de dividir per ser més pràctic, però no pot ser un fet que dirigeixi els nostres actes, ja que la màxima aspiració ha de ser l'individu.
INDIVIDU vs SOCIETAT
La nostra essència ens és molt més present, vertadera i propera que cap d'altra, per tant se superposa a la societat ja que és el principal interès. La societat no se'n veu afectada, sinó beneficiada. En molts casos la dedicació externa ha fet oblidar la subjectivitat i això ha provocat un abandó d'allò que és més genuí i una pèrdua d'exuberància vital.
A més no podem estar segurs de l'existència de les altres persones, però tot i així ens hi comportarem pràcticament com si existissin, ja que permeten el màxim desenvolupament de les nostres facultats
La res extensa pot ser un muntatge perfectament, però sigui o no ho sigui la viurem com la nostra realitat i com la única. La res divina existeixi com existeixi no ens limita la nostra capacitat de decisió i reflexió, construcció i coneixement, qualsevol força superior a nosaltres no pot condicionar el nostre objectiu de desenvolupament personal.
CREENCIA EN UN MATEIX
És de la única “substància” de la qual podem estar segurs. Tota la resta pot ser una enganyifa. És la màxima corda de la qual sostenim, som contingents però hem de ser la nostra única guia i finalitat última.
Es pot qüestionar la “res cogitans” com faria un empirista, Hume deia que allò que anomenem individu és una suma d'impressions, etc... Bé doncs, tot i que fos així optar per aquesta creença ens conduiria a un comportament vague, sense finalitat. Cadascú és perfectament conscient de la seva naturalesa, i repeteixo: ÉS L'ÚNIC IDEALISME POSSIBLE
Aquesta base ens portarà a la màxima autenticitat vital.
llavors te una part de vitalista aixo que dic.. el que passa que puc considerar que ajudar als debils o els que no tenen la força per desenvolupar-se forma part de lenriquiment personal.. i de fet ha dhaverhi una voluntat que aquesta actitud sigui seguida per els teus similars pq aixo beneficii al societat.
el maxim de be pel maxim nombre de persones... es la unio de desenvolupaments personals.. diguessim
llavors aquests es debaten i tal.. i creen els que sostenen la societat
la gent va en ramat, no sen recorden dells mateixos, creuen en idealismes i no saben ni en el fons qui es que hi creu, que son els mateixos
es una resposta a aquesta actitud, a mes el desenvolupament personal es de les satisfaccions mes humanes

Eliminar nacionalismes: Els nacionalismes no han fet més que esmorteir les identitats individuals, sota un mateix lema, sota un mateix nom... que al cap i a la fi, representa coses diferents per a tots ells. Els idealismes d'aquesta mena no tenen sentit, no hi ha un ens superior tangible, que sigui el mateix per tothom. I si existís no podria ser la guia de les nostres vides, perquè aquesta hem de ser nosaltres mateixos, vivim per nosaltres abans que res. No hem de servir a cap pàtria: la pàtria no existeix, els límits de les fronteres varien cada dia, la gent d'un mateix territori no s'estima, o té diferències que tendeixen a uniformitzar-se, potser tenim més semblants a l'altra punta de món que al costat de casa nostra. No té sentit reduir l'interès de les persones a allò més proper dins l'espai-temps.
La teoria no ha de ser un obstacle per la pràctica d'aquestes idees, sota qualsevol valor o idea ha de regnar l'individu, sense ser-hi sotmès.
S'han acabat les ideologies que ens posen a tots dins del mateix sac, cadascú ha de confeccionar-se el seu propi sac, abans que res, ha de ser allò més primordial.
REALITZACIÓ PRÒPIA
No hi ha res més mort que la vida mancada de sentit personal, propi.
La nostra subjectivitat és tan complexa, si vius sense saber qui ets, no vius.
CREACIÓ DE VALORS
L'individu s'ha trobat amb una societat plena de valors contradictoris. Aquest, ha d'analitzar cada un d'aquests valors i reflexionar internament si suposen una millora o una base amb què guiar el seu desenvolupament personal.
AUTOSUFICIÈNCIA Hem de ser autosuficients en tot allò que puguem, en tot els fets possibles hem de ser la causa, el mitjà i la finalitat.
IDEALISME INDIVIDUAL
No existeix cap idealisme exterior a un mateix, com ja he demostrat abans, la nostra persona és la única per la qual val la pena lluitar, només tenim la nostra vida i un munt d'oportunitats esperant-nos per fer-la lluir. De nosaltres depèn que tots els factors externs ( a la pràctica reals) contribueixin a construir-nos i a fer de la nostra vida la més bona de les eleccions i aprofitar-ne les oportunitats sempre que aquestes ens beneficiïn com a persones.

