Aquest bloc sorgeix com una proposta lúdico-filosòfica derivada de les experiències viscudes dins el claustre, a l’ombra dels tres xiprers.

Gent del Claustre

dijous, 10 de juny del 2010

El só d'un timbre

Estava tirat al sofà. El cap em donava voltes i estava suat. Tot i que feia xafogor, vaig ignorar aquella sensació desagradable que m'asaltava durant la major part dels dies calorosos d'estiu. Vaig limitar-me a obrir els ulls amb lentitud i a enfocar el pasadís. Un passadís tant llarg que la vista s'hi perdia abans d'arribar a copsar-ne el final. Tot estava tranquil, l'ambient no semblava afectat pel meu malestar... pura injusticia, perquè jo si estava afectat per l'ambient.

Cansat com estava, volia tornar a dormir, però el món em retenia amb el só dels seus engranatges: al carrer els cotxes passaven d'un costat a l'altre amb insistencia i la gent caminava despreocupadament, deixant anar algun que d'altre crit de tant en tant. Els ocells del meu germà estaven en plena pugna pel domini de ves a saber quina propietat efímera que els obsesionava. D'un dels cels oberts m'arrivava una extranya remor, com una barreja de sons indistingibles que arriven tots junts i es distorsionen mutuament... D'on provenien...? d'una conversa?, d'una dutxa encesa?, o del mer repicar d'algun objecte? o tot a la vegada? No ho sabia i tampoc estava disposat a esbrinar-ho.

Centrant-me en escoltar el món que m'envoltava, vaig veure que l'únic que restava en silenci eren els llibres i el gat. Era relaxant veure el gat tombat, fent-me servir de coixí, amb els ulls tancats i aquella expresió de profunda tranquilitat. M'impresionava veure'l tant quiet, gairabé immòvil o immòvil total. Però rapidament vaig fixar-me en els llibres i vaig compendre que el seu silenci només era provisional, no com el del gat, que donava una sensació de descans etern... un moment: "¿descans etern?" la meva ment va quedar paralitzada. La imatge del gat que descançava tan plàcidament em va preocupar. Qui sabia si aquell silenci tan inusual en ell era senyal de que potser s'havia mort. Sinó, com és que estava tan quiet? Preocupat, vaig moure la cama per comprovar si reaccionava. Va reaccionar tant vitalment com si es tractés d'un coixí inanimat. "Coi, que està mort?" Em vaig espantar i vaig donar-li uns quants copets amb la mà, a veure què passava. Aleshores va començar a moure's, va aixecar el cap i em va mirar mentre deixava anar un enorme badall. Va aixecar-se molt lentament i va marxar ofés. Tranquilitzat després de veure que el gat no s'havia mort, vaig tornar a agafar-me a la corda i vaig prosseguir el descens imaginatiu. Els llibres es mantenien silenciosos, però aquest estat només era provisional (com el del gat). Aviat, quan jo tornés al mòn dels actius, n'obriria algún i aquest començaria la cantarella. Era igual quin llibre fos, perquè tots els llibres eren iguals: obtusos i críptics mentre restaven tancats i desmesuradament xerraires quan estaven oberts. Quina era la cantarella que m'esperava amagada en algún d'aquells èssers duals? Geogràfica o literaria? Ni idea, això ni tan sols ho savia la casualitat que en provocaria la sentència.

Arrivat a aquest punt, em vaig adonar d'un fet important: no estava dormint. Mala cosa, perquè jo estava tirat allà per a dormir... però no ho aconseguia. Tenia la ment esgotada, cansada de tantes lletres i preocupacions numèriques. Havia de descansar. Però no podia. I, en aquell precís instant, algú va tocar el timbre. "Redeu!" vaig deixar anar. Estava tan cansat que ni tenia esma d'obrir la porta. A més, el gat va saltar sobre la taula i es va asseure d'esquenes a mi, mentre m'apuntava amb les orelles. "Passo de tu, borde!" devia estar pensant, tot resentit perquè l'havia desvetllat sense cap raó 'justificada'. I allà es va quedar, d'esquenes a mi, recreant-se en la seva innocent venjança. En aquell petit lapsus, la persona que estava a l'altre costat de la porta devia haver marxat. Ja que em va semblar sentir un soroll a les escales. Qui devia ser? La veïna d'abaix segurament... sempre que li passava alguna cosa o sempre que li cosejava alguna passa, venia a avisar-nos. Més aviat, a avisar a la meva mare... s'entenien prou bé, potser perquè jo sempre em perdia en allò de que li 'cosejava alguna passa' i la meva mare, en canvi, s'hi sentia com peix a l'aigua. Sigui com sigui, vaig aixecar-me amb lentitud i mentre sortia de la sala d'estar vaig sentir un soroll extrany. Com si algú donés un cop a un vidre. El só venia de l'altre cel obert. "Algun cosseig que passava o una passa que cosejava, segurament." vaig pensar despreocupadament al mateix temps que tirava cap a la porta, decidit a saber qui m'havia tocat el timbre. I tot capficat en les coses que passen i les pases que cosejen, em vaig trobar davant de la porta de la veïna d'abaix. "Brillant, un ni té que mirar on posa els peus per a arribar allà on vulgui anar." vaig reflexionar mentre tocava el timbre.

Instants més tard, una ombra es va deixar veure per l'ull de bou. Després llum. A continuació hombra. A continuació llum. Un soroll sord va atravessar la porta blindada i una veueta molt fluixa va fer-se sentir molt dèbilment:

- Qui hi ha?

Se'm va ocorrer dir-li "Alguna passa que coseja!", però la maduresa em va amordaçar i va parlar en lloc meu.

- Sóc en Pau!

Haver madurat era tant entristidor com encantador. Així em perdia algunes converses absurdament divertides, però també m'estalviava donar una imatge exaltada i embravida per les tombarelles del temps.

- Ah! Ets tu, fillet de Déu, ja m'havies espantat. Només es veia una cosa marró per l'ullet i jo ja estava preocupada.

Va respondre la veueta, superant qualsevol rècord de silenci comunicatiu, ja que m'ho havia dit gairabé sense emetre cap só.

- No, no s'espanti senyora, que ningú li vol cap mal.

- No, tu no, ni ells... però els altres... No saps com eren les coses aquí quan encara no teniem porter del botonet.

Digué mentre obria la porta.

- Perquè, Pau, aquí ens hi haviem trobat homes que s'hi quedaven a dormir, eh? Gent de mal viure, creu-me.

- Però ara vosté no s'ha de preocupar per aquestes coses, pensi que ara tenim porter automatic.

- Porter autimatic?

- Si, dona, porter automatic... no? que si, d'aquest del botonet que diu vosté.

- Ahh! Ja, és clar, però la porta ara està trencada! El seu martell ens ha abandonat! No ho has vist? Algú l'ha tret...

- Però és que estava espatllat... segurament l'han tret per arreclar-lo.

"Mala cosa" vaig pensar. Jo només volia preguntar-li què volia abans quan m'havia tocat el timbre i ara em veia enredat en aquesta conversa.

- No es pot arreclar! Quan ens morim no hi ha marxa enrere noi. I el martell no és diferent. Pensa en el meu marit que en pau descansi, que ja fa 12 anys que se'n va anar i ara estic aquí sola... ell no tornarà, ho saps oi?

- Dona.. però és que...

- Doncs amb el martell igual! Com amb el comandament de l'estufa! I el moble que us vaig donar! Han marxat! I no tornaran... mai més...

- Bé, bé.. calmi's. Jo només venia per preguntar-li què volia.

- Jo? Quan?

- Ara, deu fer... 5 minuts? No ho sé, fa poc vosté m'ha tocat el timbre, no?

- No, i ara, Déu me'n guard. No em fa falta res.

- Ah, aleshores no era vosté qui ha tocat el timbre?

- No, jo estava allà estirada. Reposant. Saps? Amb aquest temps...

Cosa complicada, ara la curiositat començava a clavar-me les seves dents carregades del famós verí de la xafarderia. Qui devia haber-me tocat el timbre? I per què?