HA ARRIBAT L'HORA

2010-02-25T19:59:00.003+01:00

Ha arribat l'hora, avui hem sabut la nova! Oh, la notícia! Després de 30 dies i les seves 30 nits ha arribat l'hora indicada. Potser és que esperava que els astres s'alineessin. Com diria el nostre amic Sergi, el permafrost no ha esclatat encara.

Cert individu -el nom de la qual no mereix ser pronunciat- ha decidit avui fer cesar el nostre patiment. Aquí s'acaba la nostra gesta? Segurament no, el fat no ens és propici, amics meus. Haurem de seguir aguantant que a punta de pistola ens amenacin i, que per allò que hem escollit ens empassem allò que algú deliberadament va pronunciar.

Alguns dels nostres companys han estat més afortunats, congratulacions a tots ells. No obstant, avui ha decidit fer el gest, allargadament retardat, que la sentenciarà a la mort en vida. Som nosaltres, els futurs pensadors els que recollim el verí d'allò que valdria més no haver estat pensat. De la mateixa manera que Nietzsche carregava contra sa mare, germana i judeocristianisme nosaltres, futurs i presents pensadors deixarem el llegat d'una generació frustrada per la imposició d'idees que lluny de ser dolentes, no han estat ni concebudes.

Petits sistemes

2010-02-23T22:52:00.000+01:00

L'última entrada d'en Sergi m'ha fet pensar que fa molt poc que hem començat aquest "camí", estem tan al principi de tot! I me n'alegro que hi hagi els tres xiprers -els de veritat i els virtuals-, que puguem mostrar-nos tal com som sense problemes. Fa un any estava completament a la deriva, amb prou feines sabia què volia estudiar i vivia envoltada de fórmules matemàtiques, elements químics i espais vectorials. Poc m'imaginava que al cap d'uns mesos ja tindria clara quina seria la meva facultat, i que al cap d'uns quants mesos més estaria escrivint una cosa com aquesta en un bloc com aquest i intercanviant experiències amb persones com vosaltres. I no només això, sinó que ara gaudeixo del que faig cada dia i tot adquireix un sentit (bé, tot menys les classes d'evolució, és clar).

No sé per què però ens he imaginat a tots al parvulari, quan teníem quatre o cinc anys, i he pensat que hauria estat divertit haver-nos conegut llavors. M'imagino la Coral dibuixant en un paper i en Sergi gronxant-se tranquil·lament, mentre la Núria fa córrer un pneumàtic (jo en tenia al pati, no sé si vosaltres també), en Pau persegueix una sargantana i jo intento maldestrament cordar-me les sabates.

Potser no hem canviat tant.

Grans Sistemes

2010-02-23T21:11:00.005+01:00

Així anomenàren Reale i Antiseri (dels quals no en sé res més enllà del nom, de moment) l’apartat dins el qual s’haurien d’englobar Plató i Aristòtil; només Plató i Aristòtil. Un espai historiogràfic per a ells solets. Ja hi som. Si us plau, fem el favor de no recular i tornar al punt des del que vam començar ara fa escassament cinc mesos. Si alguna cosa hem après realment i ens ha fet profit, crec jo, entre moltes d’altres, és el fet que aquest parell d’elements no són els reis del mambo. Potser ho he dit d’una forma massa tècnica però ja m’enteneu. Els ponts de setí que hem estat creuant durant aquest primer semestre ens han portat fins a indrets que, estic segur, no havíem ni imaginat. Espero que ara, no vulguem córrer massa i amb un parell de carreres desfem el camí que ja hem fet nostre.

Si he estat massa subtil feu-m’ho saber.

Una olor familiar...