- Doncs ara em deixa sorprés, gairebé m'atreviria a dir que impresionat. I no ha vist o sentit algú que pugés per les escales?

Ella era una veïna tradicional: res escapava a la seva atenta mirada. Persona preocupada pel nostre benestar, sempre dedicava tot el temps que podia a protegir-nos amb la seva mirada perspicaç que, amb tota la inocencia del mòn, dirigia al mirador de la porta i després transmetia a través de l'intens tràfic d'informació que compartia amb les seves amigues veteranes. La seva bona voluntat superava cualsevol frontera i sempre que feia falta, transmetia tot allò que la seva afilada vista havia detectat al replà del seu pis. En definitiva, era tant cega com críptica. Una senyora impresionant. Algun dia li hauria de preguntar si els ocells volen.

- No, la veritat és que no...

Aleshores va fer gala del seu infinit saber: va treure el cap i va mirar les escales d'amunt a avall amb subtilesa i serietat.

- ... Però espera, ara que ho dius, si que m'ha semblat sentir algú...

Es va quedar callada i se'm quedà mirant inquieta, com si esperés alguna cosa. Abans de que el secret s'esvaís, vaig entendre-la i tot seguint el seu ritual, vaig mirar cap als costats amb subtilesa i serietat per comprobar que ningú ens escoltava.

- I l'ha vist?

- Si, bé, si que he vist algú. Però fes-me el favor de no cotorrejar-ho enlloc, eh?

- És clar... al cap i a la fi, és a mi a qui li han tocat el timbre. Aleshores, a qui ha vist?

- Doncs he vist una dona que baixava. Però no sé qui ha pujat, com compendràs jo estava allà estirada.

- Una dona? I com era?

Es va quedar parada, pensativa, frgant-se la barbeta i mirant cap a ves a saber on.

- Grossa i sorollosa. Una mala dona...

Va callar i em va mirar de cap a peus. Seguia pensativa. Vaig intentar dir alguna cosa, però em va tallar.

- Tu et barreges amb aquesta gent...?

Vaig apujar una cella, "aquesta gent? què s'empatolla?".

- Amb quina gent?

Va abaixar lleument el cap i va fer que no repetidament. Se'm va ocorrer que el millor seria sortir d'aquelles arenes movedisses.

- Humm.. doncs moltes gràcies i perdoni per les molesties.

- Però Pau jo no he pogut veure res, eh? Que estava allà estirada, descansant.

- És clar que no, passi un bon dia!

- Es diu bona tarda, que no has vist l'hora que és?

- Te raó, aleshores... bona tarda i bon descans!

- Adéu, adéu...

I es va esvair darrera de la porta, però no la va tencar. La va deixar ajustada i fins que jo no vaig entrar al pis i no vaig tancar la meva porta, no vaig sentir com la seva porta es tancava.

Un cop a casa, vaig pensar que tot allò del toc al timbre era absurd. "Tan li fa." em vaig dir. Però la curiositat m'havia deixat una queixalada ben forta, infinitament intensa. Tant, que em feia mal l'espatlla. Món injust, crueltat divina, desgràcia mundana. Tenia la ment espessa, els números regalimaven des de sobre del meu cap fins a les durícies dels meus peus i lles letres se m'enfilaven pel cos fent espirals, com si fossin plantes enredaderes decidides a cobrir tot el meu cos. Estava esgotat, immers en un món que m'era extrany i desagradable. I la curiositat m'havia enverinat l'espatlla. Però, què podia fer? Tot donava voltes i les broques del rellotge havien deixat de moure's. Tot era igual. El món era insípid. La vida era banal. Els sons eren monòtons. Les olors, distants, anaven entreteixint una realitat que se'm feia espessa, desagradable. Una realitat que jo desitjava etèria. Em vaig deixar caure sobre el sofà i vaig tancar els ulls, tot sentint com el món s'entregava a la minuciosa tasca de descabdellar-me la consciència.

1 comentari:

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

Hola,
Ens han agradat la vostra foto i l'hem posat per il·lustrar aquest escrit sobre
"La simbologia del xiprer a Catalunya"
Suposem que no us molestarà
Salut i gràcies.
Amics arbres · Arbres amics