2010-02-20T21:09:00.000+01:00

El migdia emboirat em contemplava, des del punt més exterior del meu egocentrisme. Jo tancada dins una càpsula de passiva llibertat projectava els meus pensaments a les gotes que sostenien la densa i confusa boira. Callada, sense moure'm, només sentia el vaivé del meu diafragma. Sense mirar, havia enviat a l'horitzó pròxim l'última paraula que em furgava el cervell. Jo seguia quieta, preparada per aniquilar qualsevol indici de vida exterior.
Aquí, en aquest punt de màxima identitat vaig exprimir la meva essència, la vaig guardar en un flascó. El vaig amagar a la última lleixa.
Vaig moure'm, vaig parpellejar i el meu cervell saturat d'impulsos nerviosos va recordar el seu present estrident. Vaig aixecar el cul dirigint-me a qui sap on, la inèrcia recuperava el seu poder habitual, jo la seguia. Un pas, un altre, els meus peus tocaven el terra un i altre cop. Jo només sentia el seu ressò i l'intentava desxifrar, convençuda que era la clau de quelcom massa llunyà per poder-lo detectar. Ara sé que aquells passos intentaven dir-me alguna cosa, que prengués consciència, que parés o que em posés a córrer. No va ser així, durant molt de temps.
Un dia, els meus peus extasiats van deixar de sostenir-me, arrossegant-me vaig arribar aquí altre cop. Vaig aixecar un braç fins tocar el vidre fred del petit receptacle, a l'última lleixa, on la pols emmascara els colors i embrut la llum. Silenci, vaig tancar els ulls, a poc a poc, vaig obrir aquell tap que m'havia apartat de tot fa massa temps ja. Aquesta flaire... c'est la vie!

Fa un any, rares coses (II)

2010-02-16T22:42:00.003+01:00

Quan estàs encaixonat en un racó lluny de la civilització sembla que el temps sigui més llunyà, que estiguis a la última reserva fora del temps. Però no te n'adones que repapieges i et repeteixes amb freqüència alarmant. No haig d'explicar res a ningú em deia. Després d'adonar-me que el que havia escrit feia fàstic vaig somniar amb una dona ni massa jove ni massa vella, agradable de cara, amb un somriure mig dibuixat que estenia llargs llençols en un terrat de qualsevol indret del mediterrani. Els llençols interminables s'estenien fins a l'abast de la meva vista, ajudats pel vent dibuixaven paràboles sinuoses, era la millor imatge. La millor olor, la millor temperatura, la millor brisa. Hagués estat una imatge idíl·lica, si jo no m'hagués negat en rotund a que ho fos. No era idíl·lic el vent que havia inventat. El mateix vent que enfilava les plomes de l'ocell que cantava aquell matí, i jo no ho podia entendre, ni llavors ni mai. Vaig assumir-ho i l'endemà vaig escriure una altra cosa (com per exemple, una carta estranya):

Hola Amèlia,
M'ha costat molt trobar-te però m'he pogut permetre buscar-te per tot el país. He arribat en un moment a la vida en què tinc la impressió que ho he fet tot, sóc un home d'èxit, puc tenir tot el que vull, i estic acabant un llibre. La única cosa que crec que em falta és fer de pare, necessito que m'ha arribat l'hora. Resulta que fa dos anys vaig caure d'un cavall i vaig quedar-me estèril. És per això que et demano que deixis fer-me càrrec de la nostra filla. Li vull donar el millor, jo podré mantenir-la sense haver d'arribar escanyat a final de mes, podria pagar-li els estudis, universitat, sé que tu també vols donar-li una bona vida. Per això penso que el millor per ella seria que me'n quedés la custodia. Puc ajudar-te econòmicament, si vols, a canvi, i ja te la deixaré veure. Estic bastant enfeinat entre rodatges i altres coses, però ja podré pagar-li una “tata” i qui sap, d'aquí poc podria seguir els meus passos en el món de la interpretació. Sento que necessito aquesta part de mi, tenir un successor a la vida, tots els meus col·legues tenen fills i jo que sempre he fugit del compromís crec que m'ha arribat l'hora. Aviat em posaré en contacte amb tu,
que vagi bé.
X

12 minuts d'un vagó matutí.

2010-02-16T17:17:00.001+01:00

Son les 9:35 del matí, fa vint minuts que soc al tren. Plou. Hi ha un professor de la universitat en aquest mateix vagó, és de Comunicació. Avui toca Comunicació, vaja. Comença a entrar gent gran. Cada matí igual. La ja familiar veu femenina anuncia per megafonia l’hora de sortida d’aquest Media Distancia. Tothom entra moll. Un matrimoni deixa les feixugues maletes a la meva dreta, al lloc de les maletes. Uns altres s’asseuen a la zona de taules. Tot gent gran. Una dona que entra sola. Du paraigües dels de tota la vida blau, bossa vermellosa i jaqueta marró. Maneja un telèfon sorprenentment modern per l’edat i l’aspecte de la senyora. Parla en veu alta, en veu molt alta. Sona un altre mòbil dins el vagó. És el del professor de la universitat. “El Carnestoltes és avui”, diu la dona del paraigües blau. S’acomiada d’algú després de preguntar pel Pol i el Ramón. Parla d’un (suposat) telèfon mòbil que anuncien per la televisió, es penja al cap i per un ull veus la pantalla ... això diu la dona del mòbil modern ...
La veu femenina anuncia un regional, va cap a Cervera. La dona parla quatre llengües, o això ens vol fer creure. Entra aire fred per la porta. Un home amb posat seriós, americana i cabells de color gris. Que algú tanqui la porta si us plau. Sento veus joves, de noies. Efectivament, entren. Vaja, passen cap a l’altre part del vagó. Les portes que el separen es tanquen. Un home tot de negre també passa cap allà, em sona, l’he vist algun altre cop en aquest mateix tren. Sento que la dona dels idiomes diu que sortirem de seguida. Ja son les 9:47 del matí. La dona del paraigües blau llegeix, per sort no ho fa en veu alta. Només se sent la fressa del tren i el teclejar del professor de Comunicació. Un xiulet des de l’andana. La porta es tenca. El tren es posa en marxa. Ens movem. Les feixugues maletes es tomben. RENFE ens dona la benvinguda i les gràcies en tres llengües, com cada matí. Som-hi, doncs.

Love is in the wall

2010-02-15T23:00:00.002+01:00

Que bonic és l'amor que s'enfila per les parets...

Mandarines.

2010-02-14T22:00:00.002+01:00

Em sorprèn que el lliure vol de les mandarines dins el màgic marc del claustre pugui ser considerat incompatible amb el fet de llegir poesia. Hi ha alguna cosa més poètica que posar en òrbita aquests rodons i taronges fruits de Déu i observar com s’estavellen contra les sàvies pedres del segle XII? Potser sí... no ho sé.

Si la mandarina fos la vida, diríem que hi ha dues classes de persones: les que la pelen amb les mans, evitant clarament l’exterior amarg i procurant de no pringar-se i les que prefereixen dibuixar amb ella un arc en el buit, enviant-la cap a un destí imprevisible per tal que les forces de la natura, espaxurrant-la, en descobreixin el seu interior. Jo conec una persona d’aquestes últimes.

Aprèn-te l’Odissea de memòria, si vols, però no deixis de llançar mandarines.

Pasen y divaguen

2010-02-14T21:38:00.000+01:00

Potser sí que escric tou, potser sí que depèn de com llegir-me és com menjar-se un núvol de sucre d'aquells roses (oh no, roses no, si us plau... deixem-ho en blaus). M'agrada crear harmonia, l'harmonia que de vegades no veig allà fora i faig sortir de dins, d'alguna manera. Per mi no té sentit dir que mira quin fred que fa, mira que fredes les teves mans i que glaçada la nit. Si en canvi dic que el fred em fa sentir viva, que la lluna mai no deixa de mirar-me - de mirar-nos - o que només respirant profundament puc imaginar-me lluny d'aquí, aleshores juraria que em sento millor. El cas és que mai m'ha agradat forçar-me a escriure, d'una manera o d'una altra, d'aquest caparró en surt el que en surt i quan els dits van sols no hi puc fer gaire res. No m'agraden les discoteques i quan m'angoixo tanco els ulls i m'imagino que tota la gent és dins del meu cap. En canvi m'agraden els dies grisos, els dies en què tothom es queixa del mal temps que fa. I si no fos perquè mulla, em passaria el dia sota la pluja. Ja no sé què dic, es tracta de donar vida als tres xiprers amb les meves tonteries, i que vosaltres hi afegiu les vostres i això sigui un festival de divagacions.

I demà sant tornem-hi.

Que divertit és citar...

2010-02-12T10:25:00.000+01:00

Podem dir que l'univers consisteix en una substància que anomenarem "àtoms", o bé anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida.

(Com ensorrar la cultura, Woody Allen)

Fa un any, rares coses.

2010-01-29T20:47:00.000+01:00

“L'esporuguit ocell canta aquest matí, de la mà del vent les plomes s'enfilen. I quan tu mires per la finestra fa una bona estona que ja ha marxat”. Això em va dir amb el cap cot, “no podràs entendre-ho”, em vaig resignar.

El cafè estava pujant, -hauré de canviar la goma de la cafetera- vaig pensar. Em vaig servir, me'l vaig beure d'un glop i vaig sentir una fiblada a les puntes dels dits. La vida perd el contingut massa sovint, estava a l'atur per voluntat pròpia i em dedicava a mirar el no res. I així vaig començar a passar els dies, amb les persianes pujades i mirant la llum del sol encegada, la solució vindria sola. Jo em justificava dient-me que és quan deixem de banda els problemes que l'inconscient segueix donant-li voltes a l'assumpte, per regalar-te un “eureka!” en el moment menys pensat. Això em deia, això vaig dir-me. La vida posaria les coses al seu lloc, totes aquestes coses que solen dir-se davant la incertesa.

Em vaig tallar les ungles del peu tot pensant que era feliç, encara donava voltes al que m'havia dit. Havia marxat, n'estava segura, no podia negar que estava més sola que mai. Aquelles paraules van ser l'últim bri de veu humana que vaig sentir. En aquest punt m'havia oblidat del to de la meva veu i segurament si hagués intentat pronunciar alguna cosa no l'hagués entès ni jo.

Tant sols sabia que el sol que entra per la finestra i el cafè podrien recordar-me que seguia viva en aquell matí. S'havia construït a part, aquell matí era el marc d'un quadre inexistent. Si que existia, però havia deixat d'adonar-me'n.

“No podré entendre-ho”.

Aquesta mena de coses es poden escriure un divendres al matí quan no et ve de gust res, quan les coses cauen pel seu pes, i el pes és el teu cul clavat al sofà. Em pregunto perquè la humanitat es tenyeix d'exasperació. No aspiren a la felicitat, retroalimenten un sistema malaltís i decadent. No passa res.

Una vespa s'acosta al llindar de la finestra i em cau millor que ahir, no es que sigui determinista, però té tanta culpa de tenir fibló com jo de ser una paranoica. Després d'aquestes vacil·lacions em vaig dir que no servia per escriure, que aquella història tan sols tenia sentit dins el meu cap retorçat. Que la placidesa no existeix, no puc enganyar a la resta. Potser la vida era això, un autoengany, viure d'una mentida, de la idea que de tu mateix t'havies format. Això no em servia per a res, tan sols podia esperar.

“L'esporuguit ocell canta aquest matí, de la mà del vent les plomes s'enfilen. I quan tu mires per la finestra fa una bona estona que ja ha marxat”. M'agrada però no podré entendre-ho, i això que ho he escrit jo. És com si obrís l'aixeta i sortís aigua tèrbola.

Jo estava convençuda de les meves sensacions, escrivia quan podia i no volia agradar a ningú. “Excuses” em dirien, “no saps escriure i punt, divagues”. I jo em defensaria tot citant a Heràclit.

Ginko biloba

2009-12-16T19:44:00.000+01:00

La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient

és confiat al meu jardí,

ofereix un secret sentit per tastar

a aquell que en sap gaudir.

És un ésser vivent

que s’ha escindit en ell mateix?

O són dos que s’han triat

perquè els prenguin per un de sol?

Per respondre a aquestes qüestions

crec que tinc el sentit correcte:

no sents tu als meus cants,

que jo sóc alhora un i doble?

J. W. Goethe